Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

11 de juny de 2006
Sense categoria
1 comentari

L’Estatut trampa, l’Estatut farsa

“És necessari que tot canvii, perquè tot continui igual”. Aquesta frase del Princep Fabrizio, de la novela El Gatopardo, després del desembarcament de Garibaldi i la seva revolució liberal a Sicilia sintetitza millor que cap altre el que suposa la Reforma de la Moncloa de l’Estatut. Els que defensem que cal canviar el rumb real del nostre país, perquè la direcció que ha portat des de 1975 ens porta a la degradació econòmica i social i a la desaparició com a nació, hem d’insistir en que aquest Estatut és una trampa: es vota una reforma estatutària per tal que tot continui com estava. Perquè després de molts anys (recordem la campanya pel Concert Econòmic feta l’any 1993) s’havia aconseguit un àmplia consciència en l’opinió pública catalana sobre la necessitat de posar fi a l’espoli fiscal. El consens sobre els perjudicis del mal finançament abastava de tots els sectors socials, des de la patronal i les Cambres de Comerç als sindicats, passant per totes les instàncies acadèmiques, les entitats culturals, les institucions locals: tothom coincidia que el dèficit fiscal era intolerable. Aquesta necessitat d’un nou finançament era el clam real de la ciutadania però es va embolicar la troca i es va iniciar el procés de redacció d’un nou Estatut, que ara s’ha convertit en “Reforma de l’Estatut”. Vist des de Madrid “Era necessari que tot canviés per tal que tot continués igual” i per això Rodríguez Zapatero tenia tant d’interés en l’aprovació de l’Estatut. (continua)

Realment al llarg de dos anys han organitzat una farsa extraordinària en la que han intervingut, a més del Castell de Miravet i el Parlament el 30 de setembre, tots els policies dolents possibles (generals, bisbes, boicots als productes catalans, manifestacions per la “Unidad de España”, jutjes, Governador del Banc d’Espanya, etc.) i un sol policia bo (Rodríguez Zapatero). Finalment quan la comèdia se’ls començava a escapar de les mans els representants de la Catalunya que cobra els peatges i els lloguers abusius, en connivència amb l’oligarquia espanyola, van ordenar Artur Mas que se sometés a Zapatero. Després els comanditaris polítics dels poders fàctics volen convencer a la Catalunya que paga impostos, peatges i lloguers que l’aprovació del nou Estatut representa alguns avenços i que és millor això que res. No es podia esperar que tots els “instal·lats” de la classe política catalana instessin els ciutadans a resistir i lluitar pels seus drets, com fan les forces polítiques de tots els pobles oprimits, com per exemple els bascos. Perquè ni convergents ni socialistes, ni el seu eco, no ho han fet mai i volen continuar “instal·lats” com sempre i consideren que “és necessari que tot canvii, perquè tot continui igual”.

Després de la gran manifestació del febrer pel “dret a decidir”, les vacil·lacions de l’oposició a l’Estatut retallat ha donat credibilitat a l’existència de tímids avenços. Els detractors del continuísme de la reforma de la Moncloa de l’Estatut no hem transmès amb prou contundència la trampa i la farsa d’un referèndum destinat a canviar-ho tot perquè res no canvii. Així l’Estat Espanyol ha pogut desactivar el perillosíssim ( per a ell, evidentment) consens que s’havia format contra l’espoli fiscal, introduint la divisió entre els catalans. La Generalitat, l’any 2008 quan torni a participar en el Consell de Política Econòmica i Fiscal com una de les 17 comunitats autònomes quina força negociadora tindrà?. Si es confirmen els resultats de les enquestes els ciutadans de Catalunya hauran legitimat la subjecció de les finances de la Generalitat a la LOFCA, i hauran d’acatar la decisió d’una majoria hostil. Si el dia 18 de junys els catalans aproven la reforma legitimaran un retrocés claríssim sobre l’article 45 de l’Estatut de 1979 i la irrellevància de les relacions bilaterals contingudes en l’anterior comissió mixta de valoracions Estat-Generalitat. Aquesta és la gran trampa de la reforma de la Moncloa de l’Estatut; aquesta, segons els resultats del diumenge, pot ser la gran debilitat de Catalunya i el triomf dels que estan convençuts de que “És necessari que tot canvii, perquè tot continui igual”.

Tanmateix la simple existència d’una oposició nacionalista a legitimar una reforma de l’Estatut ja és una inflexió important en el rumb polític de Catalunya. Fins i tot al marge dels resultats de diumenge que vé. Per primera vegada en un segle una part significativa del poble català deslegitimarà la proposta emanada de les Cortes Espanyoles, mentre que la majoria l’acceptarà com a mal menor. Per això la reforma de l’Estatut naixerà amb un pes mort que es farà un llast més i més feixuc, perquè en pocs mesos gran part dels que l’hauran votada s’adonaran de que tot ha estat una farsa, de que s’ha aplicat el principi lampedusià: “És necessari que tot canvii, perquè tot continui igual”.

  1. "perquè en pocs mesos gran part dels que l’hauran votada s’adonaran de que tot ha estat una farsa". Exactament. No passarà ni un parell d’anys que els entusiastes del sí diran, de nou, que la culpa és de Madrid. Els responsables seran ells, els del sí incapaços de veure-hi més enllà del nas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!