Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

27 de gener de 2006
Sense categoria
4 comentaris

Actitud Companys, actitud Tarradelles

     “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Aquesta frase sintetitza l’actitud política del President Companys al llarg de tota la seva política: el combat al costat dels rabassaires, al costat dels treballadors; el sofriment de les detencions, els empresonaments i l’afusellament; les victòries, molt especialment la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931. L’actitud Companys es fonamenta en profundes conviccions i permet la lluita a llarg termini. En dues dècades el catalanisme d’esquerres va desplaçar la retòrica buida del republicanisme de Lerroux que era hegemònic l’any 1900 i va portar a la República. Aquesta hegemonia es va fonamentar en l’exemplaritat i l’esperit de sacrifici de persones com Lluís Companys, Francesc Layret, Francesc Macià, Pere Coromines, d’Antoni Rovira i Virgili i tants altres.
El “Ja soc aquí” del President Tarradelles representa tota una altra actitud:

l’actitud a l’espera del que vigila el que fan els altres, però té l’habilitat de situar-se en el lloc i el moment oportú.

     Tarradelles no va participar en cap dels moviments que van portar la República, però quan aquesta va triomfar es va convertir en polític professional. Va succeir a Irla com a President a l’exili, però un cop elegit no va nomenar el govern de la Generalitat per tal d’encarnar ell sol la institució històrica. En aquesta actitud va esperar dècades exiliat a França, sense participar en els moviments antifranquistes de l’interior. Però en el moment de l’eclosió d’aquests moviments populars a les eleccions de juny de 1977 i de la manifestació de l’Onze de Setembre mou amb enorme habilitat la carta de la seva legitimitat, torna com a President i pronuncia la cèlebre frase. Tanmateix si durant la negre nit del franquisme milers de persones no haguessin mantingut l’actitud de sacrifici i d’esperança de Companys, Tarradelles mai hagués aparegut al balcó de la plaça Sant Jaume.

      Al poble català, especialment a les noves generacions, se li ha fet creure que vivim en una democràcia, que ja no són necessàries les actituds abnegades. Se li ha fet creure que es podia aconseguir un nou Estatut d’Autonomia que ens reconegués com a nació, que disminuís de manera substancial l’espoli fiscal, que es retornés els ports i els aeroports, que catalanitzés la justícia, aprofitant una determinada conjuntura històrica i pactant amb la suficient habilitat. No calia el sacrifici ni la mobilització. N’hi havia prou amb votar cada cert temps, amb la rutina política, amb la il·lusió col·lectiva. L’Estatut arribaria com si fos la grossa de Nadal, només calia que l’Estatut fos constitucional i aprovat per la majoria del Parlament català.

      La realitat ha estat, en primer lloc, una dura campanya contra Catalunya, calcades de les que s’havien fet al segle XIX i XX, però que els joves no havien viscut en directe. En segon lloc, quan encara l’anticatalanisme campa arreu de l’Estat, la retallada i la desnaturalització d’un Estatut d’altra banda modest comparat amb exemples d’altres estats. Només cal veure l’estructura de la televisió a Suïssa o a Bèlgica. Per tant els sectors més polititzats i nacionalitzats del nostre jovent ha patit una forta sotragada, fins el punt de pensar que no hi ha cap sortida possible.

     No hi ha cap sortida possible si preval l’actitud Tarradelles, el tacticisme de més baixa volada: tenen la mamella ben agafada i no la deixaran anar així com així. Però la dura lliçó rebuda ens hauria de fer canviar d’actitud i abandonar el tacticisme i la moqueta. Hem de dotar-nos d’una actitud i d’una estratègia a llarg termini que ens permeti acumular forces i aliat per vèncer l’oligarquia que s’ha format al voltant de la monarquia postfranquista. El primer pas és reprendre el mot d’ordre del President màrtir: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Esquerra Republicana hauria de ser el primer partit ha reprendre l’actitud Companys i abandonar l’exemple Tarradelles.  

  1. L’altra és la d’un president titella, totalment influenciat pel seu entorn i amb una personalitat feble. Recordeu que Companys va ser ministre de Marina (marina de guerra, de l’ejército español).

    El Tarradellas era, senzillament i com deia ‘La Trinca’, un ‘jefe que tenien en conserva’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!