Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

11 d'octubre de 2005
General
1 comentari

Antisemitisme i catalanofòbia

La ferocitat de les campanyes de premsa del segle XIX contra el proteccionisme industrial impulsat des de Catalunya és l’antecedent de l’actual catalanofòbia. Davant l’onada anticatalanista desencadenada a Espanya convé rellegir la introducció de l’obra de Pierre Vilar “Catalunya dins l’Espanya Moderna”. Citem textualment: “Quant al públic de les petites ciutats i dels camps, al sud i al centre d’Espanya, en la mesura en què els polítics i els periodistes hi busquen popularitat, saben que és sensible, com tot medi precapitalista, als arguments que interessen el consumidor”…”així neix l’estereotip del català. Hom li trobaria avantpassats fins en l’antisemitisme del segle XIV, a través d’una llarga llista de textos de les Corts contra els mercaders, els monopolistes, els acaparadors”(pàg. 73).

Només cal substituir els catalans proteccionistes que volien xuclar la sang de tots els espanyols gràcies als alts preus que permetien els drets de duanes, pels catalans insolidaris del segle XXI, que pretenen deixar de pagar impostos. Segons el determinisme marxista amb el desenvolupament econòmic aquest tipus de comportament irracional havia de desaparèixer, però rebrota amb una força inusitada amb el renaixement del nacional-catolicisme. Com assenyala el mateix Pierre Vilar L’Estat Espanyol no té enemics exteriors i necessita buscar “enemics interiors” per mantenir el sentiment d’identitat col·lectiva.

La reacció de l’Estat Espanyol a la modesta proposta d’Estatut català té tots els trets característics de les campanyes xenòfobes: suposades amenaces interiors, apel·lació als estereotips més tronats, exacerbació emocional, etc. Té tots els ingredients típics de les campanyes antisemites que precedien els “progroms” dels Tsars o l’Holocaust dels nazis. La hem vist als mitjans de comunicació de Belgrad poc abans de les matances de l’antiga Iugoslàvia, i a les ràdios de Ruanda abans dels genocidis.

Recordem també que la Inquisició va ser la primera institució “comuna” amb Castella, en aquest sentit espanyola, que Ferran el Catòlic imposa a la Corona d’Aragó. Perquè la Generalitat va continuar tenint exèrcit propi, recaptant tots els diners, tenint només lleis catalanes fins el 1714. Per tant quan diuen que l’Estat Espanyol fa 500 anys que existeix només es poden referir a la Inquisició. La finalitat d’aquesta no és religiosa sinó política: els qui s’oposin al poder reial no són només dissidents polítics sinó dissidents religiosos, heretges, abominables enemics de la religió. La Unitat d’Espanya s’inicia, l’any 1492, amb l’expulsió dels jueus i la posada sota sospita perpètua dels conversos. Des d’aleshores la unió de la Corona i l’Altar, amb la corresponent anatemització dels dissidents i heretges, ha estat una constant de la cultura espanyola, amb els “autosacramentals” i els “judicis de Déu” com a espectacle favorit del poder i d’una part del públic.

Ara amb les televisions i les ràdios l'”autosacramental” que poden muntar pot ser apoteòsic, però no ens poden declarar la guerra com l’any 1936. No ens hem d’espantar, no podem caure en la “moral de la derrota”. L’any 1939 el nacional-catolicisme, amb l’ajuda del feixisme i el nazisme va guanyar la guerra i els demòcrates van perdre com ha recordat en Josep Piqué. Però l’any 1945 aquestes ideologies van perdre la guerra i sobretot la batalla de les idees: van guanyar la democràcia i els drets humans.

  1. Sens dubte la campanya intermitent antiproteccionista del XIX és un antecedent de la catalanofòbia, paraula magistralment introduïda per Francesc Ferrer al seu llibre d’aquest títol. Però crec que l’historiador Ricardo García Cárcel, al seu llibre La Historia de Cataluña en el siglo XVII y XVIII ens en revela un altre que potser ofereix una arrel més antiga per entendre el fenomen. García Cárcel hi demostra que Felip IV va introduir una política cultural que estava explícitament dissenyada per moure l’opinió pública castellana contra Catalunya en els prolegòmens de la Guerra dels Segadors (1640-1659). La campanya va consistir bàsicament a pagar els autors teatrals castellans perquè incloguessin personatges immorals catalans a les seves obres, cosa que García Cárcel diu que va ocórrer amb regularitat en una ampla gamma d’autors. L’efectivitat del teatre, fenomen sociocultural molt viu amb autors molt prestigiats al XVII, va fer, sens dubte, que el ei tingués més fàcil justificar una guerra contra Catalunya que el seu principal canceller, el Comte-Duc d’Olivares, li havia recomanat vivament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!