Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

11 de setembre de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Entre la Declaració del Mil·lenni i l’Onze de Setembre de 2001

La celebració del dia de Cooperant amb motiu de l?aniversari de la Declaració del Mil·lenni ha fet recordar els objectius d’aquesta, avalats solemnement per la majoria de caps d?Estat del món el 8 de setembre de l?any 2000 a Nova York: reafirmació en la Carta de les Nacions Unides, la pau, el desarme i la resolució pacífica dels conflictes, eradicació de la pobresa, protecció del medi ambient, drets humans i democràcia. A més van posar terminis concrets per assolir aquests objectius: l?any 2015 s’havia de reduïr a la meitat , els 1.000 milions de persones que vivien amb menys d’un dolar al dia; també s’havia d’eliminar l?analfabetisme, alhora que l’any 2020 s’hauria d’haver millorat la situació de 100 milions de persones que viuen en tuguris suburbans. Després de mig segle de guerra freda, l’any 2000 semblava obrir-se un horitzó per al tercer mil·lenni en el que la mundialització seria corregida per posar-la al servei dels països menys desenvolupats i dels països en vies de desenvolupament. Just un any després, també a Nova York, els atemptats de l’11-9 van esmicolar aquesta perspectiva.

Aprofitant aquests actes criminals el govern dels Estats Units s’ha desentès de les Nacions Unides i ha envaït Irak amb l’excusa d’una amenaça inexistent,s’ha produït el retrocés dels drets humans a tot el món, l’increment de les despeses militars i s’ha incrementat la destrucció del medi ambient. Els atemptats van accentuar als països rics la recessió econòmica iniciada amb la punxada de la ?bombolla tecnològica?. Per fer-hi front els bancs centrals van vehicular una política monetària expansionista i una baixada dels tipus d’interès sense precedents que han permès el creixement econòmic dels Estats Units i la Xina i d’altres països en vies de desenvolupament. Però els països menys desenvolupats, sobretot els africans i els musulmans que no tenen petroli, han vist com s’incrementaven les seves dificultats. L’objectiu d’eradicar la pobresa extrema l’any 2017 ha esdevingut impossible d’assolir.

Els atemptats de l’Onze de Setembre van ensorrar les expectatives de la Declaració del Mil·lenni, però aquestes ja tenien una base teòrica feble, perquè es fonamentaven en poc més que la bona voluntat. La Humanitat disposa dels recursos tecnològiques necessaris per eliminar la pobresa extrema i l’analfabetisme, sense provocar un impacte irreversible en el medi ambient. De fet fa segles que disposa d’aquesta potencialitat. Però el que cal esbrinar són quines causes han impedit que aquestes potencialitats s’apliquin.

A finals del segle XVIII Malthus ja va oposar el ?Principi de la Població? a la tesi de Condorcet d’un progrés il·limitat de la Humanitat. Segons Malthus, que considerava antinatural el control de natalitat, tota millora de la situació econòmica provocarà un increment de la població que farà inevitable la misèria d’una part de la societat. En canvi en tota la Declaració del Mil·lenni no es parla en lloc de demografia i, només, en els sis anys que han transcorregut des d’aleshores la població mundial ha crescut en 450 milions de persones. És a dir en sis anys ha aparegut una població equivalent al continent europeu. L’arribada de ?cayucos? a les Canàries va estretament lligada a aquest fet.

La confiança de tots els caps d’Estat en la mundialització, és a dir en el desenvolupament econòmic corregit amb la transferència de capital (inversions, crèdits i ajudes a fons perdut) des dels països rics als països en vies de desenvolupament i els països menys desenvolupats, és l’error de fons que fa impossible acomplir l’any 2015 els objectius del Mil·lenni. La globalització portada a terme des de les directrius de l’anomenat ?Consens de Washington (obertura dels mercats, privatitzacions, desregulacions, etc) no pot resoldre els problemes de fons de la Humanitat. No es pot crear un mercat a escala planetària en el que circulin lliurement les matèries primeres, les mercaderies, els capitals i els serveis, sense que hi circulin també de manera totalment lliure els 6.500 milions de persones que hi viuen. Els Estats Units, Europa, el Japó, Austràlia estan disposats a obrir de bat a bat les seves fronteres?.

La Humanitat té els recursos tecnològics per satisfer les necessitats bàsiques de tots els seus habitants. Tanmateix els que posseeixen els coneixements necessaris, és a dir les patents i el ?know-how? estan disposat a posar-los a disposició dels altres com s’ha fet fins ara als llargs dels segles?. Galileu, Newton, Lavoisier, Darwin, Mendel, Max Plank, i tants d’altres van cobrar mai drets de patent de les seves aportacions científiques?. El concepte de ?propietat intel·lectual? i l’afany de monopolis tecnològics frenen de manera radical la difusió dels recursos de la ciència. A finals del segle XIX i començaments del XX l’agricultura europea i nord-americana va modernitzar-se gràcies als serveis públics d’extensió agrària. Avui en canvi es pretén la modernització dels pagesos restringint els pressuposts públics de recerca biotecnologia agrària i permetent que grans empreses privades puguin patentar les llavors. Sense la lliure circulació dels coneixements humans és impossible el progrés de la Humanitat.

