Josep Pinyol
Declaració Unilateral d'Independència
La setmana passada, després de quasi quatre anys d’existència, la gran muntanya de la Taula de Diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya va parir dos ratolins: l’“Acord per a la protecció i l’impuls de la llengua catalana” i l’“Acord per superar la judicialització”.
El primer, en paraules de la Consellera de Presidència, Laura Vilagrà, havia d’evitar que el recurs d’anticonstitucionalitat del Govern de Pedro Sánchez contra la llei i el decret sobre la immersió lingüística. Al cap de quaranta-vuit hores el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya recorria aquestes normes davant el Tribunal Constitucional. Mai havia estat tan fàcil burlar el Govern de la Generalitat!
El mateix dia, el cessament com a diputada de Laura Borràs demostrava que l’“Acord per superar la judicialització”, era paper mullat. En Josep Costa ha assenyalat que amb aquest pacte el Govern del 52% de vots independentistes ha fet oficial el seu acatament del marc constitucional espanyol. Una legalitat que impedeix l’autodeterminació i l’amnistia. L’exvicepresident del Parlament qualifica aquesta submissió de tragèdia perquè legitima la tergiversació del passat feta del ministre Bolaños. Segons la versió del ministre els catalans independentistes van apallissar els constitucionalistes i la justícia va empresonar els dirigents unionistes i manté encausats milers d’activistes espanyols.
El col·lapse del “dialoguisme” era inevitable des del moment que els dirigents catalans van renunciar a l’exigència d’un mediador internacional. El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya no es pot resoldre com un afer intern espanyol. La seva fase actual arranca amb la modificació de l’Estatut de 2006 feta pel Tribunal Constitucional espanyol el 2010; la seva sentència vulnera l’article 152.2. de la Constitució de 1978 que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. Des d’aleshores el T.C. i la justícia espanyola han transgredit la seva constitució i les normes més elementals de la democràcia per imposar la seva interpretació de la llei i retenir Catalunya per la força.
Després de la persecució dels darrers anys, impròpia d’un país democràtic, l’única sortida pactada ha de tenir una dimensió internacional, basada en els convenis sobre drets civils i polítics de les Nacions Unides. Només la via unilateral pot forçar aquesta negociació amb mobilitzacions i victòries polítiques que forcin la intervenció internacional. Gandhi i el Congrés Nacional van conduir l’Índia a la independència per la seva capacitat d’inestabilitzar el seu país, a la qual va sumar el suport dels Estats Units i l’URSS, les dues grans potències sorgides de la II Guerra Mundial. El règim de l’apartheid va negociar amb Nelson Mandela a la presó perquè Sudàfrica era ingovernable per les vagues i protestes massives derivades de la crisi econòmica causada per les dures sancions econòmiques de l’ONU.
Com deixar de fer girar la roda del dialoguisme i obrir la porta de la gàbia? El “dialoguisme” governant sosté que no hi ha cap alternativa estratègica plausible. Repeteix l’eslògan de Margaret Tatcher:“There is not alternative”. La història demostra que sempre hi ha opcions. L’any 1945 no arribaven a cinquanta els Estats que van fundar l’ONU; avui són quasi dues-centes les nacions que en formen part. Cap d’elles ha obtingut la independència de manera plàcida; la majoria van haver de guanyar dures guerres o lluites noviolentes contra Estats cruels.
Què cal fer? És estèril limitar-se a blasmar els partits i el Govern independentista incapaços de fer valer el 52% dels vots aconseguits el febrer de 2021. Més inútil encara és esperar que deixin la gàbia en la qual ells viuen còmodament. S’ha de produir un canvi de paradigma: el moviment popular per la independència ha de prendre la direcció sense esperar els partits; en tot cas ja s’hi afegiran, com va passar a partir de 2012. En aquest sentit, el Full de Ruta de l’ANC va posar data a un nou embat amb el Regne d’Espanya: les eleccions al Parlament vinents. Aquesta confrontació s’ha de preparar a fons, aprenent de les experiències positives i negatives d’octubre de 2017. Amb aquesta finalitat, d’acord amb el Full de Ruta esmentat, l’ANC ha d’impulsar una Conferència d’entitats independentistes en la qual es consensuï l’estratègia per fer efectiva la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!