Independència o extinció de la nació catalana; aquesta és la disjuntiva que cal afrontar i no es pot fer amb moral de derrota. La previsible convocatòria anticipada d’eleccions espanyoles encetarà el nou cicle electoral 2026-2028. Si no canvien d’estratègia i de discurs pel que fa a assolir la independència, ERC i Junts tornaran a enfonsar la majoria independentista. A les eleccions de 2023 i 2024 l’abandó de la lluita per la República Catalana va generar centenars de milers d’abstencionistes. En el cicle vinent la situació serà pitjor: es produirà un salt electoral de l’extrema dreta xenòfoba que pot fer impossible durant anys una nova majoria independentista.
La incapacitat invencible dels partits catalans de deixar de costat els marcs mentals de l’autonomisme els aboca a alimentar la por al feixisme. Però aquesta negativitat no desanima el suport a Aliança Catalana i Vox i els permet assenyalar els immigrants musulmans com els falsos culpables de la desballestada situació de Catalunya. Així desvien l’atenció de la veritable raó de la descomposició social i nacional: l’espoli colonial i la desnacionalització resultats de formar part d’Espanya. D’altra banda, l’estratègia d’ERC i Junts de fomentar el temor a l’extrema dreta xenòfoba concentra el vot en el partit socialista; ja va passar a les eleccions de 2023.
Contra aquests discursos cal proclamar cal pregonar l’única solució real, la independència, i enarborar una moral de victòria i una estratègia per fer efectiva la República catalana. Perquè la independència, a més d’urgent per garantir el nostre futur com a nació avançada, és possible. Ho mostraré en pròximes entrades d’aquest bloc en les quals sintetitzaré l’estratègia que exposo en el llibre «Tornem-ho a fer. Mobilització i desobediència civil fins a un acord de pau». En aquest article anticipo una proposta per a les eleccions espanyoles que no consta en aquesta obra.
El primer pas d’aquest pla és posar en marxa un nou gran alçament històric, seguint l’exemple de Solidaritat Catalana de 1906, del 14 d’abril de 1931, del restabliment de la Generalitat de 1977 o del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Ho apuntava a l’entrada a aquest bloc del 4 de novembre. Hi ressaltava la responsabilitat històrica del moviment civil per la independència davant les amenaces a la supervivència nacional i social de Catalunya. Les instava a repetir el lideratge de 2010 i 2012 quan les seves grans mobilitzacions, impel·lides per una formidable moral de victòria, van persuadir el president Artur Mas de deixar enrere els pactes amb el PP i convocar les eleccions d’aquell mateix darrer any, les primeres guanyades pel sobiranisme.
Les entitats independentistes han d’aprofitar que les eleccions al Senat són les úniques en què els ciutadans voten persones i no paperetes de partit amb llistes tancades. La tria directa de representants permet organitzar una candidatura unitària al Senat del moviment civil per la independència per defensar «acord estratègic compartit». Aquesta entesa bàsica estaria oberta als partits independentistes per acabar-la de definir i arribar al compromís de defensar-la al Congrés de Diputats on concorrerien per separat per abastar més sectors socials. Els partits que se sumessin a l’acord estratègic no es presentarien al Senat.
Aquest acord hauria de partir dels següents punts:
1) Votar contra la investidura del president de Govern espanyol, tant si és del PP, com del PSOE.
2) La independència centre de l’activitat a Madrid amb la presentació d’una disposició addicional a la Constitució espanyola que permeti la independència de Catalunya (en una altra entrada es reprodueix una proposta que consta al llibre citat). Evidentment, no hi ha cap esperança que sigui aprovada, ni tan sols presa en consideració. Però, des de la sessió d’investidura i durant mesos, convertirà les Corts espanyoles en un altaveu del dret de Catalunya a la independència i el projectarà internacionalment.
3) Integritat ètica i democràtica: Sense regeneració democràtica no hi haurà independència, com hem remarcat en una entrada anterior. Per tant, la integritat èticai política ha de ser un altre gran eix de la candidatura unitària de la societat civil.
4) Interessos nacionals: No hi pot haver divisió partidària en la defensa dels interessos nacionals com la lluita contra la minorització forçosa del català o la lluita contra l’espoli fiscal.
5) Retirada de diputats i senadors independentistes de les Corts espanyoles quan el Congreso de los Diputados refusi la disposició addicional per la independència. És el que van fer l’any 1919 quan es va negar l’autonomia de Catalunya. A continuació el compromís inclouria forçar la convocatòria d’eleccions al Parlament català per tal que ratifiqués la declaració d’independència de 2017. A diferència d’aleshores l’independentisme civil i polític hauria d’estar preparat per defensar-la amb un gran moviment de lluita noviolenta davant del previsible ús de la força per part d’Espanya.
Els candidats de l’Entesa per la independència al Senat s’escollirien en unes primàries obertes a tots els independentistes que es registressin com a tals organitzades per les entitats independentistes. Serien l’inici d’una campanya mobilitzadora com la que va començar amb l’Onze de Setembre de 2015. Per començar, es muntarien parades a totes les poblacions per inscriure els electors de les primàries. Després s’organitzarien debats entre els candidats sobre la descomposició del país que fa perillar la seva supervivència nacional i sobre l’estratègia per fer efectiva la República Catalana. A continuació es desplegaria la campanya pròpiament dita, que hauria de pivotar en els contactes de proximitat.
L’Entesa per la independència al Senat acabaria amb el desconcert i el derrotisme que ens aclapara i ens retornaria la moral de victòria. El mateix anunci d’un acord generaria esperança entre els electors, que esclataria amb un triomf electoral que proporcionaria dotze dels setze senadors. Aquest redreçament rebentaria els plans del futur govern PP-Vox contra Catalunya, perquè el conflicte entre Catalunya i Espanya dominaria la legislatura vigent. Fins al punt de qüestionar el mateix règim borbònic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!