És una brutal desproporció que el gran èxit de la “Proposició de Llei de l’Estatut” hagi estat situar en el primer pla de l’agenda política espanyola la insatisfacció acumulada del poble català amb la seva situació política i econòmica des de la Transició. Paradoxalment l’enorme reacció anticatalana arreu de l’Estat és un gran triomf, perquè ens ha despertat. Perquè el pitjor que ens pot passar com a nació és l’agonia lenta per inanició, enmig de la cultura de la banalitat, de la diversió a qualsevol preu.
El poble català volta entorn d’una sínia d’enormes desproporcions. Desproporció entre els esgotadors afanys per acomplir els tràmits parlamentaris per aconseguir el nou Estatut i les millores finals que es poden aconseguir dintre del marc de la Constitució de 1978. Desproporció entre la prudència dels plantejaments catalans, tant allunyats dels del Parlament basc, i les viscerals reaccions de l’opinió pública espanyola que repeteix els mateixos tòpics que va utilitzar contra les demandes dels cubans a finals del segle XIX. Desproporció entre les humils demandes dels nostres parlamentaris i les amenaces objectives que planen sobre la nostra identitat nacional i la prosperitat de les noves generacions de catalans.
Tot i el nou Estatut, dins del marc de l’actual Constitució, podrem portar a terme una reconstrucció nacional que necessitem? Una reconstrucció com la que han portat a terme els quebequesos en les darreres dècades?. Podrem nacionalitzar l’energia elèctrica com va fer Réné Lébesque?. Podrem fer una llei de normalització lingüística com la que va aprovar el Parlament del Québec. L’any 1976, quan Montreal va celebrar els seus Jocs Olímpics, era una ciutat en la que la cultura i la llengua anglesa era predominant; avui, trenta anys després, l’hegemonia pertany a la llengua i la cultura francesa. Podem pensar en una evolució semblant a Barcelona a les tres properes dècades?.
La sotragada del debat de l’Estatut i de la reacció catalana ha desvetllat momentàniament al poble català de la seva somnolència. Però Catalunya no deixarà d’esgotar-se donant voltes a la sínia de les desproporcions fins que no ataqui de front la “qüestió constitucional”. Avui la unitat entorn a la proposta de l’Estatut constitucional, la dignitat amb que els nostres diputats l’han defensada a Madrid, ens reconforta i ens retorna l’autoestima necessària. Tanmateix l’autoestima i la il·lusió, i els èxits parcials, són condicions necessàries, però no són suficients. No es poden aconseguir tots els objectius de cop, però cal una dinàmica que ens hi porti.
Malgrat que el Partit Québéquois ha perdut els dos referèndums sobre la sobirania-associació que ha plantejat, el procés ha estat possible per la dinàmica social que va endegar el plantejament de la “qüestió constitucional” pels dirigents de l’esquerra quebequesa. Malgrat no aconseguir la sobirania-associació, l’esforç per obtenir-la va trencar el “tabú constitucional” i amb ell el conjunt d’hàbits mentals i de les concentracions oligàrquiques del poder al Canadà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi és la de un bilingüisme castellanitzador, front l’ésser ver de un català amb un bilingüisme voluntari.