La proclamació de la República Catalana l’any 2017 va situar el poble català en una nova fase: la de forçar el Regne d’Espanya i la resta d’Estats a reconèixer el nou Estat. A diferència del cicle anterior en què calia obtenir la majoria social per la independència, l’objectiu actual no depèn només de nosaltres. Com proposava en l’entrada anterior l’Assemblea Nacional Catalana hauria d’obrir un debat estratègic per als anys vinents per encarar unes grans disjuntives.
Quan va quedar clar que el Regne d’Espanya no es comportaria com el Regne Unit amb Escòcia vàrem seguir el model de les Repúbliques bàltiques: després d’unes eleccions lliures el Parlament va votar a favor de la independència. Però aquelles ja tenien les estructures d’Estat, excepte l’exèrcit i la moneda, per controlar el territori i van poder esperar el reconeixement internacional. La segona opció va ser la que va seguir la majoria negra de Sud-àfrica per doblegar el règim de l’apartheid: van desestabilitzar profundament el país amb vagues i enfrontaments continus i van obtenir un suport internacional, incloses sancions econòmiques de Nacions Unides. El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya té unes característiques diferents però la disjuntiva és anàloga. Fa dos anys vaig defensar l’estratègia de «Desobediència civil fins assolir un Acord de Pau» en un escrit disponible sencer a l’enllaç i en un resum.
La internacionalització del cas català és una de les grans victòries de l’u d’octubre. Fa un any, quan Barcelona cremava d’indignació contra la sentència del Tribunal Suprem, Joan Garcés, assessor personal de Salvador Allende, President de Xile, recordava en una entrevista a Público que totes les colònies d’Espanya, des d’Argentina, l’any 1810 al Sàhara, el 1975 sempre havia reconegut la independència de les seves colònies forçada per potències estrangeres, i que es podia repetir en el cas català. El «model bàltic» exigeix treballar els contactes amb governs estatals per assolir el reconeixement internacional de la nova República. El «model sud-africà» implica intensificar la consciència internacional de la injustícia que pateix el poble català a les instàncies internacionals i les ONG’s de drets humans. Amb l’objectiu que l’opinió pública dels països democràtics faci canviar l’actitud dels seus governs. Aquesta fita necessita un alt nivell de conflicte que atregui l’atenció dels mitjans de comunicació.
El règim borbònic és més feble del que aparenta. A cap altre país de la Unió Europea no hi ha un Cap d’Estat que hagi acumulat una fortuna de més de 2.000 milions de manera il·legal com el rei Juan Carlos I i que compti amb la protecció dels partits majoritaris, el sistema judicial i els principals mitjans de comunicació. El moviment independentista necessita una estratègia a escala espanyola i han de buscar aliats al País Valencià i a les Illes Balears, a Euskadi, a Galiza, a Canàries, etc. Ha de ser impulsar una «Crisi de Règim» que generi una «Crisi d’Estat». Cal proposar aquesta perspectiva als partits que van signar un Acord per l’Autodeterminació el 25 d’octubre de l’any passat, amb una coordinació estable al Congrés i una estratègia rupturista: convertir les eleccions estatals vinents en un plebiscit a favor d’un referèndum sobre Monarquia i República i l’obertura d’un procés constituent seguint l’exemple del que s’està realitzant a Xile per substituir la constitució de 1980.
La desobediència civil catalana ha de mostrar una disposició a negociar amb el Regne d’Espanya, però sense cap esperança. Han passat dos anys de la cimera de Pedralbes entre els Presidents Torra i Sànchez (20-12-2018), ha continuat la repressió i el menyspreu a la voluntat democràtica dels ciutadans amb la destitució del President Torra. La segona Restauració borbònica no admetrà mai un referèndum vinculant sobre la independència, de la mateixa manera que la primera Restauració va negar sempre l’autonomia de Catalunya. Es va haver d’abatre la monarquia per obtenir-la, el 1931. Les negociacions amb el Govern espanyol només poden servir per exposar-li els nostres posicionaments, sense mai rebaixar-los i una forta pressió. La «via democràtica a la independència» no es pot confondre amb una «via administrativa». És el tipus de negociació que va fer Nelson Mandela amb el govern de l’apartheid de Sud-àfrica: aquest li va fer cas perquè es multiplicaven els conflictes sagnants als carrers i a les mines d’or, al mateix temps que es feia efectiu el setge econòmic internacional.
