Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

23 de maig de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Les estrambòtiques campanyes del “si”

        L’any 1980 jo tenia un Seat 127 i no pas un 600 i corrien les monedes de 100 i no pas els bitllets de 100. Els avenços de l’Estatut de la Moncloa són tant minsos que CiU els ha de contraposar amb el franquisme per tal de que destaquin, com si els 23 anys de presidència de Pujol no haguessin existit. Els actuals dirigents convergents deuen patir algun síndrome freudià, del tipus de “matar el pare”, per identificar les dècades de pujolisme amb el “desenvolupisme franquista” dels anys 60.

Els avenços de l’Estatut de la Moncloa són tant minsos que el PSC ha de amenaçar-nos amb el retorn del franquisme personificat en el PP per fer bona la passada de ribot del seu líder Alfonso Guerra. Apel·lar al “vot de la por” potser funciona però no proporciona bones vibracions per al futur estatutari. És molt significatiu que per primera vegada en la història de Catalunya el principal valedor del nou Estatut sigui el “presidente del Gobierno de la nación”, evidentment de la nació veïna.

     Potser s’han adonat que la comparació amb el passat més immediat pot ser contraproduent: l’any 1993 una germana meva amb el seu únic sou treballant en un taller de fotocomposició es va comprar un pis nou de 60 metres quadrats per 11 milions de pessetes. Avui amb la mateixa feina no podria pagar els 240.000 euros que demanen per un habitatge similar. VA ser amb la crisi que va seguir al creixement artificial de les Olimpíades de 1992 la que va obrir el pas als contractes temporals i a la precarietat laboral que no ha fet sinó incrementar-se des d’aleshores.

     La continuació d’aquest model econòmic que prima l’especulació immobiliària, la desindustrialització, els baixos sous i la precarietat és el que ens proposa el nou Estatut. El futur que ens espera amb la continuació de l’espoli fiscal que consagra el nou Estatut és l’encariment de tots els articles, serveis i equipaments de primera necessitat per falta de despesa i inversió pública, mentre els sous quedaran estancats per la competència de la globalització.

     Amb aquestes estrambòtiques campanyes els sociovergents fan palès que és impossible fer una campanya pel "si" en positiu, explicant el salt endavant que representa el nou Estatut. És impossible perquè no hi ha cap mena de salt endavant sinó continuïtat, pura i dura continuïtat amb l'”statu quo” existent. És molt rellevant, per exemple, que hagin desaparegut totes les quantificacions sobre els milions que suposarà el nou Estatut, perquè no hi haurà cap salt en el pressupost de la Generalitat.

     Hi haurà una continuïtat de l’espoli fiscal amb l’agreujant de que haurà estat votada afirmativament pels nostres conciutadans, en una mena de procés d'”autocrítica stalinista” de tipus col·lectiu.

Tot plegat només per defensar els interessos creats de la situació existent, que és la cola que enganxa el “si” de socialistes i convergents. Aquesta defensa dels interessos creats fa que la campanya del referèndum recordi cada vegada més els referèndums franquistes, amb el seu ferri control dels mitjans de comunicació públics i privats, amb les seves campanyes publicitàries abassegadores. Només ha faltat la seva celebració en dia feiner amb les quatre hores pagades, però la intenció ja hi era.

     Durant les darreres dècades Catalunya ha proporcionat estabilitat a molt baix preu al règim de la Transició, a la monarquia postfranquista, gràcies al lideratge de Jordi Pujol. Tota l’ostentosa potència econòmica i mediàtica de l’oligarquia centralista concentrada a Madrid ha estat finançada amb la nostra economia productiva. Igualment amb els nostros impostos hem pagat l’Estat del Benestar de la resta de la península. Hem pagat i hem callat. D’aquí la por que té “l’establishment” català i espanyol de que es trenqui la “baula” catalana de la cadena; que el poble català torni a ser la “rosa de foc” capaç de desestabilitzar tot el sistema. Per això han posat tants recursos per tal de que el nostre poble torni a humiliar-se votant “si” a la seva opressió nacional. Aconseguir que obeeixi i es doblegui serà la demostració de que està ben domesticat.

  1. que tú tinguessis un 127 no vol dir que al parc mòvil no hi existissin els 600. Tinc 34 anys i n’ estic tipa de pujar al 600 del meu avi.

    A més a més, aquell temps, la meva iaia hem donava un bitllet de 100 per la guardiola.

    Siguem rigorosos!!

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!