Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

30 d'octubre de 2005
General
5 comentaris

Un acte abjecte: l’admissió o no de l’Estatut pel Congreso

Els ciutadans del petit Estat de Vernon poden reformar la seva Constitució (la primera que va establir el sufragi universal masculí i que va anular la esclavitud) sense que ni el Senat ni el Congrés dels Estats Units hi tinguin res a dir. La República de Ginebra pot modificar la seva carta magna sense cap intervenció del Parlament federal suís. L’Estat Lliure de Baviera pot alterar la seva Carta Magna i només ha de sotmetre’s a l’escrutini dels bavaresos. Aquests exemples ens mostren que la pretensió de que les “Cortes Españolas” respectin la voluntat de la representació del poble català no és exagerada, sinó que entra de ple en la lògica federal. El proper dia 2 de Novembre el “Congreso de los Diputados” ens refregarà per la cara la submissió de Catalunya.

El nostre Parlament no té potestat per aprovar l’Estatut; per això el 30 de setembre només va votar una “Proposició de Llei Orgànica” que las “Cortes Españolas” tenen el dret, fins i tot, a refusar el prendre’l en consideració, com van fer amb la proposta del Parlament Basc. És el resultat de la lamentable situació legal de Catalunya, reduïda a la condició de Comunitat Autònoma de províncies limítrofes (article 143.1 de la Constitució vigent). Que la màxima llei de la Generalitat depengui només de la voluntat dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb una República Federal o amb la independència.

Al llarg de tres dècades els ciutadans de Catalunya han viscut resignats a una situació legal indigna, a un “autogovern” de via estreta, que ens cedia els carrilets, però es reservava la Renfe; ens cedia els ports de segona, però continuava controlant els de Barcelona i Tarragona; ens permetia organitzar l’oficina judicial però continuava nomenant els jutges, ens cedia alguns impostos però mantenia l’espoli fiscal. En definitiva l’Estat Espanyol ha continuat controlant totes les estructures estratègiques del nostre país mentre ens traspassava totes les administracions problemàtiques com l’ensenyament o la sanitat. Exactament el mateix procediment que han seguit les grans empreses: han subcontractat totes les tasques que impliquen molt de personal i molts problemes, mentre que s’han reservat els centres de decisió i les grans fonts d’ingressos. La Generalitat més que un poder autònom ha estat una entitat subcontratista.

Els pobles poden passar dècades conformats fatalment a l’opressió, com els negres dels Estats Units ho van estar a la segregació racial. Però l’u de desembre de 1955 Rosa Parks, que s’ha mort aquests dies a l’edat de 92 anys, es va negar a seure al fons de l’autobús violant la legalitat de l’Estat d’Alabama i, d’acord amb la llei de l’Estat, va ser empresonada. Però va ser la gota que va fer vessar l’aigua i els resignats negres del Sud dels Estats Units van reaccionar: durant un any van sacrificar-se anat a peu a la feina abans que pujar als autobusos. Com els ciutadans de Barcelona a la vaga d’autobusos de 1952 en ple franquisme. Tanmateix la lluita per eliminar la legislació que establia la segregació racial va durar 10 anys de resistència pacífica, d’agitació i d’enfrontaments.

La campanya anticatalana desencadenada davant l’atreviment del Parlament de Catalunya de presentar un Estatut relativament ambiciós potser ens farà adonar de la submissió a la que ens hem acostumat ens els darrers vint-i-cinc anys. Potser l’acte d’unitat del 30 de setembre tindrà el mateix efecte que la negativa de Rosa Parks. Potser ens adonarem que només amb negociacions a les institucions no ens en sortirem. Potser ens adonarem que cal seguir l’exemple de la Comissió de la Dignitat, combinant mobilització, internacionalització i negociació política fins aconseguir el retorn dels Papers de Salamanca. Potser ens adonarem que caldran anys de sacrifici, d’exterioritzar al carrer la nostra negativa a continuar sotmesos, de resistència passiva.

  1. Potser no és indicatiu però és ben curiós que s’hagi triat aquest dia per a presentar l’estatutet a la "villa y corte".
    La vaga "d’autobusos" –suposo que és un lapsus– del 1952 fou en realitat de tramvies (n’Hilari Raguer n’ha fet un magnífic llibre). És de remarcar que el moviment popular s’esllanguí mesos després arran de la intervenció d’un partit polític clandestí.
    Tampoc no he vist encara que s’hagi tornat pas res, ben al contrari, s’ho enduen de nou: per començar el Museu de l’Arquitectura perquè és prou sabut que Salamanca és un centre mundial de l’arquitectura…, més dotze milions d’eurons per a fer el Museu de la Guerra Civil (que és com han rebatejat l’arxiu), i altres momes per a que estiguin contentets.
  2. No hi ha res pitjor que un mal argument per a una bona causa. Tots els exemples que esmentes fan referència a la possibilitat d’emenar constitucions interiors, però cap ni un no preveu la possibilitat  de modificar les relacions de l’estat federat amb la federació.

    El projecte d’estatut de Catalunya té un doble abast: d’una banda modifica aspectes de l’autogovern de Catalunya; de l’altra, modifica les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya. Per tant la teva argumentació no val.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!