Pot ser l’eix central de l’estratègia d’un partit sobiranista arrivar al poder si la nació i la institució que vols governar no té el dret a decidir?. Com es vol administrar els impostos que paguem els ciutadans si prèviament no has aconseguit que l’Estat Espanyol deixi d’espoliar-los?. L’eix central de l’estratègia d’un partit que lluita per recuperar la sobirania de la seva nació és el conflicte amb l’Estat que l’oprimeix. A partir d’aquesta perspectiva cal analitzar si és útil o no participar en un govern o fer una determinada política d’aliances. Josep Lluís Carod-Rovira està profundament equivocat. Acabo de sentir les seves reivindicacions sobre l’imprescindible “pragmatisme”, “possibilisme” i “maduresa” que han de regir la vida d’un partit que ha fet en una entrevista al programa “La Nit al Dia”. La concepció d’ERC com a “partit de govern” que va imposar al Congrés de Tarragona fa cinc anys és l’estratègia que ha portat a ERC al cul-de-sac actual. Coneix el president d’ERC el cas d’algun país, dels més de 100 que han aconseguit la independència des de 1945 que hagi assolit la independència o un salt en l’autogovern pel camí de la rutina institucional?.
Massa sovint es confon “partit de govern” amb “partit de càrrecs”.
La participació d’ERC en el Govern Catalanista i d’Esquerres ha tingut una gran virtut, que no és pas la seva “acció de govern”, sinó que ha aguditzat les contradiccions dels legitimadors de la monarquia postfranquista. Sense buscar-ho, fins i tot volent-t’ho evitar, ha posat de manifest el conflicte entre Catalunya i Espanya de la manera més descarnada des de 1939: em refereixo als dos anys de campanya anticatalana. La temperatura va pujar tant que els poders fàctics catalans i espanyols van forçar el pacte Mas-Zapatero.
Una de les paradoxes de la vida política és que Carod-Rovira ha estat alhora víctima i beneficiari de les campanyes contra Catalunya llençades pel Govern Aznar. Víctima perquè va ser demonitzat per la Brunete mediàtica fins a fer-lo dimitir del càrrec de Conseller en cap. Beneficiari perquè la reacció que va provocar a Catalunya aquesta persecució li va proporcionar 600.000 vots en les eleccions generals del 2004.
Però té un registre de votants el president d’ERC?. Com pot afirmar que l’opció pel “no” que van imposar les bases d’Esquerra Republicana estan en contradicció amb el que volen els seus votants?. Com es pot saber si els resultats electorals del cicle anterior van ser una reacció conjuntural contra el pacte de CiU amb el PP?. El que ens hem de preguntar és: quina tasca pedagògica ha fet Esquerra Republicana per consolidar aquells votants circumstancials?.
El que més mal ha fet, el que ha creat l’actual desencís és la imatge d’aferrar-se als càrrecs, de partit àvid de tocar poder.
Si ERC es planteja les properes eleccions sense amplitud de mires, només com la oportunitat de recuperar al poder, serà percebut per l’electorat com un “partit frontissa” disposat a pactar amb qui sigui, excepte el PP, per tornar al Govern.
En aquests dos anys de confrontació entre l’Estat Espanyol i Catalunya s’ha consolidat una base social minoritària, però prou àmplia per no ser testimonial, sobre la que construir un futur. La manifestació de febrer, tot i les circumstancies excepcionals que es va donar després de la Pasqua Militar i del Pacte Mas-Zapatero, va evidenciar l’enorme quantitat de gent que es pot arribar a mobilitzar en aquest país per una alternativa a l'”statu-quo”. Ha emergit un seguit d’entitats i de personalitats en tots els camps de la cultura, de l’economia i del món professional que, sumades als centenars d’electes municipals d’ERC, doten al sobiranisme d’una capacitat d’alternativa a la sociovergència que no tenia.
Esquerra té la oportunitat d’obrir-se a aquest ampli ventall d’entitats emergents, però dubto molt que ho faci per la situació interna. Però ha de tenir present què les mobilitzacions seran la única manera de fer oposició efectiva en el cas molt probable que no retorni al Govern.
