Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

31 de maig de 2023
0 comentaris

Eleccions 23-juliol: posem la independència al centre de la campanya

Només posant la independència al centre de la campanya del 23-J s’evitarà que els centenars de milers de votants independentistes es multipliqui i s’accentuï la desunió i el desconcert.

Només posant la independència al centre de les eleccions espanyoles la majoria social per la República podrà obtenir una victòria esclatant que projecti el món, i de passada a Espanya, que conflicte català continua tant viu com l’octubre de 2017 i 2019.

Només posant la independència al nucli del debat electoral destruirem el marc mental d’una confrontació agònica entre dretes franquistes i esquerres democràtiques. És el quadre conceptual amb què PSOE, Podemos i la Brunete mediàtica bombardejaran Catalunya. Un perill ben real perquè la possibilitat d’un govern neofranquista de PP i VOX estimula una salivera pavloviana que es tradueix en grans majories electorals dels socialistes a Catalunya.

Podem llençar un contundent roc enmig de les pútrides aigües de la rutina política espanyola i el seu subsistema català. El va proposar l’AT de Cornellà a la Conferència d’Assemblees de Base del novembre passat a Mollerusa i la seva esmena al Full de Ruta de l’AGO-2023. El col·lectiu Indesinenter la va fer seva i va obtenir el suport d’altres Assemblees.

Aquest roc consisteix en unPrograma Comú per la Independència” signat pels partits i les entitats independentistes que tindria quatre punts: 1r) Anul·lació de totes les causes contra l’independentisme per llei per anul·lar; 2n) “Disposició Addicional a la Constitució espanyolaque permeti la independència. [al final d’aquesta entrada aportem una redacció política inicial] 3r) Retirada de diputats i senadors quan les Corts espanyoles es neguin a negociar aquesta proposta. 4t) Convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament immediatament després de la retirada de diputats i senadors de Madrid.

A més les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europa del 5 de Juliol irrompran en plena campanya i donaran una empenta de confiança a aquesta represa anímica. El front internacional és transcendental per assolir la independència. Les eleccions espanyoles ens permetran aprofitar la persistent resistència portada per l’exili. Seran l’inici de pronunciaments judicials que demostraran als electors catalans i al món que el Regne d’Espanya només pot retenir Catalunya amb repressió i vulneració de la democràcia.

En primer lloc aquest programa dotaria d’una visió estratègica i d’un programa mobilitzador de la candidatura unitària com la que proposa Junts de Catalunya i dels acords programàtics que esmenta ERC. Si la candidatura d’unitat no fos possible, els quatre punts esdevindrien el nucli d’un “Programa Comú per la Independència” de les candidatures al Congrés de Diputats. La CUP encara no ha fet cap proposta oficial pel seu caràcter assembleari, però no hi ha objeccions per adherir-s’hi.

L’anul·lació dels milers causes contra l’independentisme posaria un focus d’alt voltatge en la incapacitat de l’esquerra espanyola d’oferir una sortida democràtica al conflicte de Catalunya. La Reforma constitucional per la independència evidenciaria que el suport dels partits catalans per substituir Mariano Rajoy no ha alterat ni un mil·límetre la catalanofòbia espanyola de l’opinió pública espanyola; tot el contrari l’ha incrementat com ja va passar amb l’Estatut de 2006. Posaria que l’independentisme no té por a un govern PP-Vox perquè és conscient que ha de lluitar contra un Estat, no contra la dreta espanyola. Mai més Catalunya no ha de ser la crossa del Règim del 78; ha de generar el seu col·lapse.

En segon lloc l’acord d’una “Entesa per la Independència” al Senat significa una candidatura de dotze persones independents rellevants. Garantirien la participació de la societat civil i el compliment del Programa Comú. A les eleccions dels senadors/es els ciutadans poden escollir candidats/es i no paperetes de partits. Els terminis del 23-J fan impossible unes primàries obertes que serien el millor procediment per triar els tres noms de cada demarcació. La participació d’Òmnium, l’ANC i el Consell de la República en la selecció hauria de suplir-les. Amb les desenes de milers d’afiliats implicarien el moviment civil per la independència amb el pacte. La participació massiva del moviment civil per la República, com fa sis anys, és imprescindible per confrontar-se amb l’Estat espanyol i assolir la independència.

El tercer punt del Programa Comú és la retirada de diputats i senadors de les Corts espanyoles quan aquestes es neguin a l’anul·lació de les causes judicials i la disposició addicional per la independència. Aquest abandonament del Congrés i el Senat dramatitzaria davant del món la incapacitat d’Espanya de resoldre el conflicte de Catalunya com ho han fet el Canadà amb el Quebec o el Regne Unit amb Escòcia. Legitimaria davant els països democràtics l’opció de la majoria social per la via unilateral i la desobediència civil per fer valer els seus drets nacionals.

El quart punt és la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya immediatament després de la retirada de diputats i senadors de Madrid. Una nova victòria evidenciaria l’abisme entre la voluntat de la majoria social de Catalunya i les Corts espanyoles. Evidenciaria que Espanya està determinada a retenir Catalunya sense el seu consentiment, abusant de la seva força policial, judicial i mediàtica.

El nou Parlament de Catalunya estaria legitimat per desencadenar un nou embat de desobediència civil. Aquesta seria una fase diferent del procés que no, de moment no ha d’entrar en el “Programa Comú”. La signatura d’aquest pacte pels partits i les entitats independentistes desfermaria una onada d’entusiasme dels milions d’electors independentistes. Deixaríem enrere l’abstenció, dels vots en blanc, dels vots nuls.



