La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d’ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s’hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar ?no? al referèndum estatutari, havia d?abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l?Estatut, ni amb CiU que estava a l?oposició. Després del triomf del ?si? al plebiscit Esquerra havia d?afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l?Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l?oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d?oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
La gent que té una actitud reverencial envers el poder creu que la simple estada al govern revesteix als líders del partit i al partit mateix d?una aurèola majestàtica que proporciona credibilitat a Esquerra Republicana, que es tradueixen després en vots. De moment aquesta estratègia ha provocat que 130.000 electors hagin deixat de votar ERC.
Ara el pacte amb el PSC ha provocat una divisió entre ERC i la majoria del moviment sobiranista. També l?hagués generat l?aliança amb CiU. Fa dies Vicent Partal assenyalava que aquest partit havia travessat el ?Rubicó? en una direcció que no compartia; Eduard Vallory va escriure un article demolidor en contra del pacte amb el PSC; Salvador Cardús, que va estar amb Carod Rovira en el seu moment més difícil després dels fets de Perpinyà, també deplora l?actual actitud d?Esquerra. L?obsessió dels dirigents d?ERC per acaparar poder, ha portat a reclamar l?adscripció de les Universitats al departament de Comerç, Turisme i Indústria, fet sense precedents en cap país del món. Aquest capteniment causa un desprestigi irreparable en els ambients universitaris, i deixa perplexes les persones que havien començat a apropar-se al sobiranisme en la campanya contra les retallades de l?Estatut.
Un moviment que vulgui transformar la seva nació per la via democràtica ha de combinar la lluita a llarg termini en les que tenen prioritat els plantejament ideològics i les estratègies de llarg abast, amb la gestió dels interessos concrets del dia a dia i els resultats electorals. Només amb professors, intel?lectuals i artistes fent un discurs polític generals no es pot aconseguir una base social sòlida, com es va demostrar amb Nacionalistes d?Esquerra, de la que vaig formar part, als anys 80.
En els últims deu anys Esquerra Republicana ha aconseguit una base territorial que és decisiva per al moviment sobiranista, amb 400 seccions locals, més de 1.000 regidors i uns 200 alcaldes. Aquesta és una fita importantíssima, que cal valorar adeqüadament. Aquests càrrecs territorials s?inclinen per la naturalesa de la seva acció política per la gestió dels interessos més a curt termini dels seus electors i tendeixen a obviar els plantejaments més generals. El pes que té en la marxa del partit el que en l?argot intern d?ERC s?anomena ?el territori? és aclaparador.
En front d?aquest, el paper de les sectorials, que podrien elaborar polítiques generals a mig i llarg termini en el camp de l?economia, els serveis públics, el camp de la cultura, entre d?altres, està molt mal estructurat i és residual. No actuen com a ?think tanks? ni com a fornidors d?especialistes. A més no tenen representació en els òrgans de govern, ni en els grups parlamentaris, ni a Barcelona, ni a Madrid. Si hi ha alguns economistes, per exemple, és perquè són càrrecs municipals.
Aquest enorme desequilibri a favor de l?estructura territorial fa que no s?elaborin horitzons a llarg termini i que s’imposi el tacticisme de més curta volada. Per aquesta raó la renovació del pensament del nacionalisme d?esquerres i les polítiques sectorials del moviment sobiranista l?elaboren persones que no militen a Esquerra, ni hi tenen cap mena d?influència en la presa de decisions. Aquest fet es repeteix a tots els altres partits catalans, que pateixen la mateixa aguda falta d?elaboració intel?lectual i de debat intern.
Aquest enorme desequilibri entre un partit bàsicament territorial abocat a gestionar els interessos a curt termini i les persones capaces d?elaborar polítiques més generals i a més llarg termini provoca un cisma virtual, que l?actual estratègia de pactes per tal d?acaparar poder a tota costa només pot fer més profund.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic d’acord. L’opció estratègica coherent a mig i llarg termini era anar ara a l’oposició. Per anar amb el PSC al govern a fer polítiques socials minses o moderades també hi podia portar de segur a CiU, collant-la una mica. El PNB, EA i Ezker Batua practiquen de fa temps polítiques industrials i socials de centre-esquerra més agosarades i coherents que les d’aquí i de les que practica ZP a l’Estat (habitatge, per ex. i sense enfangar-se en la corrupció). Quines polítiques industrials a endegat Montilla sent ministre?
