La legitimitat democràtica sumada a les grans mobilitzacions i la desobediència civil té una força colossal. L’any 2014 la negativa del Congrés dels Diputats a la proposició de llei del Parlament per pactar un referèndum sobre la independència va desencadenar la cadena d’esdeveniments que va portar al referèndum de l’u d’octubre de 2017 i la declaració de la República Catalana. No s’ha aconseguit la victòria al primer embat; però haver plantejat la batalla amb la força amb què ho hem fet ja és un pas de gegant. Els partits i organitzacions independentistes tenen el deure de pactar un «programa d’unitat d’acció» a les eleccions de la tardor que ens retorni la iniciativa política. En cas contrari el dolor i sacrifici dels presos i els exiliats i de tants ciutadans haurà estat inútil.
L’estratègia de «desobediència civil fins a l’Acord de Pau» implica estar sempre oberts al diàleg. Tanmateix no podem esperar passivament que el Govern progressista de PSOE i Podemos trobin un moment per escenificar un diàleg. Per negociar amb força cal un triple mandat democràtic, guanyat a les urnes i que es porti a terme al marge de l’agenda del Gobierno de España. De cara a les eleccions vinents les forces i entitats independentistes haurien de signar un «Programa d’unitat d’acció» amb tres punts i dues fases. Els tres punts serien:
– llei d’amnistia
– llei de finançament de la reconstrucció postpandèmia
– llei d’autodeterminació vehiculada com a reforma constitucional
En la primera fase s’utilitzarien les contradiccions de la legalitat espanyola, sense vulnerar-la. Es farien tres grans mobilitzacions que culminarien en l’aprovació de les tres lleis que a continuació es presentarien a les Corts Espanyoles, seguint el model de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, l’any 2014. L’independentisme marcaria l’agenda. El Govern «progressista» no podria fer-nos passar amb raons perquè amb les tres campanyes, que només depenen de nosaltres orquestrarien un «crescendo» d’agitació popular. Per una part del moviment independentista aquesta primera fase és una pèrdua de temps. Tanmateix passar del desconcert actual a l’alt nivell de desobediència noviolenta que es necessita divideix el moviment independentista i fa difícil sobrepassar el 50% dels vots amb només aquest programa. A més el nou embat de resistència a gran escala necessita, a més del crescendo mobilitzador, temps de preparació per la defensa de les institucions i de les grans infraestructures com hem après amb la resposta a la sentència dels presos.
La segona fase serà la resposta al refús de l’Amnistia, el finançament de la reconstrucció i l’autodeterminació. Consistirà en un nou embat de desobediència civil, que s’esbossa després de l’argumentació de les tres lleis.
La llei d’Amnistia obriria la primera fase perquè és prèvia a qualsevol reconciliació. No es pot compartir un futur comú mentre una de les parts té a la presó, a l’exili o processats als representants democràtics de l’altra part. El Regne d’Espanya és el més interessat en l’amnistia. Perquè dintre d’uns pocs anys els judicis al Suprem i les seves condemnes arribaran al Tribunal Europeu de Drets Humans. Tots els atemptats als drets humans, tots els procediments fraudulents de la justícia espanyola quedaran en evidència, com ha passat amb les euroordres, la detenció del President Puigdemont o les actes d’eurodiputats. PSOE i Podemos hauran de triar si donen suport als abusos de la justícia controlada pel P Popular o bé s’alineen amb la justícia europea.
La «Llei de finançament de la Reconstrucció» és d’una urgència paorosa. Dècades de dèficits fiscals han deixat la sanitat catalana, i la resta de serveis públics, en un estat lamentable, com ha evidenciat el coronavirus. Catalunya té una estructura productiva que proporciona uns ingressos fiscals suficients per afrontar la reconstrucció post-covid. Però és peremptori administrar els nostres impostos generats i els fons de la Unió Europea que ens corresponguin. En la situació límit de post-pandèmia Catalunya no pot esperar que el Govern espanyol i les comunitats autònomes arribin a un acord de finançament autonòmic; un sistema que fa sis anys que s’havia de revisar, en el qual sempre serem minoria i en el qual sempre en sortirem pagadors.
