Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

5 de juny de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Congraciament o confrontació

        Si el 18 de juny els electors catalans legitimen la retallada de l’Estatut votant “si”, l’oligarquia espanyola continuarà convençuda que tenen dominada Catalunya i aplicaran l’Estatut en conseqüència. La comparació entre els texts estatutaris de 1979 i d’ara és inútil: el que compta és la seva aplicació pràctica. Perquè no hi ha cap garantia sobre la seva aplicació; els poders espanyols són jutge i part. Duran i Lleida reconeix aquesta absència total de garanties quan demana una gran victòria del “si” per impressionar el Tribunal Constitucional. Rodríguez Zapatero també reconeix l’absoluta discrecionalitat dels poders espanyols quan promet que aplicarà el nou Estatut sense garreperia. Mentre vegin el nostre poble acovardit i resignat aplicaran l’Estatut de la Moncloa amb els mateixos paràmetres amb que han aplicat l’Estatut de 1979 el PSOE i el PP. Saben que Catalunya està dividida políticament i fins ara ha lladrat molt i ha mossegat poc. L’evolució diametralment oposada de les autonomies basca i catalana en les darreres dècades és la millor demostració de que a Madrid només atenen als que els plantegen problemes. (continua)

        Les diferències entre els texts de l’Estatut basc i català són mínimes, bàsicament es redueixen al Concert Econòmic; en canvi l’aplicació ha estat diametralment diferent. Només cal comparar l’últim episodi de l’arribada de 500 guàrdies civils a casa nostra, impensable a Euskadi perquè fa dècades que l’Ertzaina va desplaçar les forces i cossos de seguretat de l’Estat. L’actitud d’enfrontament amb l’Estat de les forces nacionalistes de dreta i d’esquerra basques ha estat molt més eficaç que no pas l’actitud possibilista de la societat catalana. L’actitud de fermesa basca, que es tradueix, també, en la substitució dels sindicats sucursalistes per sindicats d’obediència basca, els ha permès superar una crisi industrial d’una profunditat molt més gran que la nostra i avui ens superen en tots els índex econòmics: en nivell salarial, en estabilitat en el treball, en estat del benestar, en competitivitat, en societat del coneixement.

        L’estratègia catalana de congraciar-se amb els poders espanyols ha fracassat. Va fracassar en la conversió del PSC en la Federació catalana del PSOE. Va fracassar en els 23 anys de presidència de Jordi Pujol. I ha fracassat en el suport d’Esquerra Republicana a Maragall i Rodríguez Zapatero. Els resultats d’aquesta barreja de derrotisme i resignació són calamitosos: la taxa de fracàs escolar més alta d’Europa, la precarietat laboral dels joves i l’impossible accés a l’habitatge, la desindustrialització accelerada i la conversió de la nostra economia en el parc temàtic i el prostíbul del continent.

        Una part del poble català ha començat a superar el que podem anomenar “Síndrome de Vichy” en record del règim de Petain, el col·laboracionisme (algun dia m’estendré en el tema). Una part del poble català ha forçat la direcció d’ERC a plantejar el “no” en el referèndum, abandonant les posicions ambigües. S’han perdut uns mesos preciosos després de l a manifestació del 18 de febrer en dubtes i divisions. Però, al marge dels resultats electorals, el sol fet que una part del poble català planti cara i voti “no” al referèndum de l’Estatut representa un canvi d’actitud que tindrà efectes perdurables.

        Per això a Madrid i a Barcelona estan preocupats.

A diferència de 1979, quan l’Estatut tenia unanimitat, a partir del 18 J entre una quarta i una tercera part de Catalunya posarà en qüestió el marc estatutari i la resta estarà a l’expectativa. Es reprodueix la situació d’Euskadi des de 1978. Aquesta deslegitimació del ordre establert, paradoxalment, ens dona força. Per això quan més alt sigui el nombre de vots “no” més força tindrà Catalunya; per això els poders espanyols prometen una aplicació no garrepa de l’Estatut, mentre la seva lògica centralista els porta a retirar Ibèria de l’aeroport del Prat. El que compta és que una part creixent del nostre poble s’ha adonat que l’estratègia del congraciament ha fracassat i que s’imposa la confrontació democràtica. Des d’aquest moment el temps treballa a favor nostre perquè la proporció lluitadora del nostre poble només pot incrementar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!