Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

25 de juny de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Maragall i el catalanisme intervencionista

Maragall, com abans Cambó o Roca Junyent , han fracassat en el seu intent d’intervenir en els nuclis de poder de l’Estat Espanyol de matriu borbònica sense deixar de ser catalanistes. La seva dimissió va estretament lligada al refús que provoca a Madrid la pretensió d’un cert catalanisme d’actuar comr un regeneracionisme espanyol. “El Catalanisme Intervencionista” va ser el títol de la meva tesis de llicenciatura. Estudiava l’actuació de la Lliga i els seus dos màxims dirigents, Prat de la Riba i Cambó, en el període que va des de la publicació del manifest de Prat de la Riba “Per Catalunya i l’Espanya Gran”, l’any 1916, fins a la “Vaga de la Canadenca” (1919) quan l’esclat de les lluites socials van provocar el replegament de la dreta catalana. Situar Maragall en la mateixa línia que Cambó i Roca Junyent pot estranyar però cal no oblidar que Narcís Serra, Roca Junyent i Maragall van militar al FOC en la clandestinitat, ni tampoc les seves relacions amb Samaranch quan era president del Comité Olímpic Internacional. És molt significatiu que J.A. Samaranch, fes gravar la frase “Per Catalunya i l’Espanya Gran” a l’entrada del Palau de la Generalitat quan va ser president de la Diputació de Barcelona en els últims anys del franquisme. La idea de Maragall de que Catalunya havia d’estar a “la sala de comandament d’Espanya” forma part d’aquesta concepció del catalanisme intervencionista. Aquest intent ha fracassat com va fer-ho l’operació “Roca” i el Partit Reformista. Com abans havia fracassat Cambó, l’any 1918 en l’intent de crear una tercera força política d’àmbit espanyol amb partits regionalistes al País Basc, al País Valencià, a Galícia i al conjunt de l’Estat Espanyol. (continua)

L’ambició de Maragall era més modesta: no ha intentat crear un partit d’àmbit espanyol de matriu catalana sinó que el PSOE assumís la seva idea de l’Espanya plural. Mentre les declaracions eren retòriques i generals aquestes idees eren ignorades o vistes amb condescendència. Però quan aquests conceptes s’havien de traslladar a la realitat i afectar principis jurídics i interessos concrets (el trasllat d’alguna Comissió reguladora, l’OPA de Gas Natural i sobretot l’Estatut del 30-S), aleshores la reacció de la dreta i l’esquerra espanyoles, totes a una, és furibunda. Es repeteixen les respostes de 1918 i 1986.

El mite de l’Espanya plural de Maragall anava molt bé quan, com a dirigent del PSC-PSOE, l’oposava com arma intel·lectual per combatre la dreta catalana que evocava el nacionalisme com a font de les adhesions al seu poder. Contra el pujolisme els ideòlegs amb reminiscències catalanistes dels "Socialistes de Catalunya" van recòrrer repetidament al federalisme teòric com a concepció més contemporània i integradora que no pas el nacionalisme català. Però per al PSC-PSOE el federalisme no requeria la proclamació de la República Federal, sinó que era l’autonomisme de la Constitució de 1978, una mica remodelat.

Per això, quan Maragall arriba a la Presidència de la Generalitat i el mite de l’Espanya plural s’ha volgut de portar a la pràctica, el xoc amb la realitat d’un Estat Espanyol conformat per la concepció borbònica d’Espanya, el fracàs ha estat estrepitós.

Perquè des de 1714 l’Estat Espanyol s’ha creat al voltant de la mitologia històrica d’aquesta dinastia, de les seves acadèmies d’història i de llengua, del seu exèrcit conformat per les Ordenances de Carles III i al voltant del culte totèmic de la seva bandera, del seu dret de conquesta que pren l’eufemisme de la “unitat d’Espanya”, de l’extensió de l’antiga Cort reial en forma d’alts cossos burocràtics espanyols, entre d’altres característiques. En els quaranta anys de règim militar franquista totes aquestes concepcions van arrelar com mai i la monarquia postfranquista no ha posat en qüestió cap concepció bàsica d’aquesta cosmovisió i les ha legitimades. La seva constitució de 1978 és incompatible tant amb l’Espanya plural, com amb el federalisme; a més, paradoxalment, és més difícil reformar-la que no pas canviar de règim.

La desaparició de la tradició republicana espanyola ha deixat sense alternativa la concepció borbònica d’Espanya. Maragall evocava el republicanisme espanyol quan es referia a la Institución Libre de Enseñanza on s’havia format la seva mare. Però la realitat avui és que Ortega y Gasset, opositor acèrrim de l’Estatut d’Autonomia de 1932, és l’intel·lectual de referència del diari “El País” i del grup Prisa, inspirador del PSOE i de l’opinió més “liberal”(?) espanyola. Tots els altres estan més a la dreta. Ha desaparegut tot el “filum” republicà de Salmerón, president de la I República Federal, que va encapçalar les candidatures de Solidaritat Catalana, o d’Azaña, que en la seva defensa de l’Estatut de 1932 parteix d’una alternativa contrària a la interpretació borbònica de la història d’Espanya. Ja no cal ni parlar de l’escola de Pi i Margall, que va ser el primer de parlar de “nacionalitats” espanyoles, que mai va tenir una massa de seguidors consistent fora de l’àmbit català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!