Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

21 de novembre de 2018
0 comentaris

Desobediència civil fins assolir un Acord de Pau- Introducció

(Aquesta entrada és la introducció d’un seguit d’escrits on es proposa una estratègia política, amb el seu corresponent relat, que pot ser compartida per les entitats i partits que van formar “Junts pel Si” a l’estiu de 2015 i que va portar a la proclamació de la República. S’esbossa un camí per implantar-la) 

L’agressiva resposta del Regne d’Espanya al referèndum i la proclamació de la República de l’octubre de 2017 va col·lapsar l’estratègia de la majoria republicana seguida fins aleshores. Aquesta no esperava que un Estat de la Unió Europea enviés els seus policies a carregar contra pacífics votants, cessés un Govern i un Parlament elegit democràticament i empresonés o forcés l’exili dels presidents de l’ANC i d’Òmnium, del Govern de la Generalitat, de la Presidenta del Parlament i de les portaveus independentistes. La proclamació al Parlament de la República Catalana havia culminat el full de ruta establert amb la creació de Junts pel Sí, el juliol de 2015. Aquest seguia els passos vers la independència de les Repúbliques bàltiques. Confiava que el Regne d’Espanya reaccionaria com la comunista Unió Soviètica, és a dir sense violència. Però es va comportar com la Iugoslàvia de Milosevich contra Bòsnia i Croàcia i va usar tots els seus recursos, excepte els militars, contra un moviment cívic com el català. El rei i el Govern de Madrid van planificar una operació d’Estat que incloïa el PSOE, el CNI, la cúpula del poder judicial i els grans mitjans de comunicació per escapçar el moviment separatista amb la presó dels seus dirigents i establir un Govern constitucionalista a gràcies a la intervenció de la Generalitat.

Van aconseguir l’efecte contrari. El rebuig a la violència i els abusos de l’Estat espanyol i la solidaritat amb els presos i exiliats polítics van superar la confusió inicial de l’independentisme. La seva desmesurada repressió ha situat el conflicte català a l’agenda mediàtica i diplomàtica internacional i ha enfonsat la reputació democràtica del Regne d’Espanya arreu del món.

Tot i així, les acarnissades respostes del Regne d’Espanya exigeixen revisar l’estratègia establerta al programa de «Junts pel Si». Aquest escrit vol contribuir-hi amb una nova via unilateral basada en la desobediència civil i un nou relat amb tots els factors (interns, espanyols i internacionals) que incideixen en el camí cap a la independència.

La llei de Transitorietat jurídica preveia la transició de la llei espanyola a la llei catalana sense l’oposició de l’Estat, inspirada en el pas de les repúbliques bàltiques a la independència. Aquesta no ha estat la resolució habitual dels processos d’independència, sinó llargs i dolorosos conflictes que finalitzen en acords negociats. Només en algunes guerres d’independència ha estat possible la victòria del poble oprimit, com en el cas dels Estats Units d’Amèrica, el 1776. En molts altres casos, després d’anys d’hostilitats sense perspectiva de victòria per cap bàndol, s’han imposat negociacions, com l’Acord d’Evian que va posar fi a la guerra d’Algèria, o els Acords de Dayton per acabar la guerra dels Balcans.

En el cas d’un conflicte llarg, dur, però pacífic, l’acord de pau negociat és inevitable. L’Índia va pactar la independència amb l’Imperi britànic, després de 16 anys de desobediència civil, en especial la darrera campanya «Deixeu l’Índia» que va portar 130.000 seguidors de Gandhi a la presó. En altres conflictes la pressió internacional ha estat determinant per arribar a un acord. Va ser el cas del règim de l’apartheid sud-africà que va durar dècades i es va veure obligat a negociar amb l’ANC de Nelson Mandela per les sancions econòmiques de les Nacions Unides. Igualment la pressió del President Clinton va forçar el Regne Unit a arribar al’Acord de Divendres Sant d’Irlanda del Nord.

La previsió del moviment unilateral català d’un embat ràpid amb el referèndum i la declaració d’independència no ha estat possible. Tampoc ha estat una derrota. S’ha convertit en una primera batalla que ha situat el conflicte en un nivell al que no havia arribat mai. El patiment dels votants apallissats, dels presos i exiliats polítics li ha donat una dimensió internacional. L’Estat espanyol ha obtingut una victòria pírrica que ha obert el camí a un moviment unilateral de desobediència civil. No es pot saber quan triomfarà; però la victòria és inevitable, perquè la resposta repressiva del Regne d’Espanya està condemnada al fracàs.

Per a vèncer ens cal establir una estratègia compartida per totes les forces republicanes per implantar la República proclamada. D’aquesta manera el dolor acumulat aquest any esdevindrà la llavor de la victòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!