Josep Pinyol

La nostra nació pateix el gran xàfec de l’acció permanent de l’Estat Espanyol i de la cultura audiovisual dirigida per grans empreses multinacionals i la riuada amenaça la nostra identitat nacional. La ?pluja fina? de l’acció del Govern no pot contrarestar el tsunami desnacionalitzador de la globalització, l’espoli fiscal, dels nous mitjans audiovisuals, de la immigració, perquè la Generalitat no té les competències i el finançament imprescindibles. Els plantejaments de Carod-Rovira en la sessió d’investidura van minusvalorar la degradació de la nostra situació nacional i van sobrevalorar el poder real de la comunitat autònoma que ens reconeix l’Estat Espanyol. El gran sofisma del President d’ERC va ser tractar la situació del nostre poble com si fos normal, com si el Parlament de Catalunya fos comparable amb al francès, el suec o el polonès, com si fos sobirà. És un error fatalment contraproduent obviar que som una nació oprimida i espoliada, que tenim un conflicte obert amb l’Estat Espanyol. (segueix)

        El diagnòstic de la situació nacional és la condició prèvia al debat de totes les estratègies, de totes les tàctiques, de totes les polítiques de pactes. Pot sobreviure la cultura catalana l’huracà que ens ve a sobre amb les noves tecnologies de l’audiovisual (TDT, televisió per internet, grans grups multimèdia, etc.) amb les competències que té el Parlament? Es pot combatre la provincianització econòmica de Catalunya sense suturar la gran ferida del desequilibri fiscal que el nou Estatut no ha tancat?. Es poden resoldre els greus problemes de funcionament dels serveis públics catalans sense una nova funció pública quan aquesta ve establerta des del Parlament espanyol?. Podrem assimilar el milió i mig de nous immigrants en la nostra llengua i matriu nacional o bé s’integraran en els paràmetres nacionals espanyols?. Es pot revertir la presència residual del català a les nostres àrees metropolitanes i assegurar com s’ha aconseguit a Montreal amb el francès sense afirmar prèviament la territorialitat legal de la nostra llengua, com tenen els cantons suïssos, o Flandes o el mateix Québec?.

Podem passar una legislatura callant quan l’huracà ens continuarà arrassant en els propers quatre anys?

        El màxim dirigent d’ERC no pot estar segur del que afirmava en el seu discurs: que Catalunya serà la nació del fills i dels nets dels nouvinguts d’arreu del món. Perquè la majoria no saben que han arribat a una nació diferent sinó que estan convençuts de residir a Espanya i que la llengua que han d’utilitzar és l’espanyol. Que no ha passat aquest procés de desnacionalització al Rosselló?. Que aquest no avança a marxes forçades a Alacant, a Ciutat de Mallorca i a totes les nostres àrees metropolitanes?. En que es basa Carod Rovira quan  afirma ?parlo d’un país que se sent orgullós de la seva societat, de la seva cultura, dels seus productes…?. Jo constato empresaris que es venen les seves empreses a multinacionals, que posen noms estrangers als seus productes i les seves botigues; propietaris que requalifiquen els seus terrenys per destrossar la terra i el paisatge que diuen estimar; una majoria de joves que menystenen i ignoren la música i el cinema en la nostra llengua; telespectadors que prefereixen els programes escombraria en castellà.

        Josep Lluís Carod-Rovira s’equivoca quan afirma: ?el dia que un partit no vulgui governar Catalunya, si l’aritmètica li ho permet, serà un partit perdut per a la política nacional?.

No n’hi ha prou amb l’aritmètica per governar. Aquest plantejament ja és èticament dubtós en un país amb tradició democràtica i profund esperit cívic; és més propi d’Itàlia que no pas de Suècia. Però és una posició radicalment injustificable en una nació amenaçada de mort, amb la identitat i la consciència nacionals febles i confuses. Suposa un trencament amb la concepció del catalanisme polític resumit per Rafael Campalans: ?Política és pedagogia?.

Ara els compromisos governamentals d’Esquerra Republicana la lligaran de peus i mans. No podrà denunciar cada una de les conseqüències econòmiques, culturals, polítiques i socials de la situació d’opressió del nostre poble perquè els seus socis ho permetran. Tampoc ho farà Convergència que ha fet del congraciament amb la monarquia postfranquista i el govern de torn de Madrid els postulats fonamentals de la seva política. El feble plugim que pot projectar la Generalitat no pot compensar els ruixats que ens ofeguen, i ,en canvi, dissol l’esperit de resistència que podria crear les defenses necessàries per fer-hi front.

        Les cadenes del poder converteixen ERC en un partit perdut per al redreçament nacional. Els clàssics deien que els deus ofusquen als qui volen perdre i la història sembla repetir-se amb l’actual direcció d’ERC, que no sap aprendre dels seus èxits. Amb les cadenes del pacte amb Jordi Pujol Esquerra gairebé va desaparèixer als anys 80. Amb les mans lliures a la oposició en tres lustres va fer créixer la consciència nacional i va guanyar-se la confiança de 600.000 ciutadans. I novament, les cadenes de tres anys de tripartit li han fet perdre una quarta part dels seus vots.

        El diagnòstic de perill mortal de la nostra situació social i nacional i el tractament quirúrgic que se’n desprèn no admeten els plantejaments de pluja fina de la rutina política. Exigeixen oferir al nostre poble la perspectiva d’un llarg procés d’acumulació de forces, fins assolir l’estadi de determinació col?lectiva que permeti accedir al govern amb la capacitat d’aplicar la teràpia de xoc que es necessita. No és el camí fàcil, però és l’únic que pot evitar la nostra desaparició com a nació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!