Malgrat els resultats de les municipals els partits polítics, dominats per la seva “nomenclatura” interna, mantenen una inèrcia invencible a la rutina electoral i institucional. L’aversió al risc i a les innovacions els portarà a plantejar les eleccions espanyoles sense treure les lliçons de l’abstenció de les eleccions municipals. Fins i tot les forces independentistes poden pactar una llista única al Senat que no resoldria la colossal desconfiança que els separa dels 350.000 abstencionistes. Els professionals de la política poden acordar una candidatura unitària perquè es tracta d’aritmètica electoral: podrien emportar-se’n 12 dels 16 senadors; en canvi, per separat, el PSOE-PSC podria endur-se’n la dotzena. Són faves comptades.
Però no hi haurà l’onada independentista que demana Oriol Junqueras sense un canvi radical d’estratègia. Per aquest capgirament es necessita convertir les eleccions espanyoles en la primera volta de les eleccions al Parlament de Catalunya, que seran inevitables a la tardor. Es necessita transformar aquests comicis en el punt d’arrancada del nou embat per la independència. A l’entrada anterior a aquest bloc plantejava un moviment amb tres fases: 1) proposta de reforma constitucional per fer possible la independència; 2) retirada de diputats i senadors de les Corts espanyoles quan la proposició sigui refusada; 3) convocatòria d’eleccions al Parlament per revertir la suspensió de la República Catalana. Aquest “Programa Comú“ al Congrés i l’Entesa per la Independència al Senat convertirien les eleccions del 23 de juliol en una palanca que aguditzaria l’antagonisme amb l’Estat i que acceleraria un nou embat per fer efectiva la independència.
A més, un programa, un discurs i una estratègia rupturista neutralitzaria el fals dilema que planteja el PSOE amb l’avançament electoral: o l’esquerra democràtica o la dreta de l’Espanya franquista. Aquesta amenaça sempre ha proporcionat grans resultats als socialistes a Catalunya i pot tornar a proporcionar-los una majoria abassegadora a casa nostra, com les que van aconseguir el 1982 amb Felipe González o el 2008 amb Rodríguez Zapatero. El xantatge del pànic a la dreta espanyola sempre ha sacrificat Catalunya; la darrera mostra: cinc anys enrere quan els partits catalans van triar Pedro Sánchez per fer fora Mariano Rajoy.
Per plantejar un nou embat per fer efectiva la República després de les inexorables eleccions al Parlament de la tardor, el 23 de juliol l‘independentisme necessita un alçament com el que va celebrar Joan Maragall amb la Solidaritat Catalana de 1907, també en unes eleccions espanyoles. Les seves paraules ressonen encara: “Solidaritat és la terra, ho sents?, és la terra que s’alça en els seus homes […] Això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua […] que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per regir-se […] Si no vingués la mancança de sentit moral des de fora o la desnaturalització d’alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinences“.
Per convertir les eleccions del 23 de juliol en l’inici d’un nou alçament de la nostra terra és imprescindible refer els ponts trencats entre els partits i el moviment civil per la independència que representen en les entitats sobiranistes. Perquè l’existència de centenars de milers de socis d‘Òmnium, l’Assemblea, el Consell de la República i altres col·lectius marca la diferència entre la política catalana i la política espanyola. A Espanya aquesta espectacular massa cívica no existeix i els partits poden fer i desfer sense manies. Només la seva implicació en l’estratègia programàtica i en la selecció dels candidats i candidates al Senat pot tornar a entusiasmar els centenars de milers de catalans decebuts. Seria molt millor un sistema de primàries amb desenes de milers de ciutadans participant-hi, però el calendari electoral no permet una operació tan complexa.
El jutge progressista Joaquim Bosch ha assenyalat que els partits espanyols se situen entre els més tancats d’Europa. La Constitució els atorga l’exclusivitat de la representació democràtica. Els ciutadans només poden escollir una papereta de partit, no a persones que els representin, excepte al Senat. Aquesta papereta conté una llista tancada de candidats elaborada per una “nomenclatura” jeràrquica. Els partits espanyols no tenen debat intern i les enquestes i la mercadotècnia determina la seva línia política. Desconeixen la noció mateixa de “rendir comptes” dels seus compromisos amb els seus electors. L’objectiu dels partits espanyols és colonitzar les institucions (ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes, Govern i institucions espanyoles) amb càrrecs de confiança; i des d’elles dominar els mitjans de comunicació públics i influir en els mitjans privats gràcies a les subvencions.
Còmodament instal·lats en el model polític espanyol creat a la Transició, els “aparells” dels partits independentistes es resisteixen a retre comptes com és propi de les nacions de tradició democràtica. D’aquí la baixa qualitat de la política i la governança a Catalunya, no gaire superior a l’espanyola. El primer pas ha de ser complir els acords d’investidura del President Aragonès. Un dels punts més urgent és refer l’espai de coordinació estratègica format pels tres partits independentistes més Òmnium, l’Assemblea i el Consell de la República, que va funcionar fins a gener de 2022. Un segon punt de partits i entitats és constatar solemnement que la Taula de Diàleg iniciada amb el suport sobiranista a la investidura de Pedro Sánchez ha fracassat i que no hi ha cap possibilitat de renovar-lo. El tercer punt és conseqüència del segon i també és un compromís dels acords d‘investidura de fa dos anys: iniciar el nou embat per fer efectiva la República immediatament després d’unes eleccions al Parlament a la tardor.
A Catalunya l‘abstenció de les darreres eleccions municipals han demostrat que la nostra opinió pública no és tan manipulable; han evidenciat que els partits independentistes estan obligats a retre comptes del compliment dels seus compromisos com passa a totes les autèntiques democràcies. Fins que no ho facin, mentre s’imposi la rutina electoral i institucional, l’abisme entre ells i la majoria de ciutadans independentistes es farà més i més profund.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!