Josep Pinyol

     
La setmana passada quan va concedir una subvenció per a la Fira del Llibre de Franfurt el ministre d’Indústria, José Montilla, la setmana passada va declarar que donar a conèixer la literatura en llengua catalana a nivell internacional està molt bé, però que negar el caràcter de catalana a la literatura en castellà que es fa a Catalunya és desconèixer ?oela realitat social?. En sentirem a parlar molt de ?oela realitat social? a partir d’ara. El tema de Frankfurt és simbòlic, però revelador. Espanya no reconeix altra nació que ella mateixa i només accepta la projecció exterior de la nostra cultura si va acompanyada i és vista com una peculiaritat espanyola. En canvi Catalunya ha de reconèixer la pluralitat lingüística, cultural i nacional de la seva ?oerealitat social?. És la idea central del col·lectiu Crisol, format a la comissió de cultura del PSC-PSOE. Segons aquesta visió la cultura catalana és una més de les que coexisteixen al Principat, que va ser perseguida pel franquisme, però que un cop eliminada aquesta opressió ha de conviure en igualtat a les altres, sense reclamar cap mena de primacia. Aquest discurs va ser aparcat en els darrers temps a la recerca de la majoria electoral al Parlament. Però amb el fracàs de la Presidència de Maragall, el discurs del PSC-PSOE canviarà, com ja ha anunciat el seu Secretari General i emergirà el seu pensament ocult.

     Aquest pensament reflecteix el tracte que la Constitució de 1978 reserva als catalans: ser una ?oeminoria nacional? en l’àmbit espanyol i no pas de nació històrica amb drets territorials sobre la seva terra històrica. El règim actual no reconeix la territorialitat de la llengua, com la tenen els cantons suïssos, Flandes o el Québec. Tres dècades després de la Constitució de la monarquia la integració en la llengua i la identitat nacional dels ?oealtres catalans? no s’ha produït, perquè els mitjans de comunicació i la televisió en especial, l’etiquetatge dels productes, entre d’altres factors fonamentals ens incorporen a l’espai comunicatiu i al mercat espanyol. La nova immigració es socialitza en castellà i la d’origen hispanoamericà amb doble nacionalitat dintre de molt pocs anys podrà votar. La ?oerealitat social? produïda per la monarquia postfranquista ens ha convertit en minoria a casa nostra.

    De manera ineluctable les disposicions constitucionals han calat a fons entre els nostres conciutadans, tant catalanoparlants com castellanoparlants: la llengua i la identitat catalana no tenen drets, sinó que són una opció voluntària. Ha calat a fons perquè aquesta concepció constitucional dels catalans com a minoria nacional ha estat legitimada per una coalició que es qualifica de nacionalista, Convergència i Unió. Ha governat vint-i-tres anys el nostre país i ha insistit més en el caràcter d’adhesió voluntària al país que el d’integració legal a una nació. La seva dependència envers els grans interessos econòmics l’ha portat a legitimar la preeminència de la unitat del mercat espanyol a la supervivència de la nostra nació. La claudicació més flagrant va ser el seu suport a la llei de televisions privades, que envaeixen cada dia totes les llars catalanes, inundant-les amb els seus programes escombraries, corrompent la nostra joventut, sense el menor respecte a la nostra llengua, a la nostra cultura i les nostres formes de vida. També Convergència i Unió té la divisa de respectar la ?oerealitat social? dels interessos econòmics de les grans empreses i la unitat de mercat.

    La distinció de Rovira i Virgili entre ?oenació? i ?oeminoria nacional?, entre els drets d’una comunitat nacional sobre el seu territori històric(nació) i els drets d’una comunitat cultural que s’ha instal·lat lluny de la seva terra s’ha ignorat. Ha prevalgut la doctrina sobre la immigració emanada de Jaume Vicens Vives segons la qual Catalunya ha estat sempre una ?oeterra de marca?, capaç d’integrar l’arribada de gent de totes les latituds. Aquesta confiança desmesurada en la nostra capacitat d’acollida ha estat la coartada per evitar enfrontaments i per a no reivindicar els nostres drets territorials, acatant resignadament la Constitució que ens els nega. No hem reivindicat mai els drets territorials que tenen els cantons suïssos, Flandes o el Québec, per no parlar dels Estats independents.

    El nou Estatut no canvia res perquè l’obligatorietat del català busca aproximar la situació legal de la nostra llengua a la de del castellà. Però no alterarà l’estructura general constitucional en el que no existeix altre territori històric que l’espanyol, en el qual els catalanoparlants hem deixat de ser una nació per esdevenir una minoria nacional: una minoria nacional a la nostra pròpia terra. Aquesta situació legal, que es reflecteix clarament en els mitjans de comunicació, en especial a la televisió, representa una amenaça de mort per a la nostra supervivència com a nació. Mentrestant tot el debat electoral, com si visquéssim en plena normalitat, se centra sobre les picabaralles i les aliances entre partits, sense que cap força sigui capaç d’oferir un horitzó d’esperança.