Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

24 de desembre de 2005
Sense categoria
2 comentaris

Estatut i rutina política

    La comparació de l’evolució de la societat catalana entre 1901 i 1931 i la de 1975 fins a 2005 és alliçonadora. Entre la candidatura dels “Quatre Presidents” l’any 1901 que va portar els primers diputats catalanistes a Madrid i la proclamació de la República Catalana l’any 1931 només hi ha trenta anys. En tres dècades es passa d’un panorama dominat pels partits monàrquics sucursalistes a l’abolició de la monarquia. Aquest progrés es va fer a sotragades: La vaga general de 1904, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica, l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, la vaga general del mateix any, la campanya per l’Autonomia de 1918, la Vaga de la Canadenca, la Dictadura de Primo de Rivera. El catalanisme polític va lluitar contra la rutina política, va despertar el nostre poble i va desestabilitzar el règim monàrquic fins a fer-lo caure. La consciència nacional catalana encara viu de la renda l’impacte d’aquella generació de dirigents polítics, pensadors, creadors i lluitadors.

     En canvi en els darrers trenta anys l’obsessió per l’estabilitat, per les actituds “políticament correctes” i la “moral de la derrota” han agarrotat els nostres dirigents i han corsecat la vitalitat del nostre poble. Formalment hem recuperat l’autonomia, però aquesta s’ha convertit en l’opi del nostre poble. Agafem el metro o l’autobús, passegem-nos pels patis de les escoles de secundària i de la Universitat, anem als grans magatzems; hi constatarem que la nostra identitat nacional es troba amenaçada. No patim les garrotades externes del genocidi franquista, però se’ns ha inoculat el virus intern del conformisme que ens fa rodolar pel pendent de la desaparició com a nació.

    Els nostres polítics, confortablement instal·lats en la rutina política, abominen de les sotragades que desvetllen els pobles. Segrestats per la perspectiva del màrqueting electoral, han d’oferir una imatge triomfalista del país. Només perceben la gent benestant que omple restaurants i botigues, que col·lapsa les carreteres, perquè és la realitat que reflecteixen els mitjans de comunicació. No volen veure l’altre Catalunya, la del milió de pobres, la de la majoria de joves amb un contracte de treball precari i sous de misèria, la de les angoixes dels que paguen hipoteques i que no poden compaginar la vida laboral, etc., etc. Aquesta Catalunya és invisible als diaris i les televisions.

     Els dirigents dels partits no volen moure’s dels despatxos i dels dinars polítics. Ens volen fer creure que l’oligarquia espanyola deixarà d’espoliar-nos dos bilions d’euros anuals per la promesa electoral de Zapatero. Ens volen fer creure que els que han fet invisible la nostra llengua a les televisions espanyoles ara ens reconeixeran legalment com a nació; abans remouran tot el pòsit d’anticatalanisme acumulat en segles.

    Per això és altament probable que acabin legitimant la retallada de l’Estatut, apel·lant al possibilisme d’alguna contrapartida de l’oligarquia. Amb aquesta legitimació s’esvairà l’autoestima recuperada el 30 de setembre.

     També la retirada de l’Estatut provocaria la desmoralització del nostre poble, especialment dels joves. Encara que provoqui la doble convocatòria d’eleccions a Catalunya i Espanya. Tindrà el mateix efecte que el refús del Pla Ibarretxe, però amb el greuge massoquista de ser-ne responsables nosaltres mateixos. Perquè, al cap i a la fi, continuaria l’espoli fiscal i el canvi real pràcticament no es notaria. Al País Basc la negativa del règim va anar seguida, també, d’una convocatòria d’eleccions que van significar la continuació de la rutina política que només afavoreix a l’statu-quo.

    Només un procés històric que encadeni sotragades polítiques amb mobilitzacions populars massives pot reproduir la multiplicació de la consciència nacional i la desestabilització de la monarquia postfranquista, com va passar entre 1901 i 1931.
Per això obligar el PSOE a ser democràticament conseqüent i presentar el seu Estatut a referèndum, amb la seva proposta de continuació de l’espoli fiscal de les darreres dècades, enfrontant-se als partits catalanistes defensant el “no” marcaria profundament la consciència nacional del poble català. Aprofitem l’exercici d’autodeterminació negativa que la legalitat permet. Hi hauria un abans i un després d’aquest plebiscit. No hem preocupa gens, tot el contrari, la divisió entre partits constitucionalistes monàrquics i partits nacionalistes republicans. La monarquia postfranquista és un tigre de paper que té la seva baula feble en les nacions ibèriques. Per això no dubto gens de la victòria final del “no” a un Estatut retallat.

