Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

27 de maig de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Estatut: les comparacions són odioses

En el finançament l’Estatut de la Moncloa no representa un avenç, sinó un retrocés sobre l’Estatut de 1979. Així l’article 45 de l’Estatut vigent http://www.gencat.net/generalitat/cat/estatut/titol_tercer.htm establia un mecanisme de càlcul dels ingressos de la Generalitat anàleg al del Concert basc, tot i no recaptar els impostos directament: la Generalitat tindria dret a un percentatge en els ingressos totals de l’Estat (la mitjana entre la població i l’esforç fiscal de Catalunya), del qual se’n deduiria un “cupo” corresponen a la participació de Catalunya en les despeses generals de l’Estat. Evidentment aquest article mai s’ha aplicat i s’ha funcionat sempre amb el sistema provisional. Aquest es basa en el càlcul del cost dels serveis a la sortida del franquisme. Evidentment en el nou Estatut el sistema proper al concert de l’Estatut de 1979 desapareix i el seu sistema provisional basat en la valoració dels traspassos de serveis es converteix en definitiu. Tots els principis generals i confusos de suficiència, solidaritat, ordinalitat que es detallen en el nou Estatut no serviran absolutament per res http://www.gencat.net/nouestatut/cat/titol_6.htm .Els increments en la cessió d’imposts com la Renda o l’IVA només són avançaments a compte. El total final es decidirà en les obscures negociacions sense cap mena de principi, sense la publicació de les balances fiscals, que es faran cada cinc anys en el “Consejo de Política Económica y Fiscal que estableix la LOFCA”, on la Generalitat és sempre minoria i mal vista representar una comunitat autònoma rica i sospitosa.

        Quan es compara l’Estatut vigent amb el nou es fa trampa. (continua)

En els debats televisius del referèndum els defensors del “no”, que seran decisius perquè hi ha molta gent dubtant, han d’explicar aquesta trampa: no es comparen els dos texts legals, sinó per un costat l’aplicació del text autonòmic al llarg dels darrers 27 anys i els seus resultats financers desastrosos; i per l’altre costat un articulat que no tenim cap mena de garantia de com s’aplicarà. Perquè els catalans no tenim cap control sobre la seva aplicació, com demostra el finançament previst a l’article 45 de l’Estatut actual, mai portat a la pràctica tot i haver estat aprovat en referèndum. És més, aquests dies el ministeri d’Administracions Públiques i els dos sindicats “oficials” han arribat a un acord sobre la funció pública que envaeix les competències sobre aquest tema que el nou Estatut reserva al Parlament de Catalunya. Per tant l’oligarquia espanyola i els sindicats que en són parasitaris continuaran actuant com fins ara, ignorant l’Estatut, l’actual o el futur.

    Quan no es té cap garantia jurídica perquè les nostres institucions no són representades al Tribunal Constitucional ni a cap òrgan judicial, aleshores només hi cap la més ferma oposició política fins arribar a la desobediència civil quan calgui. Però quina força política pot tenir Catalunya si l’Estatut aprovat pel 90% dels seus representants després de dos anys es desnaturalitzat i desfigurat, i tot i així els dos principals partits polítics (PSC-PSOE i CiU) avalen aquestes retallades. Es fa evident el que va dir Ramon Trias Fargas: “Catalunya està políticament dividida i les seves aspiracions s’han revelat als ulls sorpresos de Madrid inesperadament modestes: No ha calgut gaire temps per tal que el centralisme comencés a pensar que l’únic problema greu era el País Basc”.

    Per això el Govern espanyol i els seus subalterns catalans estan tant nerviosos davant del referèndum: si els ciutadans deixen d’estar controlats pels mitjans de comunicació de l’oligarquia catalana i de la sociovergència, si l’enorme pressió mediàtica no aconsegueix la victòria del “si”, si el “no” a l’Estatut treu uns resultats importants, saben que l’oasi català entrarà en una crisi irreversible. Els dos principals partits estatutaris i constitucionalistes (CiU i PSC-PSOE), després de les eleccions de la tardor hauran de constituir un govern sociovergent que els posarà en evidència davant els seus electors més confiats. La ciutadania amb conviccions antiestatutàries i anticonstitucionals creixerà com un allau, sobretot quan l’actual model de creixement econòmic basat en l’especulació immobiliària i l’expansió del consum arribi als seus límits en els propers quatre anys. Aleshores Madrid, per usar la terminologia de Trias Fargas no tindrà només el problema basc, sinó que en tindrà dos, el basc i el català.

  1. que, quan guanyem la més mínima batalla, no pensem que hem guanyat la guerra, no, però ens posem contents. Amb això no justifique res. Sols vull afegir que, a pesar de la cabuderia de Larry (saps qui és?, espere), els nínxols que al cementeri de València anaven a esborrar la memòria dels mort pel franquisme no seran construïts. És normal que ens alegrem. Amb això et conteste al teu comentari al meu bloc.

    Gràcies.

    Des d’un poblet xicotet
    Àngel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!