La retirada del suport de Junts al govern del PSOE i Sumar tard o d’hora forçarà Pedro Sánchez a anticipar eleccions espanyoles. S’iniciarà un nou cicle electoral que continuarà amb les municipals i culminarà en les eleccions al nostre Parlament. Si ERC i Junts continuen amb la dinàmica autonomista, de lluites caïnites entre ells, etc., s’aboquen a una nova desfeta electoral. ERC i Junts han malbaratat el 52% de vot independentista de 2021 i han perdut els comicis municipals, espanyols, catalans i europeus de 2023 i 2024. Aquest declivi fa créixer l’extrema dreta xenòfoba d’Aliança Catalana.
Davant aquest panorama les entitats independentistes tenen la responsabilitat històrica de repetir el lideratge polític que van assumir a partir de 2010. Aleshores Òmnium Cultural va encapçalar la manifestació d’un milió de ciutadans contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Malgrat aquest extraordinari salt independentista els còmodes hàbits autonomistes també s’imposaven aleshores. El president Artur Mas pactava les retallades i els pressupostos amb el PP que havia manipulat el Tribunal Constitucional per dictar la sentència contra l’Estatut. El 2012 l’ANC va convocar més d’un milió de persones a Barcelona l’Onze de Setembre de 2012.
Aquesta grandiosa gentada va treure de la rutina institucional al president de la Generalitat que va convocar eleccions anticipades dos mesos tard amb la primera victòria electoral independentista de tots els temps. A partir d’aquella data les entitats independentistes no van parar de mobilitzar el poble català en accions espectaculars d’impacte mediàtic internacional, mentre continuava l’acció política amb la consulta sobre l’Estat propi del 9-N-2014, i les eleccions plebiscitàries de 2015, avantsala del referèndum de l’U d’octubre de 2017.
Des de començaments del segle XX el catalanisme polític ha fet avenços històrics combinant grans mobilitzacions amb candidatures que han assolit grans victòries electorals. En són exemple Solidaritat Catalana de 1906, el 14 d’abril de 1931, les eleccions de juny i la milionària manifestació de l’Onze de Setembre de 1977.
Les entitats independentistes tenen el deure de convertir el cicle electoral vinent en un alçament de mobilitzacions i majories electorals a l’alçada d’aquestes grans fites històriques. Tenen la capacitat per fer-ho perquè ja van protagonitzar l’alçament més multitudinari amb l’objectiu més ambiciós de tota la història moderna de Catalunya: la independència.
Òmnium, l’Assemblea i la resta d’entitats del moviment civil per la independència tenen l’imperatiu ètic de continuar la lluita contra la sentència del Tribunal Constitucional que van començar el 2010. Perquè en quinze anys l’asfíxia premeditada d’aquella sentència han degradat tant la situació de Catalunya que amenaça el futur de la nostra supervivència com a nació avançada.
En efecte el Tribunal Constitucional va declarar anticonstitucional el deure de tots els habitants de conèixer el català, norma aprovada en referèndum per la ciutadania catalana. A causa d’aquesta retallada Catalunya ha fet el salt als actuals vuit milions d’habitants sense que els nouvinguts tinguin l’obligació legal de saber la llengua pròpia de la nostra nació. La sentència del T.C. ha generat el greu retrocés de l’ús social del nostre idioma dels darrers anys, des del 48’5% de 2003 al 39’5% de 2023.
Igualment, el TC espanyol va declarar anticonstitucional la creació d’un Consell del Poder Judicial a Catalunya que hauria millorat el funcionament de la justícia. Ha continuat el desgavell estratosfèric de la judicatura espanyola amb un efecte nefast: ha fet créixer la por de molta gent a causa de la inseguretat ciutadana, una de les causes del creixement de l’extrema dreta xenòfoba. El sistema judicial espanyol és impotent per acabar amb la multireincidència. A més acumula retards d’anys, fins i tot dècades, en la majoria de processos, un caos sistèmic impropi d’un país europeu.
Una tercera conseqüència de l’asfíxia premeditada de la sentència de 2010 és el manteniment de l’espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals. Aquesta sangonera té un doble efecte. Per un costat descapitalitza l’economia catalana i la condemna a un model de baixa qualitat basat en el turisme i els serveis amb llocs de treball precaris i mal pagats. Impedeix que el potent sistema universitari i de recerca català proporcioni un model econòmic avançat amb llocs de treball qualificats.
Per l’altre cantó l’espoli fiscal deteriora l’estat del benestar i aguditza les desigualtats socials: fa impossible la creació d’habitatge de lloguer social que a la majoria de països de la Unió Europa representa al voltant del 30% de les llars. Ha impedit adequar el sistema públic d’ensenyament a l’augment de població, generant la caiguda del nivell acadèmic de l’ensenyament com reflecteixen els baixos resultats a les proves PISA. El caos quotidià dels trens de rodalia i regionals, en mans de l’Estat espanyol, demostra la seva incapacitat per donar un servei com el de les grans capitals europees. La falta de finançament ha deteriorat la sanitat pública, només continguda per la dedicació vocacional de metges, infermeres i la resta de personal sanitari. La sagnia fiscal impedeix ajudar la pagesia catalana que pateix una gravíssima situació que provoca la falta de relleu generacional i tancament de moltes explotacions agràries.
El Tribunal Constitucional no s’ha limitat a emetre la sentència contra l’Estatut, sinó que ha desfermat un atac contra la democràcia a Catalunya. La reforma de la llei que el regula de l’any 2015 el va dotar de poders coercitius, sense cap mena de procés judicial, per imposar la seva sentència per la força, una desnaturalització de la seva naturalesa antagònica a les pràctiques dels països democràtics. El TC no ha dubtat a atacar la llibertat del Parlament de Catalunya, prohibint-li debatre temes com l’autodeterminació o la monarquia.
La present entrada al bloc serà seguida per quatre nous escrits. El primer dedicat a analitzar els nefastos efectes de l’immens error estratègic que ha representat el suport independentista a Pedro Sánchez de 2018 a l’actualitat. El segon mostrarà la urgència d’una regeneració democràtica que superi el descrèdit dels partits polítics i les seves pràctiques; sense un redreçament polític i ètic no serà possible la independència. La següent entrada proposarà un programa comú de les forces independentistes a les eleccions del Congrés de Diputats i una candidatura unitària de la societat civil al Senat, aprofitant que són les úniques eleccions on es voten persones i no partits. La darrera entrada esbossarà l’estratègia per ratificar la declaració d’independència de 2017 i fer-la efectiva mitjançant grans mobilitzacions i un moviment de desobediència civil a gran escala. L’objectiu d’aquesta defensa és forçar una intervenció internacional que obligui el Regne d’Espanya a negociacions amb la República Catalana basades en la legalitat internacional i no en la Constitució espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!