ANNEX: Proposta de Disposició Addicional de reforma Constitucional per reconèixer la independència.

(Aquesta proposta de l’Assemblea de Catalunya no és un document jurídic fet per experts constitucionalistes. És un esbós polític fet amb perspectiva històrica, per començar a treballar)

Preàmbul

Una Espanya democràtica ha de ser el resultat una unió voluntària, no d’una “unidad” imposada per la força. El primer article de la constitució de Cádiz de 1812 va definir Espanya per primer cop: “La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”. Des d’aleshores, al segle XIX se’n van separar desenes de repúbliques de l’hemisferi occidental i al segle XX, les repúbliques de l’hemisferi sud. Totes les constitucions espanyoles del segle XIX preveien la possibilitat d’alienar o permutar qualsevol part del territori espanyol (article 48 de la Constitució de 1838, article 46 de la Constitució de 1845, article 74 de la Constitució de 1869, article 55 de la Constitució de 1876). Amb la llei 40/1975 de 19 de novembre de 1975 les «Cortes Españolas» van cedir al Marroc l’antiga província del Sàhara Occidental, els habitants de la qual tenien el Document Nacional d’Identitat espanyol. La Constitució de 1978 tampoc no delimita el territori del Regne d’Espanya.

Un Estat democràtic amb nacionalitats dins les seves fronteres ha de comptar amb el consentiment dels ciutadans de les nacionalitats que en formen part. Aquestes a començaments del segle XVIII van patir els Decrets de Nova Planta que van abolir les seves constitucions d’aquestes per dret de conquesta i van ser annexionades per la força de les armes al Regne de Castilla, que l’any 1812 va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya.

Els ciutadans de les nacionalitats del Regne d’Espanya van donar el seu consentiment a la Constitució de 1978 perquè reconeixia la seva existència. El respecte a la seva voluntat quedava garantida a larticle 152.2 que estableix que els Estatuts d’Autonomia aprovats per referèndum pels ciutadans d’una nacionalitat només poden ser modificats pel mateix procediment.

Però la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 va vulnerar aquesta garantia constitucional i ha imposat a aquesta nacionalitat una norma que no és l’aprovada pels seus ciutadans. La modificació d’un Estatut d’Autonomia votat en referèndum és una anomalia democràtica que ha provocat un gravíssim conflicte constitucional entre el Regne d’Espanya i Catalunya. A la vegada ha acabat amb el consentiment de la majoria de catalans a la Constitució de 1978, com s’ha demostrat a les eleccions des d’aleshores; en totes elles els partits constitucionalistes hi han obtingut menys del 45% dels vots.

Disposició Addicional per la independència

1) La Constitució espanyola reconeix que les nacionalitats que en els regnats de Felipe II, Felip III , Felipe IV i Carlos II tenien el mateix estatus polític que Portugal i que en el regnat de Felipe V van patir l’abolició de les seves constitucions i van ser annexionades al Regne de Castilla per la força de les armes entre 1707 i 1715, amb els Decrets de Nova Planta, estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civil que reconeix el dret a l’autodeterminació, signat pel Regne d’Espanya, successor del Regne de Castilla, el 13-4-1977.

2) Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia aprovat pels seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint l’article 152.2 de la C.E. podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya. El seu Parlament podrà convocar-lo en les mateixes condicions amb què va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia. Aquest referèndum acreditarà si la pertinença d’aquella nacionalitat al Regne d’Espanya té o no el consentiment de la majoria dels seus ciutadans.

3) En una democràcia, una nació només pot fonamentar-se en una unió voluntària, mai en una unitat imposada per la força. Per tant, si en el referèndum previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans voten per un Estat propi, el Regne d’Espanya, aquest reconeixerà que aquella nacionalitat ja no és part del territori espanyol, i que no forma part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola». La consideració de quins ciutadans de la nacionalitat són o no espanyols quedarà determinat per la seva voluntat personal d’acord amb l’establert al punt 5è.

4) Si en les esmentades nacionalitats l’opció de constituir un Estat propi obté la majoria en el referèndum, el Regne d’Espanya reconeixerà el nou Estat i no s’oposarà a la seva integració en els organismes supranacionals dels quals el Regne d’Espanya forma part.

5) Si la majoria de ciutadans d’una nacionalitat opten en un referèndum per formar un nou Estat, el Regne d’Espanya signarà amb ell un conveni de doble nacionalitat, com el que manté amb diverses repúbliques americanes que també havien format part d’Espanya. D’aquesta manera els ciutadans del nou Estat que ho desitgin tindran dret a mantenir la nacionalitat espanyola, a més de la que el nou Estat els atorgarà automàticament. Les persones que no vulguin adoptar la ciutadania del nou Estat tindran dret a refusar-la sense cap conseqüència.

6) En cas de separació, el Regne d’Espanya i el nou Estat establiran els convenis necessaris per procedir als traspassos polítics, patrimonials, de seguretat internacional i interior, dels treballadors del sector públic, administratius, de la seguretat social, impostos, cotitzacions socials, pensions, etc. D’aquesta manera s’assegurarà una total continuïtat en la seguretat jurídica i en tots els pagaments i cobraments públics. Aquests convenis se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!