Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

18 d'octubre de 2005
Sense categoria
2 comentaris

La indigència política de l’enfrontament entre Maragall i el Tripartit

     Hi ha diferències ideològiques o estratègiques en l’enfrontament entre el President Maragall i els tres partits que li donen suport?. Quin sentit ha tingut aquesta crisi?. Perquè l’esquerra a Catalunya encadena les topades estèrils com la del 3%, la de Carod-Rovira a Perpinyà?. Perquè arreu d’Europa només hi ha crisis comparables a les nostres a la coalició de Berlusconi?. El baix sostre de les crisis polítiques de l’esquerra a Catalunya revela el paupèrrim nivell dels nostres partits polítics i del seu entorn mediàtic: no hi ha debat programàtic, no hi ha producció intel·lectual, la disciplina prima sobre els posicionaments ètics.

     A França el Partit Socialista està trencat des del Referèndum sobre la Constitució Europea, però darrera de la seva crisi hi ha el desconcert de la societat francesa davant la globalització. Al Regne Unit es va produir una rebel·lió de diputats laboristes contra Tony Blair arran de la invasió de l’Irak: el motiu era poderós perquè es qüestionava l’estratègia internacional dels Estats Units basada en l’ús unilateral de la força militar. A l’Alemanya l’enfrontament d’Oscar Lafontaine amb Schöder va ser tant agut que ha acabat en l’enfrontament electoral a les darreres eleccions. Però la causa d’aquest enfrontament entre líders de la socialdemocràcia alemanya era la política econòmica neoliberal, tal com Lafontaine va exposar al seu llibre “El cor batega a l’esquerra”.

     El sol fet de comparar les crisis de l’esquerra a Catalunya amb les crisi de l’esquerra d’altres països europeus ja és una gosadia. La propaganda institucional ens vol fer creure que Barcelona és una de les principals capitals europees o, l’anterior govern, que Catalunya era un motor d’Europa. En canvi sembla desproporcionat comparar la nostra vida política amb els avatars dels partits europeus.

      Fins que no ens adonem de la precarietat interna dels partits catalans no començarem a redreçar la lenta decadència del nostre país: precarietat del debat ideològic i programàtic, quasi nul·la producció intel·lectual, aïllament dels corrents i controvèrsies internacionals sobre problemes d’abast mundial, feblesa de la seva vida democràtica, etc. Aquesta sordidesa intel·lectual i moral fa que la major part de la gent jove idealista prefereixi treballar en ONG’s i entitats cíviques de tota mena abans de militar en un partit.

     Tanmateix els partits ocupen un lloc central en la marxa de totes les societats democràtiques. A Catalunya la irrupció de partits polítics d’àmbit català, entre 1900 i 1931, van canviar la societat catalana com un mitjó. Van ser capaços d’eliminar els dos partits espanyols turnants que controlaven les institucions catalanes abans de la irrupció de la Lliga a la dreta i del republicanisme català a l’esquerra, fins arribar a la proclamació de la República.

  1. Aquest és el gran drama: que un acord estratègic i amb totes aquestes conseqüències es va fer amb quatre "carajillos" de més. I aquesta mena d’acords ja no es poden trencar fins que no es torna a l’oposició. Com més aviat passi, millor per a tots plegats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!