El contrast entre l’ús de la llengua pròpia de Barcelona a la Conferència Euromediterrània que s’ha celebrat aquests dies i l’ús de la llengua pròpia de Montreal a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic és sagnant. El català no ha existit a la trobada de la ciutat comtal mentre que el francès és idioma oficial de la Conferència perquè és idioma oficial del Canadà, el país amfitrió de la conferència. El govern del Québec no té cap paper en l’organització de la cimera sobre el canvi climàtic, però si la ciutat de Montreal que col·labora en els actes que suposen la participació de milers de persones. En definitiva el Canadà es projecta internacionalment com a país bilingüe mentre que el Regne d’Espanya es presenta al món com a estat monolingüe.
El lloc web oficial de la Convenció de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic (UNFCCC) (http://unfccc.int) és en anglès i només des de l’11 d’octubre d’enguany té unes versions en espanyol i francès que estan en construcció. No ho puc assegurar però és molt probable que l’únic idioma oficial d’aquesta Convenció (que inclou el protocol de Kyoto).
Per tant si s’empra el francès en la Conferència de Montreal és perquè és una de les llengües de l’estat amfitrió. En el lloc web oficial de la Conferència (http://www.montreal2005.gc.ca) és en anglès i francès començant per l’encapçalament “Gouvernement du Canada” “Government of Canada”. En un advertiment previ assenyala que el lloc web està regulat per la “Llei sobre les llengües oficials” de manera que tots els continguts són oferts en els dos idiomes. El Canadà en les seves relacions internacionals no amaga la seva pluralitat lingüística com fa el Regne d’Espanya, sinó tot el contrari. La meva filla ha estat estudiant a la Universitat de Montreal i tots els formularis que el Consolat del Canada a Barcelona li va enviar quan van saber que el seu destí era el Québec van ser en francès.
La conferència Euromediterrània era la primera avinentesa per comprovar si l’estatus de la llengua catalana a la Unió Europea havia canviat després de totes les promeses del govern espanyol i totes les maniobres polítiques que va girar al voltant d’aquestes promeses a la sessió d’investidura de Rodríguez Zapatero. Ja hem pogut comprovar-ne els resultats.
D’altra banda era una gran ocasió per mostrar com les democràcies europees respecten les llengües no-majoritàries davant de països de l’altra riba del Mediterrani que tenen molt casos de marginació i persecució de minories nacionals. Pràcticament a tots els països islàmics mediterranis hi ha llengües minoritzades com l’amazig al Marroc i Argèlia , els coptes d’Egipte o el kurd a Turquia. La presència del català com a llengua amfitriona hagués estat un recordatori que la democratització exigeix el respecte als drets dels pobles.
Però em temo que els nostres dirigents no tenen consciència de la importància que té la presència pública en els cartells, els comunicats de premsa, les pàgines web, els actes protocolaris, etc d’aquests actes per a la supervivència de la nostra llengua. Una altre cosa és l’ús del català en els debats que d’altra banda s’acostumen a fer en anglès. Per resignació els dirigents catalans, inclosos els nacionalistes i independentistes, no fan ni les gestions necessàries, ni consciencien a la població sobre la seva transcendència, ni protesten quan el català és bandejat a la capital de Catalunya. Al Québec un cas com el de la Conferència Euromediterrània hauria provocat un daltabaix polític de primer ordre, encapçalat pel Partit Quebequois.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!