Entre el 2003 i el 2006 es va desencadenar la més virulenta campanya contra Catalunya des de la mort de Franco. Els atacs de tots els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, les declaracions de tots els poders de l’Estat, militars, judicials, del Banc d’Espanya, de tots els partits polítics, el boicot als productes catalans, han estat els fets més rellevants i determinants del darrer trienni. No les anècdotes d’un DVD. Els fets han estat tant greus que fins i tot han merescut l’atenció de la premsa internacional davant les paraules del General Mena. Tot el panorama polític, econòmic, social i cultural d’aquests anys ha estat determinat per l’hostilitat de tots els estaments espanyols contra el dret a decidir del poble català. Generals, magistrats, financers, alts funcionaris, grans empresaris espanyols, tots tenien un únic objectiu: impedir que la voluntat democràtica del poble català lliurement expressada en les urnes es pogués traduir en un text legal. Doncs bé, aquesta campanya intensa, extensa i de llarga durada ha desaparegut de la campanya electoral, com s’acaba de constatar en el debat entre els caps de llista televisat aquesta nit. S’ignora l’agressió contra la nostra nació, però els seus efectes continuen, precisament, perquè va cessar amb la submissió de CiU i del PSC als dictats de Madrid.
És comprensible que CiU i el PSC-PSOE no vulguin parlar-ne. Volen reduïr-la a una actuació partidista del Partit Popular. Però va ser un moviment transversal en el que van participar activament destacats dirigents del PSOE, com el seu President Manuel Chavez, el vice-president d’Hisenda Sr. Solbes, el president de la Comissió Constitucional Alfonso Guerra, a més dels habituals Bono i Rodríguez Ibarra. L’agitació del pòsit visceral contra la identitat nacional de Catalunya, que només es pot comparar amb l’antisemitisme, havia assolit un grau tant elevat que va aparèixer el fantasma de la desestabilització del règim, si més no a Catalunya, que se sumaria així al País Basc. D’aquest risc arrenquen les pressions dels grans empresaris catalans sobre CiU, per tal que se sotmeti als dictats del govern Espanyol i admeti la desnaturalització de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya.
No s’acaba de comprendre aquesta falta de resposta en el cas d’ERC, que a més ha estat la força més perjudicada per l’onada xenòfoba espanyola. Perquè en els darrers 100 anys el poble català ha aprofitat les agressions espanyoles per plantar cara i convertir-les en grans salts en la consciència nacional del nostres conciutadans. Així l’assalt a ?La Veu de Catalunya? i el Cu-cut per part d’oficials de l’exèrcit espanyol l’any 1906 i la Llei de Jurisdiccions va generar la resposta del poble català amb el gran moviment de ?Solidaritat Catalana? que va arrassar electoralment l’any 1907. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va tenir com a resposta a les eleccions municipals de 1931 la victòria electoral d’abril i la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià.
La gran manifestació del més de febrer va iniciar la resposta quasi espontània als mesos i anys de campanya anticatalana. Aquesta gran mobilització popular va despertar els militants més conscients d’ERC i va portar a imposar el ?no a l’Estatut? d’Esquerra Republicana. Però la direcció d’ERC va acceptar a contra cor aquella opció que trencava la seva estratègia de permanència en el govern. Aquestes contradiccions van desembocar en una campanya feble al referèndum que va donar uns resultats dolents el dia de la votació. La direcció d’ERC va interpretar els escassos resultats del ?no? com una confirmació del seu postulat principal:
?la consciència nacional del nostre poble és feble i els plantejaments que van més enllà estan condemnats al fracàs electoral?.
Si aquest postulat fos cert la perspectiva de l’alliberament nacional seria impossible.
Però la història demostra que és possible aixecar el nivell de consciència nacional d’un país. L’any 1900 no hi havia cap partit d’àmbit català a casa nostra. Trenta anys després, només trenta anys després, no hi havia cap partit d’obediència espanyola a Catalunya. A la vegada l’hegemonia cultural i intel·lectual del nacionalisme era pràcticament total, excepte en el camp sindical. I aquesta transformació no s’havia aconseguit gràcies a l’acció governamental rutinària, sinó gràcies a la dialèctica de l’acció-reacció, agressió-resposta que es va instaurar en aquestes tres dècades no pacífiques, sinó convulses.