El president de Castilla la Manxa, Emiliano García Page ha sentenciat: «la riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos». La idea que Catalunya és de tots els espanyols és un dels ancestrals prejudicis de bona part de l’opinió pública espanyola. Apel·lar a la unidad de España i a la soberania nacional són altres maneres de sublimar el dret de conquesta que va legitimar l’abolició de les institucions catalanes després de la derrota de 1714.
Els conceptes preconcebuts sobre la nostra nació van acompanyats de forts ressentiments contra els catalans, que som presentats com a acaparadors, egoistes i garrepes. L’historiador francès Pierre Vilar va constatar aquest antagonisme en les grans batalles del segle XIX dels lliurecanvistes, representants dels latifundistes exportadors de vins i matèries primeres, contra els proteccionistes, encapçalats pels industrials catalans. Va trobar els antecedents d’aquesta animadversió en les denúncies contra jueus i conversos que consten com usurers i monopolistes en documents de les ciutats castellanes i andaluses dels segles anteriors. L’odi als jueus va ser substituït per l’aversió als catalans. L’antisemitisme espanyol va derivar en catalanofòbia.
Perquè és del seu mateix partit, el president de la Generalitat, Salvador Illa, té l’obligació de respondre a les declaracions del president de Castilla la Manxa. Ha de proclamar ben alt que la riquesa de Catalunya és fruit exclusiu del treball, la iniciativa i l’estalvi dels catalans. Perquè Catalunya mai no ha explotat cap colònia, ni imperi, a diferència del Regne de Castella a Amèrica, que cada any n’extreia la Flota de Índias, carregada de plata i or.
Igualment els nostres representants han de declarar que els impostos que paguem els catalans són el resultat del nostre esforç i que reclamar el nostre dret natural a administrar-los.
Han de recordar que el dret inalienable a disposar de les nostres contribucions ens va ser arrabassat per les tropes borbòniques, el 1714, per la força de les armes. En efecte, després d’abolir les nostres institucions, la monarquia borbònica va imposar el tribut del cadastre, iniciant l’espoli fiscal de Catalunya.
El poble català ha de fer seu el principi de cap tributació sense representació (No taxation without representation) que va portar el poble dels Estats Units d’Amèrica a combatre per la independència. La imposició d’impostos per part del govern britànic sense el consentiment dels nord-americans va ser un dels motors de la Declaració d’Independència de 1776.
L’any 2006 el poble català va aprovar en referèndum que el finançament de Catalunya es negociaria de manera bilateral amb el Govern d’Espanya. Tanmateix aquesta relació directa no cab a la constitució de 1978. Segons la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 Catalunya s’ha de sotmetre a la sobirania espanyola representada per les Corts espanyoles. En aquest òrgan la part catalana és forçosament minoritària, fet que té els mateixos efectes que no tenir-hi representació.
El Govern de la Generalitat ha calculat l’espoliació fiscal de l’any 2021 en 22.000 milions, quasi un 10% del PIB de Catalunya, el percentatge més alt de tots els països industrialitzats. Aquest robatori té gravíssimes conseqüències socials i econòmiques per a tots els nostres conciutadans.
Davant d’aquest abús extrem els nostres diputats i senadors tenen l’obligació ètica de no votar favorablement cap pressupost espanyol, ni cap sistema de finançament que el mantingui.
La concepció àmpliament acceptada a Espanya que la riquesa dels catalans pertany a la sobirania espanyola impedirà que cap nou sistema de finançament, (singular, pacte fiscal, concert econòmic, etc.) elimini l’espoli fiscal. Cal abandonar tota esperança!
En definitiva, davant afirmacions com la d’Emiliano Garcia Page, l’única via per acabar amb l’espoli fiscal és rellançar la lluita per la independència. Només la República Catalana administrarà els impostos dels catalans al servei de tots els catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!