L’epidèmia del coronavirus ha estat cruel amb les persones més dèbils com els ancians i els que tenien afeccions prèvies. Amb la mateixa contundència s’ha acarnissat amb els Estats fracassats com el Regne d’Espanya, amb la feblesa productiva com a patologia estructural. Ha estat un dels països amb més morts en relació amb la seva població i patirà la crisi econòmica més dolorosa de la Unió Europea. La demanda interna no remuntara després d’un estiu sense turisme exterior; l’intens rebrot de la COVID 19 als Estats Units allargarà la recessió internacional. A la tardor milions de treballadors en ERTO passaran a l’atur, es dispararan els tancaments d’empreses i emergirà la tràgica situació de les finances públiques espanyoles.
La crisi sanitària i econòmica aguditzarà els antagonismes de fons entre Catalunya i el Regne d’Espanya com va passar amb la crisi de 2012 quan els aturats espanyols van arribar a 6 milions d’aturats. La irrupció del moviment del 15-M el 2011 i del moviment independentista el 2012 van desestabilitzar el règim del 78. A més van esclatar els casos de corrupció dels partits monàrquics i de Juan Carlos I, que va haver d’abdicar. Des d’aleshores el règim borbònic ha quedat paralitzat. Des de 2015 és impossible un Govern espanyol estable que pugui aprovar uns pressupostos, el nivell dels màxims líders polítics espanyols produeix vergonya aliena, ha irromput la ultradreta i s’ha evidenciat la politització de la justícia. En definitiva un règim monàrquic zombi que no cau perquè no hi ha forces republicanes a punt per donar-li l’empenta definitiva. La crisi de la tardor acabarà de demostrar que l’elit extractiva espanyola és incapaç de trobar el lloc del Regne d’Espanya en la nova divisió mundial del treball. Ni ha creat empreses amb tecnologia avançada, ni pot competir amb els països amb mà d’obra barata. Per aquesta raó ha crescut en el sector de serveis mal pagats i precaris que s’han enfonsat amb l’epidèmia del coronavirus.
Seria fantàstic, com cantava Joan Manuel Serrat, que arribessin els 30.000 milions dels fons europeus per la reconstrucció post-covid que corresponen a Catalunya com exigeixen els vicepresidents Oriol Junqueras i Pere Aragonès en un article a La Vanguardia. Tanmateix el Govern espanyol repartirà els fons europeus seguint la lògica clientelar del règim borbònic. El diàleg amb els agents socials, que és la prioritat de Pedro Sánchez, es fonamenta en la defensa dels interessos creats, no en una planificació del futur. Els barons territorials socialistes, amb el suport de les grans constructores de l’IBEX, faran impossible un repartiment just com va passar amb els Fons de Cohesió europeus que van omplir la península d’aeroports sense avions, d’autovies sense trànsit, etc.
Seria fantàstic que la reconstrucció de la pandèmia ens portés a la República, però la realitat és la contrària: només la lluita per la República farà possible la reconstrucció de Catalunya. La crisi de la tardor exacerbarà l’antagonisme fiscal entre Catalunya i Espanya. Perquè els ingressos per impostos cauran arreu de l’Estat i es mantindran les despeses corrents. S’extremarà el nostre dèficit fiscal i Catalunya no tindrà els recursos imprescindibles per la reconstrucció de la sanitat, per l’educació, per impulsar la recerca o per la transició a l’economia ecològica. El Regne d’Espanya és insensible a la realitat productiva catalana, tot i que les empreses catalanes exporten el 30% del total espanyol. N’és un exponent la indiferència del Govern espanyol al tancament de Nissan, una advertència del que pot passar amb el sector de l’automòbil. Les marques europees fabriquen tres milions de cotxes a Espanya i aquests llocs de treball perillen: els autos elèctrics necessiten menys mà d’obra i els governs dels països de les empreses matrius ja estan condicionant les ajudes a la repatriació de la producció. Per assegurar el futur industrial de Catalunya necessitem un Estat català que pugui negociar el futur de la SEAT amb Volskwagen com la República Txeca ho fa amb el futur d’Skoda.
Seria fantàstic que la força no fos la raó, com continuava la cançó de Serrat. Seria fantàstic que el diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern espanyol fructifiqués; per començar amb l’amnistia, pas necessari per restablir la concòrdia. Però l’experiència ens ensenya que el Regne d’Espanya sempre imposa la seva força de manera unilateral: la sentència de 2010 contra l’Estatut, la negativa a un referèndum sobre la independència de 2014, la brutalitat policial de l’1 d’octubre de 2017, l’empresonament i exili dels nostres líders socials i polítics, la «guerra judicial» contra tres candidats a la Presidència de la Generalitat, la darrera maniobra per destituir el President Torra, etc. Fins i tot els més fervents defensors del diàleg són conscients que el Regne d’Espanya ignora el conflicte català quan aquest no apareix a les portades dels mitjans de comunicació internacionals com va passar amb les grans manifestacions de l’Onze de Setembre a partir de 2012, amb els Fets d’Octubre de 2017 o amb la resposta a la sentència del Tribunal Suprem de 2019.
Només la lluita per la República, l’amnistia i l’autodeterminació ens portarà a la Reconstrucció post-Covid. Les eleccions de la tardor és una avinentesa històrica per fer un salt endavant en la marxa cap a la independència; una ampliació social compromesa com la que es va engegar el 2012 i ens va portar a l’octubre de 2017 i el juliol de 2019. Per tal que les eleccions vinents siguin l’empenta que necessitem, cal superar el desconcert estratègic actual i que deriva en divisions en el moviment independentista. En següents articles analitzaré com dotar-nos d’una estratègia compartida i d’un acord per a la legislatura vinent, que porti a un nou «momentum» de confrontació amb l’Estat espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!