A cap altre estat democràtic un Govern central s’hauria atrevit a respondre a una proposta avalada pel 89% del Parlament de Catalunya en els termes que ho ha fet el govern de Rodríguez Zapatero. Si el vicepresident Solbes s’ha atrevit a plantejar les esmenes econòmiques que desmunten punt per punt la proposta de finançament catalana és perquè sap que les reaccions catalanes no aniran més enllà de la gesticulació i de les grans paraules. No es produiran ni els passos més fàcils, com la dimissió com a ministre del secretari general del PSC, ni la pèrdua del suport parlamentari dels diputats socialistes catalans al Congrés. ERC trobarà les frases més altisonants, però no posarà en perill el Tripartit i els seus diputats al Congrés votaran els pressuposts del PSOE. Convergència i Unió continuarà oferint-se com la contribució catalana a l’estabilitat de l’Estat. Trías Fargas fa més de 20 anys ja ho va deixar escrit, referint-se també al finançament: “Catalunya està políticament dividida i les seves aspiracions s’han revelat als ulls sorpresos de Madrid inesperadament modestes. No ha calgut gaire temps per tal que el centralisme comencés a pensar que l’únic problema greu era el País Basc”.
La proposta de finançament del PSOE és la continuació de la fórmula basada en la participació del 15% en la recaptació de l’IRPF que Antoni Castells va introduir l’any 1992, i que el PP va elevar al 30% actual. I aquest hi té una gran fe perquè evoca formalment el finançament de la República Federal Alemanya, en un context totalment diferent. Per això no ha evitat que l’espoli fiscal de Catalunya s’hagi incrementat any darrera any des de que s’aplica.
Els personatges en la negociació es repeteixen, en especial dels germans Fernández Ordoñez. Primer el que va ser ministre d’Hisenda amb Adolfo Suárez que es va enfrontar a la proposta de l’Estatut de Sau i hi va introduir el finançament basat en el cost dels traspassos. En teoria només havia de durar només els cinc primers anys d’autonomia, però la LOFCA el va consagrar com a definitiu. Mai s’ha aplicat l’article 45 de l’Estatut, supervivent de la proposta de Sau, que preveia passar a un sistema de càlcul basat en les despeses de l’Estat com en el sistema de concert. Ara el germà Miguel Angel Fernández Ordóñez, el segon de Solbes, torna a la càrrega amb la proposta actual que no es desvia del camí marcat pel seu germà difunt.
Durant tres dècades les forces polítiques catalanes han intentat “congraciar-se” amb els poders centrals espanyols i aquests han respost com l’emperador romà va respondre als que van assassinar a Viriato: “Roma no paga traidores”. Els socialistes catalans van esdevenir una sucursal del PSOE per congraciar-se amb Felipe González. Jordi Pujol es va convertir en l’abanderat de l’estabilitat espanyola, d’acord amb els sentiments de la poruga burgesia catalana. Fins i tot hem vist a Joan Puigcercós mostrant-se ufanós de la contribució de l’indepentisme català a l’estabilitat del Govern espanyol.
Potser ha arribat l’hora d’optar per la desestabilització de l’Estat espanyol. Assumint el risc de passar per èpoques difícils, amb el retorn del PP al poder. Recordem que van ser necessaris sis anys de Dictadura de Primo de Ribera per arribar a la II República. Winston Churchill repassant la vida de Parnell, líder parlamentari de la minoria irlandesa durant molts anys, va afirmar que durant 40 anys la qüestió irlandesa va ocupar nou dècimes de la política britànica, quan aquesta era la primera potència del món. Però Parnell encapçalava alhora el boicot que els pagesos irlandesos portaven a terme contra els latifundistes anglesos i l’obstruccionisme a la Cambra dels Comuns. I Gandhi va aprendre molt de l’experiència de la lluita d’Irlanda contra la Corona Britànica.
Catalunya s’ha de convèncer de que té el potencial humà, social, cultural i de capacitat de resistència, per desestabilitzar el règim monàrquic i l’oligarquia de la Transició. Quan es doti d’una sòlida estratègia de resistència cívica Catalunya serà respectada a Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si tens idea de com s’organitza –i es manté activa i puixant– aquesta resistència potser és el moment de dir-ho.