A banda de la manera de plantejar-la i de la seva oportunitat, la fallida remodelació del Govern de la Generalitat, plantejada pel seu president Maragall i avortada pels partits que li donen suport, posa de manifest un dels dèficits més greus de la política catalana: l’absència d’autèntics “partits de govern” i la seva substitució per “partits de càrrecs”. Maragall no va escollir el seu Govern sinó que li va venir imposat pels tres partits que havien negociat el Pacte del Tinell i el repartiment de les carteres. Tampoc bona part dels negociadors del contingut programàtic del Pacte no van formar part del Govern. Aquest va respondre a fidelitats personals i a l’equilibri de forces a l’interior de cada un dels tres partits que van pactar. La feble i contradictòria acció de govern n’ha estat la conseqüència.
El repartiment del poder segons la quota que cada “capità” i el seu territori té a l’interior de l’organització és la característica pròpia dels partits de càrrecs. Aquests són organitzacions clientelars en els que la ideologia és només una marca. Els programes de govern no són pas compromisos o plans de futur sinó literatura electoral. L’element determinant en aquesta mena d’organitzacions és la xarxa d’influències de cada líder, és a dir el nombre de persones que li deuen el càrrec o altres favors i que li són fidels.
Quan aquestes màquines electorals guanyen unes eleccions el botí en forma de càrrecs és repartit seguint la correlacions de força entre els diferents àmbits d’influència dels diferents cacics. Per als nous càrrecs l’acció de Govern simplement és la continuació de les campanyes electorals amb més mitjans. No interessen les conseqüències dels seus actes en la marxa del país, sinó la seva repercussió en els mitjans de comunicació. Per això necessiten el control d’aquests amb subvencions i d’altres martingales.
Els “partits de govern” als països amb una democràcia de més qualitat són un altre cosa. Al voltant de cada força política hi ha centres d’estudi que apleguen gent preocupada pels problemes dels sectors socials que representen, en els que es desenvolupen les grans línies estratègiques per a resoldre’ls. Així tenen equips d’especialistes en política econòmica i fiscal, en política industrial i comercial, en urbanisme i habitatge, en ensenyament i recerca, en medi ambient, en agricultura, etc. En un mateix partit hi poden haver nuclis d’estudi enfrontats, per exemple, perquè uns donen preferència als creixement econòmic, mentre que els altres posen l’èmfasi en els problemes medio-ambientals.
En els Congressos aquestes diferents perspectives es confronten, no només en teoria, sinó en el seu pla operatiu (pressuposts, canvis legislatius, organigrames, etc.). Del debat en surt el programa del partit per al proper període, que no és paper mullat, perquè determina el programa electoral i les persones que l’han de portar a terme. En molts països els responsables de cada apartat (economia, urbanisme, educació, medi ambient, etc.) formen part del Govern a l’ombra. Les campanyes electorals no són una disbauxa publicitària, sinó un autèntic debat sobre els dos o tres aspectes clau de cada conjuntura històrica. I, en cas de victòria electoral, els que han elaborat el programa electoral són els que tenen les responsabilitats governamentals.
Dissortadament a casa nostra no tenim partits d’aquest tipus. El Partit Québéquois s’acosta a aquest model de “partit de govern” i seria un model a seguir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I tu què? No estàs funcionant ara mateix en base d’unes relacions clientelars (partidistes) ben evidents? Jo diria que a Europa fa molt de temps que tenen cultura democràtica i a l’hora de fer coalicions ja saben les responsabilitats que hi ha. Aquí tot just s’ha fet la primera! Hem estat 24 anys en un govern monocolor que només veia una Catalunya, oblidant-se de la seva heterogeneitat. I ara que hi ha alguna cosa diferent s’ha estat bombardejant des de la primera setmana fent una patètica oposició "d’ataque i derribo" totalment cínica i irracional. Certament el PSC va posar un complet incompetent, en tot cas que s’ho plantegi. Però això no pot ser l’excusa per banalitzar els fonaments més evidents de la democràcia: que és la majoria qui decideix. I en tot cas n’hi va haver una que no era la teva. A veure si ho acceptes.
PD. Els dos últims paràgrafs sí que valen molt la pena. En tot cas són els més objectius, escrits amb imparcialitat científica.