Anant a l’oposició hagués obligat a fer real la sociovergència explícita o tàcita i en un cas o altre s’haguessin accentuat immediatament les contradiccions dins el PSC, a punt d’esclatar. Un dels resultats gens menyspreables (volgut o no) ha estat salvar-los de les més que probables guerres internes posteriors a la davallada. La divisió amb el moviment sobiranista i amb part del vot delegat, a canvi de salvar una possible divisió del PSC? Pel que fa a Montilla ho va tenir clar de seguida. I, ull!, perquè Montilla i els seus sectors, pel seu origen polític, organització i mètodes no són el mateix que el maragallime i, políticament (i en altres aspectes), són més perillosos. D’altra banda, el pretès obrerisme o esquerranisme social d’aquest sector anomenat l’aparell o els capitans és un miratge, els seus lligams amb els poders econòmics són tant o més intensos. Temps al temps.
La mobilització social, sobretot per la banda esquerra, els fa por. Ara també a ERC. No cal dir que el Sr. Rossell, de Foment, ja ha dit i confirmat que a partir d’ara a ERC seran “bons minyons”. Aquesta és una de les condicions per a ser acceptat com a “partit de govern” pel club dels poders fàctics.
Pel que fa a l’Estatut, era essencial la mobilització. El 18F, entenc que es va plantejar tard i malament, en la mesura que la no continuïtat del procés endegat, arran de les contradiccions dins de la Plataforma, que la van aturar en sec, van frustrar les expectatives.
Jo també hi estic d’acord. ¿Oi que l’Estaut en vigència és el que han aprovat CiU i PSC-PSOE? Doncs ara l’haurien d’haver desenvolupat o desplegat "ells". Si així hagués sigut, hauria governat, ni que fos tàcitament, la sòciovergència (que era el més lògic atenent-nos a resultats electorals i al joc de majories i minories), i com que ERC va dir "No" a l’Estatut perquè és una eina inútil que no serveix a les necessitats de la societat i del país català, ERC ho hauria d’haver denunciat i visualitzat des de l’oposició. D’aquí a entre 3 i 8 anys haurien aflorat els dèficits, "fuites o vies d’aigua" i mancances derivats d’aquesta pèssima llei estatutària i ERC, mantenunt la coherència, hauria guanyat -i molt- en credibilitat i suport social i electoral. Però bé, l’error de la direcció d’ERC (i de les bases per callar/atorgar) ja està fet.
Potser que de la societat catalana ens comencessim a plantejar la creació (o el reforçament d’algun ja existent) d’un nou partit clarament sobiranista i nítidament independentista, seriós i amb voluntat dels seus representants de servir al país (i no pas servir-se’n), amb programa social, que posés l’accent, per començar, en el Concert Econòmic, inversió en R+D, en el suport a les PIMES (empresaris i llocs de treball) i en les seleccions esportives nacionals com a fites mínimes i irrenunciables.
I em ve a la memòria la dignitat de l’ex-conseller Joan Carretero, l’Eladi Llop (president d’ERC-Penedès, l’únic que al consell nacional dels republicans va votar no a la supeditació a PSC o CiU, i que ERC estigués a l’oposició), el comunicat que acaba d’emetre la Plataforma pel Dret de Decidir, i tantes i tantes persones senzilles i anònimes que ara estem trists, silenciosos, compungits……
Llegeixo comentaris i pensaments de votants i gent propera a ERC, favorables a la idea que Esquerra hauria d’haver-se quedat a l’oposició i deixar que Zapatero i Mas decidissin els propers quatre anys el govern de Catalunya. A la política els símbols són importants, però crec que s’ha de saber ser pragmàtic. El discurs de quedar-se a l’oposició per treballar des d’allà i guanyar les eleccions del 2010 és molt bonic, però penso que massa idealista i poc realista. Encara que els hipotètics resultats en quatre anys fossin certs, no crec que sigui manera de treballar; algú fins i tot podria interpretar-ho com actuar per l’interès de partit en lloc de l’interès de país (deixo que es "carreguin" Catalunya, consenteixo que es portin a terme accions que considero incorrectes, i el 2010 em presento com el salvador del país i faig que creixi el meu partit).