  1. Tens tota la raó. Amb l’anomenada trnsició vàrem creure que les coses s’arreglarien, que els espanyols eren demòcrates i el país reprendria el camí estroncat pel franquisme. No ha estat així i nosaltres no hem sabut donar un cop de puny sobre la taula.
    Quan es va constituïr el Parlament de Catalunya a la primera legislatura, el parlamentari de més edat presidia la sesió com és normatiu fins que s’eligeix el President de la Cambra. Aleshores aquest parlamentari (no recordo el seu nom) va pronunciar una frase que em va quesar gravada a la memòria: "que la prudència no ens faci traïdors".
    No sé si la prudència ens ha fet traïdors però el que és cert és que en un món on els canvis son ràpids el nostre poble no ha avançat gaire en temes d’autogobern. Potser ja va sent hora de donar el cop sobre la taula i dir que ja n’hi ha prou d’aquest color!

  2. Primerament haig de dir que m’omple de satisfacció llegir els seu bloc i els seus escrits, no solament perquè en compateixo l’esperit que s’hi destil·la sinó perqué penso que és molt bó que comencem a debatre estratègies que ens portin a fer un salt endavant.
    Comparteixo doncs, la inquietud del moment actual i la sensibilitat de que estem vivint uns temps on moltes coses són possibles si trobem la fòrmula per no dividir-nos, per ser ferms i conseqüents amb els nostres determinis, i per fer-nos valdre.
    Jo no sòc un entusista de la transició democràtica des del feixisme fins a l’Europa dels estats actual. Però haig de reconèixer que la cosa no ens ha anat malament. Com a militant antifranquista, militant de peu, haig de dir que als últims anys del dictador era més optimista en la conquesta dels drets socials: mai m’hagués pensat que els sindicats fossin la paròdia que són avui, mai m’hagués pensat que fos tan difícil viure amb un sou de base, etc., però respecte el redraçament nacional era llavors molt més pessimista: no somniava amb l’acceptació social del català per la població immigrada castellano parlant, ni en l’escolarització universal en català, ni en tantes altres coses que han sigut grans encerts: TV3, un govern nacionalista al Principat durant tants anys, el tomb actual del PSC, etc.
    Vull dir que l’arrelament al pais de la major part d’una població forana, és un éxit immens si es té en compte el conjunt de cirucunstàncies negatives que teniem a sobre.
    Justament en virtut d’aquest arrelament, de l’existència d’una problemàtica general dels joves catalans sense distinció que està lligada a la particular administració espanyola assimiladora i sempre hostil al nostre poble, n’espero un procés de maduració on no hi caben ja les prudències convergents, ni els populismes socialistes.
    Calen doncs, noves estratègies, i penso que segons com es porti el tema, és possible una gran mobilització de suport al nostre Parlament: la gent hem de volguer l’Estatut del nostre Parlament democràtic, legal, constitucional i tot el que vulgueu. No l’Estatut del Sr. Solbes i Cia. És una contradicció, ja ho sé, però és exactament la contradicció on vivim i que ens cal trencar-la de forma explícita pel punt més dèbil: la contradicció institucional, la mentida constitucional sobre la nostra nació i les bases inaguantables de la hisenda espanyola, aglutinador de la ficció secular de la "nación española". El rang al nostre Parlament l’ha de donar i guanyar el poble de Catalunya, i probablement ara hi ha una ocasió de fer-lo realment nacional, de sobrepassar el rang autonòmic, però sense trencar amb els partits, sense trencar amb les institucions que tan ens ha costat conquerir, sense dividir-nos.
    La revolució taronja d’Ucraïna, salvant les distàncies, va tenir el seu punt fort en el poble recolzant el Parlament. Els nostres parlamentaris ens ho han posat molt bé: han fet un Estatut que realment recull les aspiracions del nostre poble i que no és possible en l’actual marc de convivència, tolerància i interessos que és l’Espanya actual… evolució de l’Espanya franquista. Ha arribat l’hora de la Veritat i no de la Debilitat forçada per les forces fàctiques. El Sr. Rodríguez Zapatero, el primer líder espanyol no format en les idees José Antonianas, ha quedat sobre passat per la situació i molt aviat ens tocarà a nosaltres, la gent de peu, situar cadascú al seu lloc.
    Vosté pot fer positives portacions. Ho espero.

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!