En el manifest d’aquest 11 de setembre l’Assemblea Nacional Catalana ha posat data al nou embat per la independència: “les properes eleccions al Parlament, a tot estirar el 2025”. També anuncia l’organització d’una Conferència d’Entitats Independentistes per acordar una estratègia consensuada a seguir fins a aquesta data. Dins d’aquesta estratègia l’ANC fa “la proposta d’una llista cívica formada per persones disposades a implementar el mandat de l’1 d’Octubre. Una llista que tindrà com a mandat inexcusable fer efectiva la República Catalana”.
Després d’una victòria electoral d’una llista cívica, quins passos caldria fer per implantar la República Catalana? En què consistiria el nou embat per la independència?
Aquest exercici teòric és indispensable per consensuar una estratègia a la Conferència d’Entitats Independentistes que impulsa l’Assemblea. A partir del que caldria fer a partir de la victòria electoral es pot fer un exercici d’enginyeria inversa per assolir un discurs i una estratègia compartida en cada àmbit d’actuació. L’enginyeria inversa és una anàlisi feta per professionals que parteix d’una màquina o d’un programa informàtic existent i prova de reconstruir els passos que els seus creadors han seguit fins a arribar al producte final. Presuposar les accions a fer després de les eleccions al Parlament de 2025 acota el camp de com preparar-les en aquests dos anys i mig. Es poden preveure tres fases posteriors al triomf.
La primera fase seria la celebració de la victòria amb multituds als carrers. Aquesta explosió pública no es va organitzar el 2021 quan l’independentisme va obtenir el 52% dels vots i encara en paguem les conseqüències. En canvi el 14 d’abril de 1931 les manifestacions republicanes a les places van ser suficients per fer caure la monarquia. Però hi ha dues diferències fonamentals respecte a l’any 1931. D’entrada, la primera Restauració borbònica patia una crisi moral d’enorme magnitud perquè Alfons XIII havia faltat al seu jurament de defensar la constitució de 1876 en admetre la Dictadura del general Primo de Rivera. En segon lloc, es va tractar d’un moviment general a tota Espanya i no limitat a Catalunya. Un esclat independentista no col·lapsaria el règim actual. Així i tot, les celebracions de masses tornarien a posar la independència de Catalunya a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, fet bàsic per a l’èxit del procés.
La segona fase seria la protecció del Parlament i del govern elegit. No es tractaria només de defensar el Parc de la Ciutadella o la plaça de Sant Jaume. S’hauria de preveure la protecció dels decrets i nomenaments necessaris per implantar el nou Estat. Alguns d’aquests passos són crítics. El 14 d’abril de 1931 es va instaurar la II República espanyola perquè el Cap de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, es va posar a disposició del Comitè Revolucionari republicà sorgit del Pacte de Sant Sebastià. Alfons XIII va saber que s’havia acabat el seu règim. L’existència d’un contrapoder republicà va ser determinant. En el nostre cas el nomenament d’una cúpula dels Mossos d’Esquadra lleial a la voluntat del poble expressada a les eleccions seria determinant.
La tercera fase seria la paralització del país. Inevitablement el Regne d’Espanya aplicaria l’article 155 amb la dissolució del Govern de la Generalitat i del Parlament. Aleshores, a diferència de 2017, el contrapoder republicà decretaria una paralització del país de llarga durada a càrrec d’un moviment de lluita noviolenta amb vagues, ocupacions d’edificis, talls de carreteres, etc. Un exemple a estudiar per adaptar-lo a nostra la realitat és l’anomenat Euromaidan que va començar a Kíev i altres ciutats d’Ucraïna a finals de novembre de 2013 i no va parar fins al febrer de 2014.
Una revolta independentista a Catalunya no pot fer caure un règim a Madrid. Però la paralització del nostre país crearia una situació insostenible econòmicament i políticament amb multitud de presos polítics, centenars de detinguts, etc. per protestes noviolentes. La incapacitat del Regne d’Espanya de resoldre un conflicte polític com el català de manera democràtica faria inevitable la intervenció de la Unió Europea. Aquesta, de fet, ja va intervenir l’u d’octubre, de manera discreta, obligant a policies i guàrdies civils a tornar a les seves casernes al migdia.
Amb tot, no és previsible el reconeixement diplomàtic de la República Catalana. Amb la lluita aconseguiríem unes negociacions entre el contrapoder republicà català i el Regne d’Espanya amb garanties internacionals. Aquestes seguirien el model d’Irlanda del Nord que va portar a l’Acord de Pau de 1999. A alguns els pot semblar un resultat esquifit per un esforç tan gran. Cal comparar-lo amb la guerra d’independència d’Irlanda contra els britànics: amb sacrificis exponencialment més alts, va acabar amb negociacions i el Tractat Angloirlandès de 1921. També els vuit anys de Guerra d’Independència d’Algèria van portar als Acords d’Evian de 1962.
A partir d’aquestes fases posteriors a una victòria rupturista a les eleccions de 2025 l’exercici d’enginyeria inversa proposat seria el marc a preparar per a les ponències estratègiques de la Conferència Nacional d’entitats independentistes. Aquestes haurien d’abastar aquests àmbits:
1) com assolir el nivell de mobilització per paralitzar el país, a partir de l’estat actual.
2) com afrontar el cicle electoral 2023-24: eleccions municipals, espanyoles, europees i catalanes per assolir una llista cívica triomfant.
3) com pot la diplomàcia civil catalana preparar la intervenció europea de cara a 2025.
4) quina estratègia de comunicació s’ha de seguir en aquests dos anys i mig.
5) quin discurs ha de cohesionar, motivar i donar sentit al conjunt d’estratègies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Josep , opinions i publicacions com la teva són necessàries per preparar seriosament l’ estratègia de l’ embat final . Aquest mètode de l’ enginyeria inversa és molt interessant