Ens trobem en «l’escenari gandhià» que anuncia des de fa mesos el diputat Joan Tardà. Les providències judicials contra càrrecs municipals per donar suport a la resolució del 9 de Novembre de 2015 s’han sumat al processament del President de la Generalitat per la Consulta del mateix dia de 2014. La reafirmació del Parlament en el contingut d’aquella resolució després de la sentència del Tribunal Constitucional forma part d’aquest escenari. El conflicte entre el Regne d’Espanya i Catalunya aboca a repetir la desobediència civil que va liderar Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia. És l’única sortida no violenta per una nació indefensa que va ser annexionada per la força de les armes el 1714 a Espanya que acumula tot el poder militar, polític i judicial. Davant aquest monopoli de la força, el poble català només pot fer prevaldre els seus drets democràtics obligant-lo a usar-la. Les multes, les inhabilitacions de càrrecs electes i el seu empresonament evidenciaran els abusos del Regne d’Espanya i el seu menyspreu dels principis democràtics internacionals.
Mahatma Gandhi va insistir molt en la dimensió moral de la desobediència civil. D’entrada la distingia de les infraccions dels delinqüents perquè, a diferència d’aquests, els insubmisos han d’assumir les conseqüències penals dels seus actes, amb la presó inclosa. En tenim un gran exemple en el moviment dels objectors de consciència i en la insubmissió al servei militar obligatori. En segon lloc la desobediència civil ha d’admetre de manera anticipada les conseqüències penals del seu desacatament per evidenciar la injustícia de la legalitat aplicable. L’empresonament de Gandhi i milers dels seus seguidors va commoure a la resta d’hindús, a l’opinió pública internacional i fins i tot a una part de l’opinió pública britànica, fet que va ser decisiu per la seva victòria pacífica.
El poble català ha seguit la trajectòria del poble hindú. Com l’Imperi Britànic a l’Índia, el Regne d’Espanya ha ignorat i menystingut les grans manifestacions des de 2010 i les victòries electorals del sobiranisme de 2012 i 2015. Davant aquest menyspreu els càrrecs elegits democràticament han d’anunciar, i portar a la pràctica, la seva disposició a desobeir lleis i sentències injustes. Han de proclamar de manera solemne que estan disposats a ser multats, inhabilitats i finalment empresonats per defensar la voluntat democràtica de la majoria de ciutadans de Catalunya. Caldrà estudiar el moment precís de desobeir la sentència del Tribunal Constitucional contra la resolució del 9-N de 2015 per obtenir-ne la màxima eficàcia política i la màxima repercussió internacional. Però la disposició dels càrrecs electes per la independència a desobeir i a assumir els efectes penals d’aquesta insubmissió s’ha de proclamar des d’ara. També s’ha de preparar des d’ara la dimensió gandhiana de la desobediència civil, el coratge d’afrontar les multes, inhabilitacions i la presó. Actituds com la de l’alcaldessa de Berga i suports com els que va rebre de l’ANC, d’Omnium i de la FMI han d’arribar al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat. És la manera de demostrar a l’Estat espanyol i a la comunitat internacional la nostra determinació de proclamar la República Catalana si la majoria del poble català continua donant-li suport.
Hi ha dues confusions de la desobediència civil que cal evitar perquè desvirtuen la seva grandesa moral i el seu impacte en les consciències. Per un costat cal evitar l’astúcia, la idea que és possible esquivar la legalitat espanyola amb argúcies procedimentals. Per l’altra cal evitar identificar la desobediència civil amb l’incompliment de les lleis que no agraden a un determinat col·lectiu. Gandhi era advocat, col·legiat a Londres, i tenia una profunda convicció de respecte a la llei. Per aquesta raó va evitar aquestes dues derives. En la seva concepció llei, justícia i convicció moral eren inseparables. La desobediència civil només era un últim recurs per a canviar la legalitat quan un poder il·legítim impedia els camins democràtics per a fer-ho, com en el cas de l’Imperi Britànic o del Regne d’Espanya quan neguen el dret a l’autodeterminació. Però mai va intentar esquivar la llei amb astúcies, ni va legitimar que cada col·lectiu interpretés la legalitat segons el seu criteri. Sempre va defensar l’existència d’un sistema jurídic ben establert, amb lleis aprovades democràticament i amb un sistema judicial imparcial i independent.
La majoria del poble català s’ha vist abocat a la desobediència civil per la negativa del Regne d’Espanya a celebrar un referèndum sobre la independència. Aquesta demanda va obtenir una majoria extraordinària a les eleccions catalanes de 2012. Davant aquesta negativa el Parlament de Catalunya va aprovar una llei de consultes que també va ser suspesa pel Tribunal Constitucional. El Govern de la Generalitat, les entitats sobiranistes, quaranta mil voluntaris dos milions tres-cents mil catalans van desacatar aquesta prohibició antidemocràtica, una primera mostra de desobediència pacífica. Però, en aquest procés, en certs aspectes no vàrem adoptar l’actitud d’alçada moral gandhiana. Massa sovint va aparèixer una actitud desafiant davant de l’Estat. Massa sovint va circular la idea que érem capaços de «colar un gol» a l’Estat. Potser per aquesta absència de dimensió moral la gran gesta de la consulta del 9-N no va tenir la repercusió en l’opinió pública espanyola i internacional que havia de tenir. De manera implícita afirmavem que teníem astúcia i força suficient per enganyar l’Estat espanyol.
Seguint la mateixa dinàmica vàrem convertir les eleccions del 27 de setembre de 2015 en un plebiscit i les forces que proposaven la conversió de l’actual legislatura en un procés vers la República Catalana vàrem guanyar les eleccions. Tenim el dret i el deure de portar a terme aquest mandat electoral. Però hem d’adoptar l’actitud gandhiana. Hem de ser conscients que el Regne d’Espanya impedirà per la força jurídica que el procés es culmini. No hi ha artificis ni enganys que permetin una desconnexió de fets consumats. El nostre dret i el nostre deure és acceptar i advertir que seguirem el full de ruta legitimat a les urnes fins que ens multin, ens inhabilitin i finalment ens empresonin. L’opinió pública espanyola i internacional ens ha de percebre determinats a arribar fins a les últimes conseqüències. Els nostres càrrecs electes han de saber que el poble català estarà activament al seu costat, al carrer, amb actes de protesta, amb campanyes de boicot com les que va organitzar Gandhi. Els governants espanyols i europeus han de saber que no hi haurà normalitat al carrer mentre empresonin als nostres representants democràtics.
Però també han de saber que el poble català té una adhesió secular a la democràcia, al compliment de la llei democràtica, que es remunta a un Parlament medieval tan antic com el d’Anglaterra. La nostra desobediència civil i les mobilitzacions que comportarà no derivaran en el caos d’un fraccionament de la llei segons les interpretacions de cada col·lectiu que es formi. Els catalans tenim el compliment dels nostres deures interioritzat a la consciència, mantindrem l’Estat de Dret i complirem amb els nostres compromisos internacionals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!