Jo formo part de la Secció Local d’ERC d’un poble del Camp de Tarragona, i sé què és tenir regidories a l’ajuntament i també, en una mateixa legislatura, estar a l’oposició. I creieu-me que això últim és molt dur, veient que no se’t considera ni se t’escolta, que no pots aplicar el teu programa i que es fan coses de manera oposada a com un les faria, de vegades coses que malauradament són irreversibles, com el creixement urbanístic desmesurat.
Si CiU i PSOE haguéssin pactat, ERC hauria d’haver assumit el seu paper, i trobar la part positiva al fet d’estar a l’oposició. Però en cap lloc del món un partit amb possibilitat de governar preferiria estar a l’oposició abans que poder aplicar part del seu programa dins el govern. Penso també que es podria entendre com un engany als electors: si jo voto un partit, és per a que apliqui el seu programa en la mesura que sigui possible.
De qualsevol manera, deixem que passi el temps i d’aquí quatre anys jutgem. M’agradaria que la gent fos més crítica i realista, i intentés entendre la situació des del meu punt de vista (que no necessàriament compartir, és clar!) i hi reflexionés. Però, per favor, que ningú perdi l’espurna d’idealisme i utopia dins ERC ni el seu entorn, per treballar cap a una Catalunya lliure i progressista!
Sóc miltant independentista desde els 16 anys, i d’això ja en fa molts, vaig fer campanya i vaig votar per primer cop amb el No a la Constitució espanyola.
Sóc força critic, per això sovint comparteixo, les teves opinions, amb la direcció d’ERC, de fet la teva segona part del `post, sobre l’excesiu poder municipal dintre d’ERC( sistema copiat dels sociates) estic força d’acord, crec que sense restar importancia al territori ( com per exemple fa CyU), caldrià un sistema més compensat, un punt mig.
La questió d’anar a l’oposició que exposes, és de fet el que deia en Carretero( del que tinc en gran estima), i hagues vist bé, si s’haguessin complert les seves prediccions, bon resultat al referendúm i amb 30 escons a l’oposició.
Molts em direu, que la culpa és no sortir de bon principi del govern i defensar un no rotunt a l’estatut, però si som realistes veiem que no és veritat.
Vaig fer campanya, com no feia desde els meus temps juvenils, contra aquest estafatut, en les contrades més sobiranistes del nostre país, i com a molt vaig conseguir, que davant el dubte, la gent s’abstingues( fora de la gent, més polititzada que som una minoria), i el problema no va ser, la postura "cagadubtes" inicial d’ERC , sino que tots els mitjans, comunicadors i tota la resta de partits ens anaven en contra( excepte el PP, per més INRI).
Aquesta és la situació, qu’ens trobariem a l’oposició, el Montilla no sap parlar, però de "tonto" no en té un pél, hagues recolzat CyU sense entrar al govern( al contrari era un suicidi), per tant a ERC li hauria tocat el paper dels folloneros( junt amb PP i Ciudadanos), i no el de cap de l’oposició, i amb tots el Media i opinadors matxacant-nos.
L’aposta d’ERC és realment arriscada i valenta, però donades les circumstàncies l’única possible, aquesta és exactement l’opinió de Batasuna( declaracions de Barrena al Punt), i crec que totalment encertada, altra cosa és si la direcció d’ERC, estara a la altura de les circumstàncies, ara mateix no ho podem jutjar, però més els hi val doncs si juguen molt, són perfectement conscients que tindran que pasar comtes al proper Congrès i a ERC som l’únic partit parlamentari, on les propostes de la direcció, no sempre guanyan a les votacions.
Sí l’aposta surt bé, farem un pas de gegant vers el sobiranisme, pertant ajudare amb totes les meves forces,de la mateixa manera que si la direcció la caga, fare tot el posible per canviar-la, però el país, sempre ha d’estar pel damunt de les nostres preferencies personals, per tant desitgo de tot cor que l’aposta funcioni.