Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

22 de desembre de 2018
0 comentaris

Desobediència Civil fins un Acord de Pau: 11. Convertir el Parlament en Constituent i la campanya «Deixeu votar Catalunya»

Si a la sessió d’investidura de la nova legislatura el President del govern espanyol no es compromet a negociar un referèndum que inclogui l’opció de la independència, el President de la Generalitat haurà de convocar eleccions al Parlament de Catalunya per demanar un mandat democràtic per convertir el Parlament de Catalunya en Assemblea constituent. Aquest serà un nou acte de desobediència civil a la legalitat espanyola de conseqüències penals gravíssimes al que caldrà recórrer com a l’últim recurs a disposició del poble català per fer prevaldre els seus drets inalienables. Si els ciutadans atorguen aquest mandat i la majoria de diputats necessària la nova Assemblea haurà d’elaborar i aprovar la Constitució de la República Catalana i convocar un referèndum per a la seva ratificació, tal com preveu la llei de Transitorietat. No és un camí estrany perquè ja el van seguir les Corts espanyoles, l’any 1977: van ser elegides d’acord amb la legalitat franquista sense mandat constituent i, un cop elegits diputats i senadors van decidir redactar una Constitució, la de 1978.

En el moment que el Parlament es constitueixi en assemblea constituent la repressió espanyola es tornarà a abatre’s sobre els dirigents democràtics acabats d’elegir. A diferència de la tardor de 2017 el Govern, la majoria del Parlament i la majoria del poble català han d’estar preparats per resistir fins assolir un Acord de Pau gràcies a una intervenció o una mediació internacional. Ara ja se sap que el Regne d’Espanya reaccionarà de manera repressiva i que hi haurà presó, suspensió del Parlament i intervenció de la Generalitat. Ara no ens presentarem a l’Audiència Nacional quan ens citin, ni marxarem a l’exili. Ara el Govern i els diputats sobiranistes s’hauran de quedar al Parlament i al Palau de la Generalitat, dia i nit, defensats per desenes de milers de ciutadans al seu voltant. S’hi hauran de quedar fins que o bé hi hagi una intervenció internacional per la resolució democràtica del conflicte; o bé hi hagi un assalt de les forces espanyoles a les nostres institucions i les desallotgin usant la força bruta. Un dels fets que més va sorprendre a la periodista Sandrine Morel, del diari «Le Monde», el dia de la proclamació de la República va ser que no hi hagués l’ocupació dels edificis oficials i la gent s’en anés sense fer res.

També caldrà la resistència no-violenta contra la intervenció espanyola de la Generalitat aplicant l’article 155 de la C.E, perquè serà més perllongada i no serà només un parèntesi i controls administratius que només va afectar els consellers, els seus assessors i el Diplocat. En el nou embat el Govern espanyol voldrà alterar polítiques pròpies establertes democràticament pel Parlament català com l’ensenyament, els mitjans públics de comunicació, les oficines a l’exterior o els Mossos d’Esquadra, com a mínim. La poca autonomia real que proporciona l’Estatut fa impossible crear «estructures d’Estat» a partir de les estructures autonòmiques com va quedar demostrat fa un any. La mateixa organització del referèndum de l’u d’octubre es va haver de «privatitzar» amb la compra d’urnes, la impressió de paperetes, el cens universal informàtic. Aquesta organització demostra que és possible crear «estructures de resistència» per portar donar una dimensió grandiosa a la desobediència civil, com va ser els milers de persones que van defensar els col·legis electorals i van formar part de les meses electorals, els quasi dos milions i mig de ciutadans que van votar, les desenes d’informàtics que van combatre cibernèticament la Guàrdia Civil.