La pitjor actitud que es pot prendre, a partir dels resultats del referèndum de l’Estatut és ignorar tota la trajectòria que ha portar a la retallada de l’Estatut, a intentar “refer els ponts” amb les forces que han retallat l’Estatut com si no hagués passat res. D’aquesta manera es legitima implícitament la seva retallada quan es proposa com a nova estratègia reivindicativa defensar la interpretació més favorable possible les 20 lleis orgàniques que l’han de desenvolupar. És a dir suplicar que Rodríguez Zapatero no ens torni a enganyar icompleixi la promesa de no ser “garrepa”. Aquesta actitud és repetir les dilacions amb l’excusa de negociar el traspàs de l’aeroport que tant van desconcertar el moviment sobiranista. L’actitud de considerar els dos anys de conflicte per l’Estatut com un periode “dat i beneït” i retornar a les posicions anteriors al 2003 com si res no hagués passat és suicida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Són dos dirigents que torpedejen el sobiranisme real, per un d’estampeta, com ja ho van fer al fer fora a Pilar Rahola i Angel Colom per a formar el PI, Partit per l’Idependència.
D’imprudents, de gent poc construcctiva i menys treballadora, amb voluntat de disgregar en lloc de fer pinya. N’estic fins al capdamunt de persones com vosaltres que, tot i la vostra idea -que respecto amb entusiasme-, no pareu de criticar als que aconsegueixen engrescar una part del pais. Us pregunteu quina nació sense estat ha aconseguit alguna cosa per la via institucional, però no us adoneu que cap de les que si que ho ha aconseguit ho ha fet amb la desmembració del seu sobiranisme com ens passa a nosaltres.
Per ser breus, canvieu el xip d’una vegada i, si voleu fer pais d’una manera efectiva, comenceu per militar en un partit prou gran i, un cop dins, esdeveniu-ne liders.
Salut i independència!
Tinc amics que criticaven amb vehemència el greu error que va cometre ERC al no mantenir-se a l’oposició el 2003. Jo defensava la necessitat d’un govern d’esquerres, com el que hi ha hagut, per higiene amb tot el que hi havia hagut abans, per implicar el PSC amb Catalunya fins a nivells que ells no s’imaginaven ni s’imaginen, i per adquirir la necessària experiència de govern. Però, maquiavlèl·licament, encara per més: per demostrar a la ciutadania que la via del pacte amb Espanya que aquella coalició representava (i que a causa de les profundes diferències nacionals i sobretot de les ingerències estrangeres era evident que tindria una durada curta) era una via morta. Els catalanets i les catalanetes són mesells de mena, com han demostrat el dia 18 a bastament, i necessiten moltes demostracions d’aquestes. Ara, però, estic convençut que cal deixar fer camí a la sociovergència, i erigir-se en el vigilant implacable, des de l’oposició, per exigir el compliment d’un estatut que ells han volgut i que seran incapaços de complir. Cal deixar que s’hi enfonsin… i se’ls hi ha d’ajudar. Perquè a la independència no sé si ens hi portarà ERC, però segur que no ens hi porta un partit sucursalista (i com ho ha demostrat!!!) ni un partit regionalista que perd el cul per anar a pactar amb el govern de la metròpoli que li garanteixi (o li continuï garantint) el predomini polític, social i econòmic a Catalunya (a canvi de garantir, ell, la submissió dels catalans). Prou possibilismes!!!
Volen el govern per garantir el continuïsme i l’espanyolització progresiva de Catalunya?.
Jo crec que ERC la va encertar creant el govern tripartit, però ha fet un paper ben galdós amb això de l’Estatut. Resulta que ERC dóna el govern al PSC, promou l’Estatut i el resultat acaba essent l’expulsió del govern i acabar amb un Estatut que han recomanat el No. N’hi ha per pixar i no fotre gota.
Al contrari que tu, a mi em sembla normal que ERC vulgui ser un partit de govern i jugar a les regles del joc. Crec que és l’única manera que ERC pot tenir per créixer. Ara, definitivament, el resultat d’aquesta legislatura ha estat tan dolent que en Carod hauria de plegar.
És curiós que critiquis que ERC hagi format el govern tripartit i jugat a les regles del joc. Com et deia, crec que la direcció d’ERC ha portat fatal això de l’Estatut, però crec que la va encertar formant govern. És normal, doncs, que vulguin tornar-la a ballar.
Quines eren les alternatives? Quan ERC va tenir tants vots com per poder decidir, havia de decantar-se per formar govern amb CiU o pel PSC o passar de tot i deixar que CiU i PSC el formin plegats. Què haguessis fet tu? Haguessis corregut el risc que PSC i CiU formessin govern i quedar com el tonto de la classe?
Benvolgut: al meu bloc hi vaig fer ahir una proposta de diàleg a partir d’aquesta entrada teva, per la qual et felicito. Ja fa un temps que et tinc entre els meus enllaços perquè m’agrada el teu bloc. Potser hi ha diferències entre nosaltres, però segur que es poden convertir en un debat interessant com en una altra ocasió va passar amb l’Enric Borràs. T’animo a llegir-ho i, si ho vols, a respondre. Fins aviat.
Xavier Mir