Només aquestes dues objeccions demostren que el model actual de globalització és inviable, perquè afecten el nucli mateix del sistema econòmic. Les correccions sobre el mateix com l’ajuda al desenvolupament en forma de crèdits, de subvencions a fons perdut o de cooperació voluntària poden alleugerir algunes necessitats, però nopoden resoldre les disfuncions fonamentals. Els que creiem, com Condorcet fa més de dos-cents anys, en el progrés de la Humanitat tenim l’enorme repte intel·lectual d’oferir un nou horitzó per a la nostra espècie i per al nostre planeta. L’aniversari de dues dates tant contradictòries com el 8 i l’11 de setembre ens ho recorden. Estan en joc la pau i el benestar de milers de milions de persones i l’equilibri ecològic del planeta.

Josep Pinyol i Balasch

  1. Cada vegada més, l’obra d’Aznar, continuadora de la de Franco, continua fructificant. Revistes, ràdios, diaris, agències de publicitat, televisions… promocionen els toros, la fiesta nazi de la nació espanyola. Ara la volen exportar a Occitània, França, Rússia, Austràlia…

    Mots turistes venen a Barcelona per morbo, per curiositat o mig enganyats a veure torturar i matar bous, amb l’acompanyament teatral espanyol, espanyolista, elitista, carca….típic de la fiesta nazional.

    La plaça de braus de la Monumental, propietat del grup Balañá, guanya diners gràcies a els turistes que venen en autocars amb guíes turístiques inclosos.

    Si vols que això acabi, vine a la Manifestació ANTITAURINA  de diumenge 24 de setembre de 2006 a les 16.00 h front a la porta Gran Via-Marina de la Monumental.

  2. Tothom al Catalunya-Euskadi.

     

    Campanya: Jo també vull un estat propi.

     

    Tinc una entranya sensació que en aquest partit de la selecció catalana de futbol que el proper diumenge 8 d’octubre, jugarem contra Euskadi, ens hi juguem molt, i tenim poc a guanyar i molt a perdre, si el Camp Nou no es veu ple, la patacada pot ser forta, i ja estem prou tocats pel tema de l’estatut, com per anar sumant més patacades.

    En el meu entorn més immediat hi veig cert menfotisme, i el meu entorn no és precisament espanyolista, ans al contrari.

    En els últims 20 anys les societats occidentals hem anat covant poc a poc una mena d’individualisme integrista que ha anat mermant l’esperit de col·lectivitat, del qual el catalanisme social, polític i cultural n’està patint les conseqüències de forma alarmant.

    Hem arribat a l’extrem més delirant que proposar xerrades, conferencies, correllengües i actes reivindicatius en defensa de la nostra cultura i els nostres drets és polititzar la societat. Mentre que fer bicicletades, caraoques, excursions i botifarrades a l’aire lliure queda progre i cosmopolita, de fet estem caient en els panys que nosaltres mateixos ens posem.

    Però tornant al partit, hem de tenir en compte que tota la crosta mediática hereva del franquisme com La Vanguardia, El Periodico, El Mundo Deportivo i l’Sport donaran informació del partit a la pàgina 86 i en un recuadret, com han fet en els darrers partits de la nostra selecció, i això per acabar-ho d’adobar.

    Si nosaltres des de la xarxa no ens hi posem la situació de desencis pot ser total, per això des de l’enunciat “Jo també vull un estat propi”, cal fer una àmplia difusió del partit, i hem d’aprofitar per encarar-nos a la llotja de l’estadi on hi estaran tots els polítics –estem en precampanya- i reclamar els nostres drets col·lectius, aquells tan sacsejats pel menfotisme popular, i pels interessos dels lobbys de pressió.

    I pensem que l’esport és la finestra més important d’obertura al món, de la nostra cultura i de retruc de la nostra supervivència com a poble, no hem de defallir, al nostre Parlament de Catalunya hi ha partits polítics que estan en contra de tenir seleccions com el PP i el PSOE, si caiem en el desencís tindran la feina més fàcil.

    Com he dit abans aquest partit arriba en un moment molt complicat, per això cal omplir l’estadi, cal recordar-li al mentider, als seus sucursalistes, i al líder del regionalisme català que aquesta reivindicació és viva, que no ens hem pensem oblidar, i per això cal moure’s i utilitzar la xarxa per arribar on la premsa sotmesa als poders fàctics no ens deixarà arribar, perquè és la voluntat i el desig d’un poble.

    D’un poble en moviment.

     

     

    Col·lectiu 1707

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!