Hi hagut més notícies als telenotícies, més programes de ràdio, més pàgines als diaris, més programes de televisió, en definitiva més atenció a la desaparició del dictador que en cap altre 20 de novembre. Alhora Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya han presentat dues proposicions de llei per la Memòria Històrica, davant del retard del Govern del PSOE a complir el seu compromís de presentar-ne un projecte. Els primers 20-N van ser acaparats pels nostàlgics del franquisme que aprofitaven la data per fer demostració de força. Fa cinc anys el Partit Popular no estava massa interessat en commemorar la mort del Generalisimo i a la Corona mai li ha interessat recordar la seva coronació, és a dir el dia que el rei va tornar a jurar, ja ho havia fet l’any 1969, “los Principios del Movimiento”. Perquè a les tres dècades del final de la Dictadura hi ha tanta atenció mediàtica?.
Una explicació és que, per primera vegada, el president del Govern espanyol prové d’una família de tradició republicana i és net d’un cap militar afusellat pel militar rebels l’any 1936. Rodríguez Zapatero va acabar el seu discurs d’investidura citant el testament polític del seu avi, però ha atès, fins ara, el seu prec de : “que cuando sea oportuno se vindique también mi nombre y se proclame que no fui traidor a mi Patria”. La vindicació de la memòria històrica és subjacent en tota l’atenció mediàtica al 30è aniversari de la mort del dictador. Durant tres dècades el PSOE s’ha desentès de vindicar la memòria republicana. La seva direcció ha estat controlada des del Congrés de Suresnes pel que Nicolás Sartorius ha nomenat la “nova oposició” antifranquista. Aquesta hauria nascut en el moviment universitari de protesta en el que tenien molta influència els fills de famílies del règim passats a l’antifranquisme. Els socialistes de l’exili van ser desplaçats i van fundar l’anomenat “PSOE histórico” i això explica la legitimació de la monarquia postfranquista i de la Constitució de 1978 pel socialisme. L’elecció de Rodríguez Zapatero per uns pocs vots, enfront de José Bono, de pare falangista, va significar el desplaçament dels guanyadors de Suresnes.
Però el corrent de fons, el més important, és el moviment de la “memòria històrica”, que és el que ha preparat els materials historiogràfics i els conceptes clau que aquests dies han aparegut als medis. Un moviment que estava limitat a petits cercles que qüestionaven l’amnèsia col·lectiva que la societat catalana i espanyola tenien sobre la realitat del franquisme. Va ser l’ordre de detenció del General Pinochet feta pel jutge Garzón a instància del fiscal Carlos Castresana, l’any 1998, la que va posar en qüestió la glorificada transició espanyola. Com era que la justícia espanyola lluitava contra la impunitat dels Dictadors sudamericans i mantenia la impunitat total dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme?.
De mica en mica, cercles cada vegada més amplis prenen consciència de l’amplitud de l’Holocaust espanyol, amb dos-cents mil afusellaments entre 1939 i 1944, amb un milió de presos en camps de concentració, amb les presons plenes fins als últims dies del franquisme. Davant d’aquesta realitat històrica la Transició ha practicat una mena de “negacionisme” feble, basat en l’oblit. Perquè la constatació de que el franquisme no va la caricatura d’un règim autoritari que enviava els “grisos” a fer córrer als estudiants poc aplicats i amb ganes de gresca, sinó un dels pitjors règims criminals de la història d’Europa, és inacceptable per a l’actual règim. Per aquesta raó José Luis Rodríguez Zapatero no pot vindicar el bon nom del seu avi i proclamar que no va ser traïdor a la seva pàtria. Perquè hauria de proclamar que els que el van condemnar en Consell de Guerra i el van executar si que van trair la seva pàtria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!