Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

11 d'abril de 2006
Sense categoria
8 comentaris

Referèndum: no a l’espoli fiscal

     El “no” a l’Estatut de la Moncloa és la única resposta a la burla feta per les Cortes Españolas de la voluntat del poble català expressada pel 90% del Parlament. És la única resposta des de la “realpolitik” perquè és la única que té conseqüències: el refús de l’Estatut deixa obert el conflicte entre l’Estat Espanyol i el nostre poble. En canvi l’abstenció, com el vot en blanc o el vot nul no tenen efecte; permeten que l’Estatut de la Moncloa es legitimi a les urnes almenys per una generació. Ni l’abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul provocaran la crisi política a l’Estat Espanyol que tindria el refús en referèndum del projecte retallat per l’Alfonso Guerra i companyia. Ni l’abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul, només el triomf del vot negatiu crearia les condicions perquè les reivindicacions catalanes es negociïn de nou en l’escenari creat per l’alto al foc permanent establert per ETA. Ni l’abstenció, ni el vot en blanc, ni el vot nul tindran la repercussió en la premsa internacional que tindria la victòria del “no”. (segueix)

     Aquesta és possible si repetim la unitat del moviment de les entitats i d’ERC que es van manifestar el 18 de febrer. Esquerra no ha de tenir por al final del govern tripartit, perquè el Govern de Maragall ja no pot recuperar la capacitat d’iniciativa i és inevitable la seva dissolució després del referèndum. En canvi la victòria del “no”, o un bon resultat negatiu, li donarà una força electoral considerable. Tampoc hem de témer la confusió amb el vot del PP perquè aquest no podrà capitalitzar de cap manera el refús a les retallades.

     La victòria del no és possible perquè l’Estatut de la Moncloa té una baula molt feble: el finançament. La consciència de l’espoli fiscal ha penetrat en àmplies capes de la societat del Principat, molt més enllà dels cercles més conscients nacionalment. En el finançament no només no hi ha cap avenç, sinó un retrocés conceptual molt important respecte a l’Estatut de 1979. Al voltant del refús a l’espoli fiscal es pot articular una campanya que incideixi en amplies capes de votants a favor del “no” al referèndum de l’Estatut, retreure l’electorat de convergents i socialistes a l’abstenció i finalment refusar el projecte.

     Les previsions financeres de l’Estatut de la Moncloa són inferiors al model de finançament definitiu previst a l’Estatut vigent, que no s’ha posat mai en pràctica. El text de 1979 preveu un període provisional en que els ingressos de l’Estat es basaven en el càlcul dels traspassos de serveis. Mai s’ha aplicat el model definitiu que ens apropa al sistema de concert econòmic. En aquesta segona etapa Catalunya té dret a una participació de tots els ingressos de l’Estat equivalent a la mitjana entre la població i l’esforç fiscal i després ha de contribuir a les despeses de l’Estat. Aquest sistema s’apropa al sistema del País Basc i Navarra. Podem convertir el referèndum en un plebiscit a favor de l’article 45 de l’actual Estatut, que és la major deslleialtat constitucional de la Transició. L’escenari post-referèndum de la victòria del “no” serien eleccions i un govern que lluites contra l’espoli fiscal, basant-se en l’aplicació del finançament definitiu de l’Estatut, completant-lo amb una Agència Tributària pròpia.

     L’opció tant de les entitats com d’ERC s’ha de prendre immediatament perquè només queden dos mesos per al referèndum i amb determinació, sense actituds derrotistes. S’ha de fonamentar en arguments simples, capaços d’arribar al màxim nombre possible de votants. Com a la manifestació del 18 de febrer tenim pocs medis de propaganda, només la militància i la mobilització, davant dels enormes pressuposts de publicitat i els mitjans de comunicació al servei de l’establisment. La sociovergència convertirà la cita electoral en un plebiscit a favor de Rodríguez Zapatero. Hi hem d’oposar la defensa de la dignitat i els interessos nacionals de tots els ciutadans de Catalunya a no ser espoliats fiscalment.

  1. Estic completament d’acord amb tu, lo millor que podem fer és un NO ben gran.

    I encoratja als d’Esquerra xq tmb ho facin.

    Tinc 45 anys i necessito un canvi, no tinc ganes d’estar-me fins  la jubilació o potser millor dit fins al final de la meua vida amb les mateixes condicions que durant la meua joventut.

    Salut

  2. Totalment d’acord, si tot plegat és ben senzill.

    Article 45 1. Quan es completi el traspàs de serveis, o en complir-se el sisè any de vigència d’aquest Estatut, si la Generalitat ho sol·licita, la participació anual en els ingressos de l’Estat citada al número 3 de l’article anterior i definida a la disposició transitòria 3» es negociarà damunt les bases següents: a) La mitjana dels coeficients de població i esforç fiscal de Catalunya, aquest últim mesurat per la recaptació al seu territori de l’impost sobre la renda de les persones físiques. b) La quantitat equivalent a l’aportació proporcional que correspongui a Catalunya pels serveis i càrregues generals que l’Estat continuï assumint com a propis. c) El principi de solidaritat interterritorial al qual es refereix la Constitució, que s’aplicarà en funció de la relació inversa de la renda real per habitant a Catalunya respecte a la de la resta d’Espanya. d) Altres criteris que es considerin procedents. 2. La fixació del nou percentatge de participació serà objecte de negociació inicial i serà revisable a sol·licitud del Govern o de la Generalitat cada cinc anys.

  3. D’on, o de qui et ve aquest sobtat canvi de perspectiva, quan encara no fa dos mesos deies tot el contrari?
    Votar no a aquest estatut és exactament el mateix que votar sí, és admetre que hem de continuar sotmesos al Regne d’Espanya i a la República de França, és voler continuar essent esclaus.
    La forma més eficaç, més catalana d’acabar amb l’espoli fiscal és votar per la independència de Catalunya. Tota la resta són pedaços a la mateixa història de sempre, encaixar-nos, vulguis no vulguis, a on mai no hi cabrem pas els catalans.
    L’estratègia "per l’estatut al poder" ha demostrat que és útil per a crear 1.500 nous llocs de treball (o sous de nous funcionaris): a Catalunya no li ha estat, ni li és, gens favorable aquesta forana, creixent i malaltissa adscripció a l’espanyola tradició funcionària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!