La preparació d’»estructures de resistència» ha d’estar destinada a una campanya d’insubmissió no-violenta que es podria anomenar «Deixeu Catalunya votar» evocant la de «Quit India» que l’any 1942 va engegar Gandhi. Aquesta aparentment va fracassar perquè va ser sufocada per l’Imperi Britànic. Però va necessitar mesos per aconseguir-ho perquè es van establir molts governs locals independents i va haver-hi moltes vagues i boicots. El seu exèrcit va haver de matar centenars de manifestants, fer flagel·lacions públiques, empresonar més 130.000 satyagrahas i imposar milions de multes. La campanya no va aconseguir la independència de l’Índia, però va convèncer els britànics de que no podien controlar-la per la força, en definitiva, va fer inevitable la independència un cop acabada la II Guerra Mundial. La inspiració en «Quit India» només afecta a l’envergadura i la determinació de l’embat, no als seus continguts que s’han d’adaptar a les condicions de la realitat catalana, espanyola i internacional contemporània. L’escriptor Albert Sánchez Piñol en un article a El Nacional de 30-9-2018 va escriure: «Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses: disparar, i causar així una matança horrible, o renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdia. I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar!»

No serà fàcil fer seure el Regne d’Espanya a una taula per negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació. Les potències internacionals no s’implicaran en la mediació sense una forta pressió de l’opinió pública dels respectius països. Tindrem el coratge per afrontar un nou embat de desobediència civil que infligirà grans sofriments per al nostre poble i els seus dirigents? La defensa de les urnes i de l’aturada de país del 3 d’octubre, l’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens permeten estar segurs de posseir el tremp necessari. A més no tenim alternativa: la rendició a l’operació d’Estat contra el moviment per la República encapçalada pel rei acceleraria el pendent que porta a la provincialització de Catalunya, a la pèrdua de la seva empenta col·lectiva, a la incapacitat productiva per trobar un lloc com a societat industrial avançada en la nova divisió mundial del treball. El 8 d’agost de 1942 Gandhi va defensar la campanya «Quit India» amb un discurs que va titular «fer o morir» («do or die»). Sabia que seria empresonat si engegava la campanya, però estava convençut que si el poble indi i els seus dirigents no actuaven en aquell moment i de manera enèrgica, acceptant els greus perills personals, mai podrien ser lliures.

El dilema gandhià de «fer o morir» també plana sobre el nostre futur col·lectiu. No ens podem resignar a una autonomia castrada químicament com la establerta pel Tribunal Constitucional. Tenim un any per preparar el nostre poble nou embat de desobediència civil. Quan el cor se’ns ompli de ràbiapel «judici de la vergonya» hem de seguir la consigna dels anglesos quan l’aviació nazi bombardejava les seves ciutats: mantenir la calma i empènyer endavant («keep calm and carry on»). Hem de prendre consciència que estem en una «guerra freda» i que la indignació és inútil si no ens empeny a preparar-nos per guanyar la propera batalla treballant en cada un dels passos estratègics que tenim al davant:

1. La llibertat dels presos i exiliats: La ignomínia de les acusacions dels fiscals i la injustícia d’un Tribunal Suprem sectari han de despertar la solidaritat de tots els nostres conciutadans demòcrates i de l’opinió pública internacional.
2. La fase participativa del procés constituent: El màxim de catalans possible s’han de convèncer que la República Catalana no és una aspiració identitària dels independentistes sinó l’únic projecte de futur que ofereix un lloc digne a les noves generacions.
3. La nova proposició de llei per un referèndum pactat: serà el detonant del nou cicle per l’autodeterminació.
4. Les eleccions municipals i europees de maig de 2017: Una victòria republicana incrementarà la legitimitat per continuar el nou embat i convertirà els Ajuntaments en estructures de resistència.
5. Les eleccions espanyoles anticipades: La part de l’opinió pública espanyola que reconeix el dret a l’autodeterminació de Catalunya ha de defensar la República federal com l’única alternativa per mantenir la unitat d’Espanya sense imposicions i precipitar la crisi del Règim del 78.
6. Les eleccions constituents catalanes: La conversió del Parlament en Assemblea Constituent i l’aprovació de la Constitució republicana desencadenarà una nova intervenció de l’autonomia i nous presos i exiliats polítics. Però aquesta vegada resistiran a les institucions.
7. La campanya «Deixeu Catalunya votar»: preparant estructures de resistència per a respondre a la repressió del Regne d’Espanya. Resistència fins a generar una mediació internacional que faci seure el Regne d’Espanya a un Acord de Pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!