La distància entre els electors i els partits independentistes no prové només d’haver posposat la lluita per la independència de manera indefinida. També neix de la seva baixa qualitat democràtica, de reproduir en bona part el model polític dels partits espanyols, un dels més degradats de la Unió Europea. Mentre els partits independentistes es comportin com un subsistema de l’ordre establert espanyol és impossible assolir la independència. Només el moviment civil per la independència pot empènyer la regeneració ètica i democràtica de les formacions polítiques.
A la primera restauració borbònica els partits catalanistes van alçar una barrera moral envers els partits monàrquics, caciquils i corruptes. Joaquín Costa, fa més d’un segle, va escriure que la primera Restauració borbònica no era un règim parlamentari viciat per corrupteles i abusos, sinó d’un règim oligàrquic servit per institucions aparentment parlamentàries; les desviacions i corrupteles eren part intrínseca del règim monàrquic. Aquesta denúncia, mantinguda durant dècades va fer possible el 14 d’abril de 1931.
A la segona Restauració borbònica, ara fa 50 anys, ERC i Junts no han erigit el mur impenetrable i altíssim que anatematitzi els corruptes partits constitucionalistes. A partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2010 i després de la repressió policial i judicial posterior al referèndum d’1 d’octubre de 2017 pactar amb els partits constitucionalistes, a més de ser una indignitat, és un error estratègic que reforça l’Estat espanyol i afebleix el nostre moviment. En el cicle electoral vinent cal restablir l’abisme d’integritat entre partits monàrquics espanyols i republicans catalans.
La baixa qualitat de l’actual sistema polític, en comparació als petits països del nord d’Europa, va molt més enllà dels casos de corrupció. En aquesta entrada en sintetitzem els principals aspectes, per sumar a l’argumentari en defensa de la República Catalana.
La corrupció d’Espanya és secular i s’ha configurat al voltant de la dinastia borbònica. Només cal repassar la història. Va arribar a un nivell de perversitat exponencial amb el franquisme i ha continuat amb la monarquia postfranquista, més circumscrita sobretot als dirigents polítics, l’oligarquia i els alts nivells de les administracions públiques.
La falta d’integritat del règim vigent s’aguditza amb la impunitat dels crims contra la Humanitat del franquisme que ha generat una societat sense ètica col·lectiva, sense la indignació espontània que es dona als països de tradició democràtica. Com va assenyalar la xilena Fabiola Letelier quan els crims més greus com els assassinats, tortures, empresonaments massius comesos per qualsevol dictadura no són castigats es genera una anòmia social que amara tota la societat.
El rei Juan Carlos encarna el caràcter sistèmic de la corrupció i de la cultura de la impunitat. En els seus 39 anys de regnat va acumular de manera fraudulenta una fortuna de milers de milions. Es va veure obligat a abdicar el 2014. Però la justícia espanyola s’ha negat a investigar-lo adduint que la Constitució espanyola de 1978 no ho permet. Aquest impediment és una mostra del seu caràcter aberrant: una democràcia exigeix ningú estigui per sobre de la llei.
Per al moviment independentista és molt important fixar en l’opinió pública la idea que a Espanya hi ha llibertat, però no democràcia, sinó partitocràcia. L’article 6 de la constitució de 1978 atorga als partits representació de la voluntat popular i la participació política; només al Senat es poden votar persones. La llei electoral només permet votar butlletes tancades de partits amb la llista de candidats. Per sortir en un lloc alt de la papereta els aspirants han de convèncer a la direcció del partit que fa les llistes. Un cop escollits, els representants no han de retre comptes als electors, sinó a la cúpula de la seva formació.
Aquest model de partits genera unes formacions polítiques on tot el poder es concentra en una reduïda nomenclatura; viuen tancades en elles mateixes, allunyades dels ciutadans, sense debats interns en profunditat. Mentre a molts països europeus els partits celebren congressos cada any, a Espanya es convoquen cada tres o quatre anys. Un dels fets més escandalosos dels partits espanyols és el nombre d’assessors que tenen als ajuntaments, les diputacions, els parlaments autonòmics i estatals. Es calcula que sumen uns cents mil a tot l’Estat espanyol.
Les pràctiques dels partits independentistes són indestriables de les dels partits del règim perquè es regeixen per la mateixa constitució i lleis electorals i de partits. La baixa qualitat democràtica comporta la baixa qualitat de la governança a Espanya i a Catalunya.
Els dos grans partits del règim, PP i PSOE, es disputen el control dels nomenaments dels alts càrrecs de les més importants institucions de l’Estat i ho fan per alimentar les seves xarxes clientelars. Els importa la lleialtat a les direccions dels partits, molt més que els mèrits dels nomenats. Fins i tot el governador del Banc d’Espanya és escollit d’acord amb el partit de torn del govern espanyol.
