(Els diferents apartats que se citen es publicaran els propers dies)
La resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya passa per un Acord de Pau basat en el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils, el primer dels quals és el dret a l’autodeterminació (veure apartat 1). Aquest acord només es pot aconseguir gràcies a una mediació internacional, l’única que, pressionada per una estratègia unilateral de desobediència civil, pot fer asseure els poders espanyols a una taula de negociacions que no exclogui la independència. L’acord pot consistir o bé en la convocatòria pactada de «eleccions constituents» a Catalunya com les que van posar fi al règim de l’apartheid de la República Sud-africana i previstes a la llei de Transitorietat de 7-9-2017; o bé un referèndum sobre la independència com els que es van celebrar al Quebec o a Escòcia. (veure apartat 2)
Els esdeveniments de la tardor de 2017 demostren que Catalunya és una nació indefensa davant d’un Estat que actua de manera antidemocràtica contra la majoria del poble català. Molts Estats, democràtics a la metròpoli, han vulnerat els drets humans de països annexionats o colonials, com, per exemple, el Regne Unit a Irlanda. La formidable resistència no-violenta de les nostres institucions, dels defensors dels col·legis electorals i dels votants que van resistir les càrregues policials mostren la determinació fèrria de la majoria del nostre poble. La brutal resposta espanyola, impròpia d’un Estat democràtic, ha legitimat i reforçat la insubmissió del poble català.
Un dels trets inherents de la desobediència és assumir les conseqüències repressives i penals de la infracció de les lleis injustes. Aquesta assumpció del càstig proporciona una immensa força moral a les víctimes, com va remarcar Mahatma Gandhi (veure apartat 3). Aquesta força s’ha demostrat en el cas català perquè la solidaritat amb els presos polítics ha estat un dels impulsos més ferms del moviment independentista des de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i ha permès superar les divergències. La reacció repressiva espanyola ha deteriorat la reputació democràtica de la monarquia espanyola a un nivell sense precedents i ha entrat en contradicció amb els principis democràtics de la Unió Europea. La resistència pacífica de la majoria del poble català ha posat el conflicte a l’agenda mundial dels mitjans de comunicació (veure apartat 4).
Un moviment unilateral basat en la insubmissió no-violenta i la legitimitat democràtica guanyada a les urnes no té altra sortida que la negociació amb l’Estat opressor. Nelson Mandela des de la presó va buscar la interlocució uns personatges tan depravats com els dirigents blancs sud-africans, però exigint en tots els anys de negociació l’abolició de la constitució racista. El mateix va fer Gandhi amb el virrei britànic i missions enviades des de Londres, sense renunciar mai a la independència. El republicanisme català ha de negociar amb el Govern espanyol sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i ha de condicionar els pactes polítics a les Corts espanyoles i les relacions entre Govern espanyol i la Generalitat als avenços en els Acords de Pau (veure apartat 5).
Sense pressió internacional el Regne d’Espanya no s’asseurà a negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació. Qualsevol negociació serà percebuda per l’opinió pública espanyola com una concessió inacceptable, perquè ha estat intoxicada amb la tradicional catalanofòbia, una variant local de l’antisemitisme (veure apartat 6).
El moviment republicà només té un camí per d’induir els països europeus i la Unió Europa a exigir al Regne d’Espanya la negociació d’un Acord de Pau: mantenir la seva estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica, augmentant la seva majoria electoral en les eleccions previstes per a 2019 i desencadenant una nova onada de desobediència civil, preparada amb l’experiència de la tardor passada a continuació.
Per continuar ampliant la seva majoria social i electoral el moviment independentista ha de demostrar la superioritat del projecte de futur polític, econòmic, social, cultural i ecològic de país que representa la República Catalana. La fase participativa del procés constituent ha de confrontant-lo amb el futur d’atur, precarietatlaboral, desnonaments salvatges, pensions amenaçades, degradació mediambiental, banalització cultural que implica continuar subjectes a l’oligarquia que domina el Regne d’Espanya (veure apartat 7). Aquest increment de la penetració social del republicanisme s’ha de traduir en victòries electorals a les eleccions municipals, europees, espanyoles i constituents catalanes de 2019.
Constatada de nou a les urnes municipals i europees la voluntat popular de la majoria a favor de la República, s’ha de desencadenar un nou embat de desobediència civil des de les institucions que culminaria amb la campanya «Deixeu Catalunya votar», evocant la campanya «Quit India» que Gandhi va posar en marxa el 1942. Els ciutadans i els representants democràtics hauran d’estar disposats a assumir novament les conseqüències repressives i penals de la seva resistència no violenta. Com a l’Índia caldrà multiplicar el nombre de càrrecs electes i ciutadans convertits el presos polítics fins a fer insuportable l’opressió espanyola a l’opinió pública internacional i als seus governs.Aquests passos greus i dolorosos no es poden improvisar; cal sincronitzar la mobilització popular i la legitimitat democràtica amb la desobediència civil feta al carrer i a les institucions. Només una acció unilateral de gran envergadura pot induir la Unió Europea a pressionar l’Estat espanyol a entaular negociacions per un Acord de Pau. La preparació de la nova onada de desobediència civil comença ara seguint el calendari dels propers mesos:
• El «Judici de la vergonya» contra els presos polítics i exiliats que ha de tenir repercussió internacional tan gran com el judici contra Mandela (veure apartat 8).
• Les eleccions municipals i europees de maig de 2019, que han de servir tant per incrementar els Ajuntaments amb majoria independentista i la representació al Parlament europeu, com ampliar la base social del republicanisme (veure apartat 9).
• Presentació d’una proposició de llei pel Parlament al Congrés per convocar un referèndum d’autodeterminació, anàloga a la de 2014, per desencadenar un nou cicle de desobediència civil per la República. El refús del Congrés de Diputats legitimarà la desobediència civil.
• Quan el Govern Sánchez es negui a aprovar-la, obligar-lo a anticipar les eleccions espanyoles. En aquestes els ciutadans espanyols hauran triar entre els partits que defensen un nova onada de presos polítics o els partits que volen un Acord de Pau amb Catalunya (veure apartat 10).
• Si s’elegeix un Govern espanyol amb el mandat de buscar un Acord de Pau, negociar amb ell la celebració pactada d’eleccions constituents o d’un referèndum.
• Si el nou Govern espanyol torna a negar el referèndum, el President de la Generalitat ha convocar les eleccions per demanar un mandat democràtic per convertir el Parlament en Assemblea Constituent. Si s’obté, aprovar la Constitució de la República, convocar el referèndum de ratificació i assumir les conseqüències penals de la insubmissió.
• Caldrà preveure tancaments indefinits a les institucions fins o bé mediació internacional o ser desallotjats per la força.
• Defensar els nostres dirigents i les institucions contra el 155 amb la campanya «Deixeu Catalunya votar». Per una defensa eficaç cal preparar «estructures de resistència» que permetin aguantar fins fer la situació insuportable per a l’opinió pública europea i forçar la mediació dels seus governs (veure apartat 11).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!