Josep Pinyol

Jo també vull un Estat propi perquè la submissió a l’Estat Espanyol suposa per a la nació catalana una agonia lenta que perverteix tots els elements essencials de la nostra vida col·lectiva i ens converteix en una ?nació en perill d’extinció?. (segueix)

Jo vull un Estat propi perquè el domini de l’oligarquia espanyola i l’espoli fiscal són la causa principal de la nostra provincianització econòmica, amb la desindustrialització accelerada, la manca de renovació del nostre teixit productiu amb empreses de noves tecnologies. El model econòmic espanyol basat en la construcció i el turisme han fet que la generació més preparada acadèmicament de la nostra història resti frustrada amb lloc de treball precaris i més mal pagats que els dels seus pares.

Jo vull un Estat propi perquè el sistema funcionarial i polític espanyol ha fet desaparèixer el moviment català de renovació pedagògica, tan esperançador als anys setanta, i que avui tinguem el nivell més alt de fracàs escolar d’Europa i els resultats educatius més baixos de tots els països de l’informe PISA.

Jo vull un Estat propi perquè la monarquia constitucional postfranquista és sinònim de democràcia de baixa qualitat, amb els mitjans de comunicació venuts al sistema, amb els partits polítics dominats pels seus líders mediàtics i finançats amb subvencions públiques i per ingressos inconfessables, regit pel principi de Guerra: ?qui es mou no surt a la foto?. El resultat és una vida pública en la que el màrqueting polític substitueix els veritables debats de fons.

Jo vull un Estat propi perquè la invasió de les televisions espanyoles, amb els seus Gran Hermano, les seves Salsa Rosa i, en general la seva programació i la seva publicitat suposen l’atac més profund contra el sistema de valors i la llengua i la cultura catalana més greu dels nostres mil anys d’història. Ofereixen als joves com a models de vida als impresentables anomenats ?famosos?, mentre les persones que podrien ser autèntics exemples són ignorats.

Jo vull un Estat propi per aturar la destrossa urbanística del nostre país, els desequilibris territorials, la concentració de la població a les grans metròpolis i a la costa. Només un Estat propi pot imposar la planificació pública enfront dels especuladors i proporcionar les mides i les infraestructures equilibradores del territori i del medi ambient que necessitem.

Jo vull un Estat propi per poder integrar en la nostra nació la immigració extracomunitària, la majoria de la qual no sap que ha arribat a una nació que no és Espanya. Només la lluita per un Estat propi pot engrescar-los a incorporar-se a una nació que té un projecte de societat que no tractarà a ningú com a mà d’obra sense drets polítics ni socials.

La llista de perquès a favor d’un Estat propi es podria allargar-se sense baixar a temes menors. I tots els perquès afecten tant directament el nucli mateix de la supervivència d’una nació que el ?vull un Estat propi? no pot reduir-se a un anhel, a un desig platònic. Els perquès del ?vull un Estat propi? converteixen en un imperatiu patriòtic categòric els esforços per aconseguir-lo. Cal que ens conjurem a establir el ?full de ruta?, el ?pla d’empresa?, que ens ha de permetre d’assolir-lo, o, si més no, deixar la fita més propera per a les noves generacions.

Josep Pinyol i Balasch

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!