El cas més escandalós és el de la justícia. El PP i el PSOE es barallen durant mesos i anys per nomenar els magistrats del Tribunal Constitucional i del Consejo General del Poder Judicial. El lawfare campa per l’administració judicial sense cap mena de vergonya; una mostra més de la cultura de la impunitat de la monarquia postfranquista. La corrupció de la judicatura espanyola, iniciada contra l’independentisme, s’ha generalitzat. Els magistrats dels tribunals superiors s’han convertit en agents polítics que porten a terme espectacles inaudits als països de tradició democràtica. El darrer escàndol és el processament del fiscal general de l’Estat espanyol.
Des de la II República no ha existit una premsa que hagi exercit com a «quart poder» com passa als països de tradició democràtica. La propietat dels mitjans de comunicació mai s’ha compromès en la recerca de la veritat o la denúncia dels abusos del poder. Només a escala individual alguns periodistes han intentat actuar com a contrapoder. David Jiménez, director del diari El Mundo, explica que la seva empresa tenia «acords» remunerats amb les grans empreses espanyoles a canvi de no denunciar les seves martingales.
En la ràdio i la televisió el control per part dels poders establerts és més ferri. L’any 1980 la UCD i el PSOE van acordar que Televisió espanyola dependria del Gobierno de España. El control de la televisió pública ha exercit en la segona Restauració borbònica el paper de control de l’opinió pública que el caciquisme havia practicat a la primera. TVE depèn del Gobierno espanyol i no del seu parlament com passa a la majoria de països europeus. Tampoc no hi ha una Autoritat Audiovisual Independent que supervisi tots els canals de televisió públics i privats. A Catalunya tenim el Consell de l’Audiovisual.
L’any 1988 es van permetre les televisions privades. Han acabat creant un duopoli entre el grup Mediaset, propietat de la família Berluconi i Atresmedia, del grup Planeta. Aquestes dues empreses controlen desenes de canals sense cap supervisor que limiti les seves pràctiques antiperiodístiques. Aquestes van ser especialment flagrants en les campanyes mediàtiques contra l’independentisme, al que van presentar com a terrorista, com a la batuda de l’Operació Judes.
No hi ha corruptes sense corruptors. Un tret diferencial d’Espanya és que els més grans corruptors són persones intocables: Florentino Pérez Rodríguez, José Manuel Entrecanales Domecq, Rafael del Pino Calvo Sotelo, Ester Alcocer Koplowitz, Manuel Manrique Cecilia, etc, propietaris de les grans empreses espanyoles d’obres públiques. Així, quan l’UCO descobreix els suborns d’Acciona a Santos Cerdán els mitjans de comunicació en cap cas els relacionen amb el seu sagrat propietari, el Sr. Entrecanales Domecq. El mateix va passar amb Ferrovial amb el cas Palau de la Música: la premsa mai va relacionar la corrupció amb Rafael del Pino Calvo Sotelo, el seu principal accionista.
Durant dècades les sis grans constructores espanyoles han compartit una oficina per repartir-se els grans contractes estatals. L’any 2022 la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia es va limitar a imposar una multa total de 203 milions d’euros per haver alterat milers de licitacions públiques al llarg de 25 anys, una pena irrisòria al costat dels guanys multimilionaris obtinguts. Càrtels similars es repeteixen a la banca, les empreses energètiques, i en tots els sectors oligopolístics.
Els plans i les requalificacions urbanístiques representen un altre vast camp pel qual campa la corrupció. La responsabilitat recau sobretot en els ajuntaments, fet que difon els suborns per totes les xarxes territorials dels partits espanyoles, on recluten dels seus quadres.
Gabinets jurídics aconsegueixen modificar lleis per afavorir als seus clients empresarials són un altre vessant de la corrupció. Ho demostra el despatx del ministre d’Hisenda Critobal Montoro que rebaixava els impostos de les empreses dels seus clients. A diferència de la majoria de països de la Unió Europea, a Espanya l’activitat dels lobbys no està regulada.
Només la integritat dels representants electes, l’exigència com a quart poder dels mitjans de comunicació, la integritat de la governança de les institucions garantirà l’alt nivell democràtic, ètic i el rigor en la gestió la futura República Catalana, un nivell anàleg al dels països del nord d’Europa. Només aquesta regeneració democràtica retornarà la majoria electoral de l’independentisme.
En segon lloc, només la renovació política pot assegurar el coratge dels nostres dirigents per enfrontar-se amb l’Estat espanyol, disposats a la desobediència civil imprescindible per fer efectiva la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!