La declaració per part d’ETA d’un “alto al foc permanent” per tal d’impulsar un procés democràtic altera tots els punts de referència existents fins ara i marcarà el debat polític de l’Estat Espanyol en els propers anys. Les presses de Rodríguez Zapatero per tancar el tema de l’Estatut català s’expliquen per evitar que el cas basc i el cas català es poguessin retroalimentar i debilitar la posició del règim constitucional vigent. El PSC i CiU estan d’acord en tancar el plet nacional català per als propers anys amb un Estatut que és inferior al que té Euskadi des de fa 25 anys, com a mínim en finançament.
Des del meu punt de vista cal analitzar la situació basca a quatre nivells diferents. (continua)
En el primer nivell trobem la mateixa justificació del cessament de la lluita armada per part de l’organització armada. ETA va justificar l’anterior treva pel “Pacte de Lizarra”, és a dir per la creació d’un front polític nacionalista contraposat a un front espanyolista, atribuint-se el paper de garant d’aquesta coalició. En canvi en el comunicat actual declara l’alto el foc per impulsar un procés democràtic.
En el segon nivell trobem la important Declaració Institucional del Lendakari (http://www.euskadi.net/r33-2220/es/contenidos/noticia/inter_20060322_tregua/es_15350/inter_20060322_tregua.html) que és tant o més important que la Declaració d’ETA, perquè erigeix les institucions democràtiques com a protagonistes dels processos que s’obren. El lendakari Ibarretxe distingeix tres aspectes diferents de la nova etapa: 1) el procés de pacificació. 2) la normalització política 3) la reconciliació a la societat basca.
És lògic que l’atenció de l’opinió pública se centri em només en el primer punt, en el final del terrorisme i de la lluita armada; però aleshores el procés tindrà un recorregut molt curt.
Per això la transcendència del moment rau en enfocar bé el segon aspecte, el que el cap del Govern basc anomena normalització política, que ha de resoldre el conflicte de naturalesa política existent a Euskal-Herria. En aquest sentit anuncia la convocatòria d’un diàleg preliminar entre tots els partits sense exclusions que ha d’arribar a una sèrie de propostes que han de ser sotmeses a consulta democràtica a la societat basca. Evidentment aquesta normalització política va més enllà de la legalització d’Herri Batasuna i suposa reprendre els principis de l’anomenat “Pla Ibarretxe” i el seu punt nuclear que és el dret a decidir. El gran interrogant és saber les possibilitats d’arribar a un acord en una nova redacció del Pla Ibarretxe que tingui el suport de l’esquerra abertzale i del Partit Socialista d’Euskadi. En aquest cas al País Basc es reproduiria l’eufòria que es va donar a Catalunya el 30 de setembre. Però que passaria amb l’Estat Espanyol?. Admetrà que el text acordat sigui sotmès a referèndum al poble basc sense passar per “Las Cortes”?. Que decidirà el Tribunal Constitucional quan algú porti el text a la seva consideració?.
El tercer punt de la declaració presidencial té una enorme importància moral. La reconciliació de la societat basca va molt més enllà de la situació legal dels presos i de la reparació de les víctimes. En aquestes dècades de repressió i assassinats s’ha escampat una enorme quantitat de dolor, odis i ressentiments que cal superar arribant als estrats més profunds de les persones. La Comissió de la Veritat i de la Reconciliació a Sudàfrica on es van veure cara a cara torturats i torturadors, terroristes i víctimes és un bon exemple de com superar dècades d’enfrontaments duríssims. Però el règim de la Transició no té cap cultura de la reconciliació, sinó de l’amnèsia: es va basar en la impunitat total dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme i ara serà molt difícil afrontar amb alçada de mires un procés d’autèntica reconciliació.
El tercer nivell d’anàlisi és la reacció a nivell espanyol, començant pel President del Gobierno Español. Rodríguez Zapatero ha mostrat una enorme cautela i ha demanat temps. Intentarà implicar el Partit Popular en el procés, però caldrà veure si considera que aquesta col·laboració té dret de veto sobre les negociacions inevitables. De moment encara no ha entrat en la distinció entre el procés de pacificació que en el model que s’entreveu suposa negociacions entre ETA i l’Estat i el que el lendakari anomena normalització política que portaran a terme les forces polítiques basques, que és on, de manera inevitable, es qüestionarà la Constitució de 1978, una Constitució extremadament rígida i irreformable, encara que hi hagués la voluntat de fer-ho. La invocació del Pacte Antiterrorista per part del Partit Popular és tota una senyal de com pensa abordar el procés.
El quart nivell que convé no oblidar és la repercussió internacional de la declaració d’alto el foc d’ETA. Els principals governs europeus s’hi han pronunciat i han assenyalat la conveniència d’aprofitar la oportunitat de pacificar Euskadi que s’obra. Aquesta dimensió internacional pot ser decisiva perquè permet aplicar els principis de la democràcia a seques en el conflicte basc, i no els principis de la “democràcia espanyola”. És a dir es partirà dels principis establerts pel dret internacional, per la Declaració de Drets Humans i dels Pobles i no dels principis de la Constitució Espanyola.
És evident que el procés basc durarà molt més que no pas els dos anys del debat de l’Estatut a Catalunya. Perquè caldrà que evolucioni de manera profunda l’opinió pública espanyola i basca, els posicionaments dels mitjans de comunicació i dels partits polítics.
En aquestes circumstàncies si el poble català aprova en referèndum l’Estatut que parteix de la Constitució de 1978 i que ha estat retallat amb l’acord de socialistes i convergents haurà d’assistir com a espectador a veure com el poble basc avança vers el dret a decidir. Es repetirà la situació de 1978 quan es van discutir els dos estatuts.
La única possibilitat d’estat present és mantenir la qüestió catalana oberta, no tancar-la. Per aconseguir-ho caldria que els partits catalans retiressin l’Estatut de les Corts Espanyoles. Com que això és impensable, la única sortida és que el poble català el retiri votant “no” en el proper referèndum. Si el PP ens vol ajudar en aquesta tasca de mantenir viu el conflicte català en els propers anys, doncs no hi ha mal que per bé no vingui.
Les entitats que van organitzar la manifestació “Pel Dret a decidir” tenen una gran responsabilitat per mantenir la mobilització del poble català i arrossegar aixi Esquerra cap una actitud activa a favor del no en el referèndum. Perquè el seu màxim dirigent, Carod Rovira, després de votar que no amb tot el dolor de l’ànima ja està preparant el canvi cap a l’abstenció al Senat, per passar més tard al “Sí crític”. Li fa por el domini que socialistes i convergents tenen dels mitjans de comunicació. Però aquest control no va impedir que mig milió de persones es manifestessin el 18 de febrer pel dret a decidir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!