La llei de l’autodeterminació, tramitada com a Reforma Constitucional no pot ser prohibida pel Tribunal Constitucional com ha fet en aquesta legislatura en debat sobre l’autodeterminació. Poc abans de l’Estat d’Alarma vaig redactar una disposició addicional a la Constitució de 1978 que podeu llegir en aquest enllaç. No sóc jurista sinó historiador; només pretenc aportar idees. A l’esbòs esmentat en menys d’un foli fonamenta el dret a l’autodeterminació de les «nacionalitats» en l’annexió per la força de les armes al Regne d’Espanya feta als Decrets de Nova Planta. El segon punt situa l’origen del conflicte de la darrera dècada en la sentència unilateral del Tribunal Constitucional i autoritza un referèndum sobre la independència a les nacionalitats a les que s’ha modificat un Estatut aprovat en referèndum, vulnerant l’article 152.2 de la C.E. A continuació estableix com es farà la separació si guanya el si a la independència: conveni de doble nacionalitat per als ciutadans de Catalunya que ho desitgin, reconeixement internacional del nou Estat i de la seva pertinença a la Unió Europea, etc.
Aquesta campanya per la «disposició addicional» no busca tan la seva aprovació com demostrar als nostres conciutadans i al món sencer que la causa del conflicte és la voluntat de l’oligarquia espanyola de mantenir l’annexió de Catalunya sense el consentiment dels catalans, és a dir a mantenir el dret de conquesta imposat el 1715. El conflicte no és identitari perquè els catalans que ho vulguin podran mantenir la nacionalitat espanyola a més de la catalana.
El refús de l’amnistia, la reconstrucció i l’autodeterminació constatarà la voluntat del Regne d’Espanya d’annexionar-se Catalunya sense el consentiment dels catalans. El poble català no tindrà cap altre recurs que un nou embat de desobediència civil a gran escala, amb plena consciència que pot implicar càrregues policials, empresonaments, processos judicials, exili, detencions, multes, a més de la intervenció de la Generalitat. El nou embat haurà de començar amb l’aprovació d’un conjunt de lleis i decrets per fer efectiva la proclamació de la República Catalana de 2017, d’acord amb la Llei de Transició democràtica aprovada el setembre de 2017, com el nomenament del nou poder judicial català, la intervenció de l’Agència Tributària espanyola, el control de les infraestructures, etc.
La magnitud d’aquest pas requereix la convocatòria prèvia d’unes noves eleccions. És un deure moral, perquè es posarà en risc el Parlament de Catalunya i la Generalitat. Si la majoria del poble català aprova el nou embat, aleshores cal desplegar amb fermesa i rapidesa les accions previstes. Caldrà no donar temps al Govern espanyol a aplicar l’article 155 de la Constitució del 78. El mateix dia de la constitució de la nova legislatura s’han d’aprovar totes les disposicions per fer efectiva la República Catalana. La suspensió de les institucions democràtiques catalanes serà immediata i ha de trobar a tots els consellers i diputats en els seus edificis, disposats a resistir les ordres del Regne d’Espanya. Hauran d’estar acompanyat de centenars de milers de catalans disposats a defensar-los pacíficament.
Novament l’Estat espanyol haurà d’usar la força contra un poble indefens. No podrà detenir els representants del poble sense atacar brutalment a les persones que els protegiran. Caldrà resistir el nombre més gran possible de setmanes i mesos per atreure l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals i augmentar així les pressions per unes negociacions de pau basades en el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils.
No hi ha cap garantia d’aconseguir la victòria. Però si es planteja amb el coratge i la intel·ligència necessaris les probabilitats d’èxit són altes. L’Estat espanyol no pot empresonar una vegada i una altra els càrrecs acabats d’elegir. Potser els Tribunals europeus ja estaran analitzant els recursos de les condemnes dels presos polítics i es poden precipitar les sentències. D’altra banda no hi ha cap altre recurs, perquè l’alternativa és la submissió a una oligarquia corrupta com l’espanyola i la resignació a un país que perd la seva força productiva, els seus serveis públics, el seu futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!