Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

6 de juliol de 2016
0 comentaris

Proclamació d’Independència, Referèndum i Mandat democràtic

      Com pot aconseguir el Parlament de Catalunya la convocatòria d’un referèndum sobre la independència que sigui vinculant per a l’Estat espanyol i la comunitat internacional? Aquesta és la pregunta clau que els promotors actuals del RUI o del RI no saben ni poden respondre. Des del 27 de setembre passat el Parlament de Catalunya té un mandat democràtic per la proclamació de la independència. Aquest mandat és l’últim recurs d’una nació indefensa. L’hagut de seguir davant la negació de la seva existència com a subjecte polític, el seu menyspreu com a subespècie, continguda en la sentència del Tribunal Constitucional contra la voluntat dels catalans expressada en el referèndum de l’Estatut de 2006. Des d’aleshores el Regne d’Espanya no s’ha mogut un mil·límetre en el seu menyspreu tant a les manifestacions més grans d’Europa com als resultats de les eleccions de 2012 i de 2015.

    El mandat democràtic del 27/S no portarà a la independència d’aquí a uns mesos, perquè la comunitat autònoma catalana no té, ni l’Estat espanyol li permetrà que tingui, les estructures d’Estat necessàries per a la desconnexió unilateral. Tanmateix la proclamació de la independència obrirà una nova fase en el conflicte amb l’Estat espanyol, marcada per les multes, les inhabilitacions i els delictes de desobediència que comporten penes de presó. Aquesta nova fase no serà declarativa, ni de correlació de forces polítiques. Serà una etapa de vulneració de drets humans; l’Estat espanyol infringirà el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i de la Convenció Europea de Drets Humans.

     La proposta d’un Referèndum d’Independència no té legitimitat com a alternativa al mandat democràtic de proclamació de la independència. La victòria del 27/S es va obtenir contra la més bruta campanya de l’oligarquia espanyola. Aquesta no va dubtar a l’hora d’usar tots els mitjans, legals i il·legals, per impedir-la. La revelació de les converses entre el Ministre d’Interior i el Cap de l’Oficina Antifrau catalana posa de manifest l’absoluta manca d’escrúpols del Govern espanyol. Explica l’escorcoll de les seus de CDC, les falses imputacions, etc. També explica el manifest dels sis grans bancs espanyols contra els partits independentistes i les maniobres d’algunes grans empreses catalanes. Igualment les televisions espanyoles, que representen el 70% de l’audiència a Catalunya, van ser descaradament contràries a Junts pel Sí i la CUP. En aquestes condicions que l’independentisme obtingués el 48% dels vots, enfront del 37% dels partits constitucionalistes comporta un mandat històric extraordinari. A més la sentència del Tribunal Constitucional sobre la resolució del Parlament del 9 de novembre ha criminalitzat el mandat democràtic sorgit de les eleccions: els parlamentaris que la portin a terme seran multats, inhabilitats i perseguits pel delicte de desobediència que té pena de presó.

     La convocatòria d’un referèndum sobre la independència només té sentit si suposa un canvi en el calendari. Ara està previst que la Proclamació vagi seguida de la convocatòria d’eleccions constituents i després d’un referèndum de ratificació de la nova Constitució. Té sentit convocar abans un referèndum per tal que els ciutadans ratifiquin l’acte aprovat pel Parlament i es condicioni la convocatòria d’eleccions constituents a la victòria del «sí» a les urnes. D’aquesta manera es posposaria la fase de participació popular del procés constituent que comporta confrontacions ideològiques amb temes delicats com la llengua, l’exèrcit, etc. El referèndum obligaria a concentrar-nos en la veritable alternativa: el futur democràtic, econòmic, social, cultural que representa la República Catalana i el que ofereix continuar formant part del Regne d’Espanya.

     Hem de ser conscients que la Generalitat i el Parlament són una simple «comunitat autònoma» de règim comú i no «Estats» membres d’una federació. No tenen el poder necessari sobre els jutges que han de constituir la Junta Electoral, nomenar els membres de les meses electorals i la resta d’accions que es necessiten per portar a terme un referèndum sobre la independència. La llei que convoqui serà impugnada, suspesa i declarada anticonstitucional i el Regne d’Espanya no s’hi sentirà vinculat, sinó que menysprearà els seus resultats ha fet fins ara.

     Els defensors del RI admeten que, per convocar el referèndum d’independència, caldrà aprovar la llei de transitorietat jurídica. Aleshores s’infringirà la sentència del Tribunal Constitucional contra la resolució del 9-N. Preu per preu té una dimensió èpica molt més transcendent i una repercussió als mitjans de comunicació internacionals la proclamació d’independència. Encara que sigui només un acte suprem de desobediència civil, destinat a obligar l’Estat espanyol a executar les seves amenaces i empresonar el President de la Generalitat, la Presidenta del Parlament i la resta de diputats independentistes. La proclamació no comportarà la independència de manera immediata. Tanmateix obrirà una nova fase en el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya; una fase que podem anomenar «gandhiana», una fase que, finalment, obligarà a intervenir a la comunitat internacional i a la Unió Europea.

     Reformulem la pregunta amb què hem iniciat aquest article: com va aconseguir Mahatma Gandhi que l’Imperi Britànic, la potència més gran del món abans de 1939, reconegués el dret inalienable de l’Índia a l’autodeterminació i la independència? La resposta és la desobediència a la legalitat britànica i l’assumpció de les conseqüències penals de la seva infracció, la presó. D’aquesta manera va posar de manifest la violència institucional que el Regne Unit exercia sobre l’Índia quan es proclamava defensor de la democràcia en la guerra contra Hitler i Mussolini. El mateix Gandhi va passar diverses vegades per la presó i el seu exemple va servir perquè l’any 1943 hi hagués més de 100.000 presos per la seva insubmissió a enrolar-se a l’exèrcit britànic.

     L’obertura del judici del President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera d’Educació i el conseller de la Presidència per desobediència i prevaricació per la celebració del 9-N de 2014 evidencia que ja som en la fa l’inici de la fase gandhiana. La violència institucional espanyola ja té conseqüències penals, ja retornen els judicis per causes polítiques pacífiques.

    La criminalització dels drets del poble català ha creat una nova línia divisòria de la que encara no som molt conscients. D’un costat, els demòcrates que defensen els principis democràtics universals concretats en el Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils, el primer dels quals és el dret a l’autodeterminació. A l’altra cantó els constitucionalistes espanyols que neguen aquest dret als catalans i amenacen de posar a la presó als representants democràtics que acompleixin el mandat democràtic. Quan la criminalització de la resolució del 9-N del Parlament comporti multes, inhabilitacions, condemnes per desobediència; quan retornin els presos polítics a Espanya; aleshores el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya deixarà de ser un afer intern espanyol i esdevindrà un afer europeu i internacional.

     Per aquesta raó el mandat democràtic de proclamar la independència, amb la variació menor del canvi de calendari del referèndum, ha de ser el centre de la moció de confiança que el President Puigdemont ha anunciat per al mes de setembre. Perquè aquest mandat democràtic va ser el nucli de les eleccions que van començar amb el grandiós acte de la Meridiana, la Via Lliure a la República Catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!