L’acord d’ERC amb el PSC-PSOE per investir Salvador Illa com a nou president de la Generalitat repeteix l’error del Pacte de Sant Gervasi de 1914 entre la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partido Republicano Radical.
D’acord amb les nocions de la doctora en dret públic Neus Torbisco, el pacte entre republicans catalanistes i lerrouxistes va ser enverinat. En un article a El Món aquesta professora recorda el concepte de pactes enverinats del filòsof Avishai Margalit: són aquells afecten els pilars bàsics de l’autoconcepció, autoestima i identitat individual o col·lectiva d’algun dels partits signataris. Són acords tòxics perquè renuncien a punts innegociables que dilueixen els valors que defineixen una de les parts. Els pactes enverinats fan impossible una societat decent, el nucli del republicanisme cívic des de Rousseau; és la virtut que permet que els ciutadans confiïn en els seus representants.
El pacte signat a la casa de Sant Gervasi de Giner de los Rios, per aquest i Alejandro Lerroux en nom dels republicans radicals i per Jaume Carner i Pere Coromines en nom dels republicans nacionalistes va contradir els ideals d’aquests darrers. El republicanisme, l’oposició a la guerra del Marroc i pocs punts programàtics més unien lerrouxistes i catalanistes d’esquerres. Però tenien diferències abismals en la qüestió nacional. Sobretot els aplegava l’animadversió contra la Lliga Regionalista aleshores hegemònica.
La pèrdua dels valors i identitat del Pacte de Sant Gervasi no va obtenir els beneficis que buscava, sinó un càstig a les eleccions de 1914: la UFNR en va obtenir 8 diputats en comptes dels 11 que tenia. La confraternització amb els lerrouxistes la van condemnar a la desaparició. Molts militants es van donar de baixa, entre ells Francesc Layret i Lluís Companys, que treballaven per atreure el moviment obrer. S’hi va declarar en contra la redacció del diari El Poble Català, portaveu dels republicans catalanistes, on escrivien personalitats com Pompeu Fabra i Antoni Rovira i Virgili.
L’acord d’investidura entre Esquerra Republicana i els socialistes evoca les respectives arrels històriques per legitimar els vots d’ERC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Tanmateix aquest pacte no té res a veure amb les relacions fraternals d’Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya als anys trenta del segle passat. Tampoc es pot comparar amb la participació d’ERC en el govern del President Maragall, destinada a aprovar un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya.
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2006 va obrir una nova fase en el conflicte de Catalunya amb l’Estat espanyol iniciat el 1714. Totes les ferides i retallades d’aquella sentència continuen intactes. De fet s’han aguditzat amb la repressió desfermada per imposar aquella sentència per la força, sense el consentiment dels catalans.
La investidura de Salvador Illa per part d’Esquerra ignora deliberadament que Salvador Illa ha donat suport al Govern i als jutges espanyols en la brutalitat policial de l’u d’octubre de 2017; en la dissolució del Parlament i la intervenció de la Generalitat amb l’article 155; en l’empresonament i l’exili dels representants electes del poble català i dels líders de les dues principals entitats independentistes del país; en la Causa General contra milers de ciutadans per protestar.
Amb els vots a Salvador Illa, ERC ha renunciat a valors que hauria de considerar innegociables. Faran impossible que una part important dels seus votants considerin democràticament decents els seus dirigents. Perquè han protagonitzat una deriva política injustificable dels tres anys de presidència de Pere Aragonès. Una deriva que va culminar la jornada de la investidura. Aquell dia el govern d’ERC i els Mossos d’Esquadra a les seves ordres van perseguir el cap de l’oposició, el MHP Carles Puigdemont, com si fos un terrorista. Només règims com el que governa Venezuela actuen de manera semblant. Aquesta monstruositat democràtica només tenia un objectiu: congraciar-se amb el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena, que sap que la seva ordre és injusta i no s’atreveix a emetre una nova euroordre perquè cap justícia europea l’acceptarà.
L’anòmia, la falta de ressorts i normes ètiques, que domina la política catalana es va tornar a evidenciar dos dies després: els presidents Quim Torra, Artur Mas i Jordi Pujol van assistir a la presa de possessió de Salvador Illa com a president de la Generalitat com si no hagués passat res, com si el president Puigdemont no hagués estat perseguit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més enllà de la mirada socio-històrica, m’ha semblat molt bé la referència a aspectes que tenen a veure amb el vesant emocional de les persones.
Es parla de decència, de confiança… Jo afegiria dignitat. Tot el que ha passat aquests dies, lamentables dies si ho mirem des del costat independentista, però també si ho fem des d’una mirada de coherència democràtica, ha estat un atac a la dignitat personal dels que creiem en el valor democràtic de la participació política.
Si connecteu amb la vostra dignitat personal, íntima, veureu com el que ha passat es pot sentir com un veritable atac.
Com a polític, Salvador Isla, és un autèntic atac a la dignitat. Per això ara hi ha tant rebuig contra ER… O qué es pensaven que passaria?
Es una errada forta q els Presidents Pujol, Mas i Torra…anessin a la presa de l Isla, en lloc d això haguessin pogut fer una roda de premsa de denúncia.