Per explicar l’èxit de la manifestació del 18 de febrer David Miró, en la seva crònica al diari Avui citava el llibre “El culte a l’emoció” de Michel Lacroix que assenyala "els individus no s’acontenten de viure la pertinença al grup en el pla simplement formal, legal. No en tenen prou amb un vincle social concebut exclusivament en termes de reciprocitat i de contracte. Els cal sentir la cohesió social en les fibres del seu ésser. Cal que la seva ànima es pugui dilatar, enlairar-se, unir-se per una mena d’identificació a la comunitat dels seus semblants".
Si els centenars de milers de persones aplegades el 18 de febrer només van celebrar un acte de “culte a l’emoció”, aleshores Salvador Cardús té raó quan afirma la incapacitat de les manifestacions i els actes simbòlics per obtenir l’autodeterminació. (Continua)
Però si l’afluència massiva de gent representa que en una part petita però significativa del poble català s’està canviant la mentalitat. Si representa que aquesta part, petita en relació al total de la població, però significativa pel seu dinamisme, malgrat el discurs triomfalista dominant, ha près consciència dels perills greus que planen sobre aspectes nuclears de la nostra nació i n’amenacen la supervicència,. Si senten que les nostres llengua i cultura es troben en retrocés davant l’impacte dels mitjans de comunicació de masses; si perceben que la nostra economia no té futur sense els mitjans per afrontar amb els reptes de la globalització; si veuen perillar la nostra cohesió social a causa de fenòmens tant greus com el 30% de fracàs escolar. Si davant d’aquestes amenaces aquesta minoria nombrosa no espera les consignes del poder ni dels partits, ni confia en els grans mitjans de comunicació; si està disposada a mobilitzar-se per ella mateixa, a actuar, aleshores estem entrant en una nova etapa en la nostra vida col·lectiva.
Winston Churchill quan va ser elegit primer ministre per fer front a Hitler amb la guerra també va apel·lar a l’emoció quan va dir les paraules famoses:“només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria”. Fins aleshores Gran Bretanya havia tingut una actitud vergonyant intentat congraciar-se amb el nazisme i aquest s’havia crescut. La disposició al sacrifici que exigia era proporcional a l’amenaça que planava sobre Anglaterra i per ella sola no hagués servit de res sense l’estratègia i l’organització militar i econòmica adient.
Fins a la manifestació del 18 de febrer s’havia fet creure al poble català que aconseguiria el “dret a decidir” congraciant-se amb l’oligarquia que s’ha format al voltant de la monarquia postfranquista. A diferència del País Basc calia que Catalunya contribuís a l’estabilitat del règim constitucional. “Il·lusió” i “ambició” han estat les paraules que més han repetit els dirigents de la reforma estatutària. Ens volien fer creure que l’Estat Espanyol ens retornaria la sobirania i els nostres diners com si participéssim en la loteria de Nadal i ens toqués la grossa. No era necessari cap esforç; només calia anar a votar cada cert temps. L’esperit de resistència i la disposició al sacrifici personal eren innecessaris, fins i tot contraproduents.
Si els centenars de milers de persones que van marxar per la Granvia deixen enrera l’actitud “il·lusionada” del comprador de dècims de loteria i adopten la mentalitat propugnada pel President Companys “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Aleshores serem capaços de repetir la gesta que el catalanisme va fer en només trenta anys, entre 1900 i 1931: passar de no existir electoralment a proclamar la República, esborrant del mapa polític els partits monàrquics, per la dreta i el republicanisme lerrouxista, per l’esquerra, al temps que desestabilitzava la monarquia borbònica fins a abatre-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dissortadament, i com gairebé sempre, té raó en Cardús.
Hi ha un canvi de mentalitat. La gent en té els collons plens d’Espanya i el cap ple d’arguments per tenir-los-hi.
El dia que un polític es jugui de veritat el coll pel país la gent li agrairà amb el seu vot. Per aquí s’expliquen els diputats d’ERC a Madrid després de la cagada d’en Carod. Aviat votarem nul (autodeterminació) en un referèndum. No serà ni suor, ni llàgrimes, ni sang, però serà el primer cop que part de la classe política d’aquest país avala la subversió de les regles electorals. I ho farà amb dignitat, pacíficament. Això serà el que convencerà més gent. Pocs, però ja seran molts. El següent pas serà muntar-lo nosaltres el referèndum, des de la societat civil, però amb l’adquiescència de bona part de la classe política. No veure-ho és no entendre res del que s’ha començat amb la plataforma pel dret a decidir.