L’ANC no pot continuar a l’expectativa, limitant-se a valorar el que fa el Govern de la Generalitat o els partits sobiranistes. Cal engegar campanyes de mobilització política per grans objectius, tot i saber que trobaran el «nunca, nada» espanyol per resposta; tanmateix aquesta negativa és un component essencial de la «desobediència civil». Les mobilitzacions, tot i no assolir les demandes, transformen les mentalitats i els estats d’ànims. En canvi la passivitat per evitar errors o frustracions porta al fracàs absolut. El juliol vaig escriure una entrada en aquest bloc amb un programa d’unitat d’acció per a la legislatura vinent que no ha estat possible per la baralla fratricida entre els dos principals partits. Però el podrien portar a terme les entitats sobiranistes, organitzant campanyes d’explicació i agitació (carpes, conferències, manifestacions, concerts, etc) per crear un «crescendo» de desobediència civil. Combinar les mobilitzacions amb la legitimitat política és una manera efectiva de pressionar alhora els partits i la negociació amb el Regne d’Espanya. El previsible «nunca, nada» tornarà a deixar en evidència que Espanya reté Catalunya per la força, per dret de conquesta.
El 9 de maig de 2021, quan s’acabi l’Estat d’Alarma per la pandèmia, continuarà una crisi econòmica i social per la finalització dels ERTO’s i la moratòria dels desnonaments i els concursos de creditors. El moviment per la República ha d’encapçalar el malestar social amb mobilitzacions de protesta pels principals problemes del país com l’atur, la sanitat o l’habitatge. Unes dures campanyes de denúncia del règim monàrquic i oligàrquic per la seva incapacitat han de substituir les alegres presentacions de la futura República del cicle anterior. Cal evitar campanyes que només interessin a les persones ja partidàries de la independència. La nostra capacitat de mobilització posarà en evidència l’esquerra que sap que el règim monàrquic és irreformable però és incapaç de lluitar per enderrocar-lo.
Al final del cicle, si la negociació o la crisi del règim no ha portat a un referèndum d’autodeterminació, caldrà un nou embat per la República al Parlament i al carrer. Per fer aquest pas caldrà obtenir un mandat democràtic a les urnes per renovar la legitimitat democràtica del procés i justificar davant l’opinió pública internacional com opció d’últim recurs. En aquest embat caldrà aplicar tot el que hem après en els tres anys de repressió espanyola. Els parlamentaris i el Govern hauran de romandre a les seves seus oficials, defensades per centenars de milers de ciutadans; el Tsunami democràtic haurà de repetir accions com la de l’aeroport, les estacions de tren o la frontera; noves aturades hauran de paralitzar el país; caldrà planificar la resistència a l’aplicació del 155, etc. Aquesta alta tensió perllongada en el temps multiplicarà les possibilitats d’una intervenció internacional per arribar a l’Acord de Pau. Perquè la credibilitat democràtica de la Unió Europea no pot permetre que el Regne d’Espanya retingui Catalunya per la força, sense el consentiment dels seus ciutadans.
Un debat estratègic per als anys vinents en el que puguin participar totes les Assemblees territorials de l’ANC i acabin amb un document refrendat a l’Assemblea General Ordinària de 2021 proporcionaria un impuls renovat a l’ANC que acabaria arrossegant a les altres entitats sobiranistes, als partits independentistes i al conjunt del poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!