Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

12 de gener de 2021
0 comentaris

Acords i divergències entre Junqueras i Puigdemont

El llibre «Tornarem a vèncer (i com ho farem)» d’Oriol Junqueras i Marta Rovira i el document «Preparem-nos (versió preliminar)» del Consell per la República Catalana, presidit per Carles Puigdemont, exposen dues estratègies per assolir la independència. Aquests dos documents extensos evidencien els acords i les divergències entre els principals actors sobre els fets viscuts a Catalunya en els darrers anys i els plans de futur permeten analitzar-los com ho faria un Estat Major, sense retrets, ni judicis d’intencions. Hi trobem coincidències de fons que són molt importants. Dissortadament també s’hi detecten les diferències que han enfrontat i debilitat les forces independentistes i que amenacen convertir en estèril la legislatura vinent. Aquest fet pot crear una desescalada del moviment sobiranista que faci inútils els sacrificis que han patit els presoners i exiliats polítics.

El primer punt de trobada és que els dos textos se centren a establir «com» assolirem la independència. També defensen que la independència és un mitjà per resoldre els greus problemes que pateixen dels ciutadans de Catalunya, agreujats per la pandèmia del COVID-19 i les seves seqüeles econòmiques. Un altre acord entre «Tornarem a vèncer» i «Preparem-nos» és la consideració dels fets de l’u i el tres d’octubre de 2017 com una victòria incontestable de la societat catalana. Més important encara és l’acceptació compartida del mandat «Ho tornarem a fer» que Jordi Cuixart va clamar en l’al·legat final davant de Manuel Marchena. I s’usa la mateixa paraula per acomplir-lo: desbordament. Hi ha més punts d’acord, però en aquest breu escrit cal centrar-se en els desacords.

La divergència rau en l’anàlisi dels fets passats i en l’estratègia a seguir per «tornar-ho a fer». Junqueras i Rovira creuen que l’octubre de 2017 no es va aconseguir la independència perquè a les eleccions del 2015 no s’havia superat el 50% dels vots; perquè l’ímpetu de l’independentisme va mobilitzar la Catalunya del «no»; perquè el sobiranisme no ha mostrat prou empatia amb els ciutadans de Catalunya que no volen la independència; perquè van faltar suports socials i polítics com els ajuntaments de les grans ciutats, els sindicats majoritaris i els grans empresaris. A més l’Estat espanyol va desencadenar una ofensiva més brutal de l’esperada amb el suport dels grans mitjans de comunicació de Madrid ( i Barcelona). Tampoc vam assolir el reconeixement internacional. Aquests dèficits són presentats com uns requisits per a «tornar-ho a fer» i proposen una treva temporal (sense un termini preestablert) per obrir un diàleg amb el Govern espanyol. En aquest període cal ampliar la base electoral de l’independentisme, «ser més», en especial a les àrees metropolitanes del país. A la vegada l’independentisme ha d’obrir el seu espectre polític apropant-se a sectors polítics com els Comuns. Aquesta doble ampliació s’assolirà gràcies a l’obra de govern de la Generalitat i els Ajuntaments, seguint l’exemple del SNP i el Govern independentista escocès.

El document del «Consell per la República» presidit per Carles Puigdemont, que alhora encapçala Junts per Catalunya, remarca que la repressió espanyola de la tardor de 2017 i posterior és un signe de feblesa del Regne d’Espanya i la seva voluntat de confrontació. Per tant aquesta és inevitable i l’independentisme s’ha de centrar a preparar-la amb totes les conseqüències. Ressalta que no ha estat el creixement electoral el que ha precedit la mobilització, sinó que ha estat aquesta la que fet incrementar el vot independentista. El document «Preparem-nos» considera que no es pot esperar res del «diàleg» perquè el Regne d’Espanya no acceptarà mai l’autodeterminació, encara que l’independentisme superi àmpliament el 50%. Només hi haurà autèntica negociació amb l’Estat després d’un nou embat institucional i de mobilització. Sosté que els partidaris de la independència ja som prou per encarar amb èxit un «desbordament democràtic» per disputar el poder a l’Estat espanyol. El primer pas és superar el 50% dels vots vàlids a les eleccions vinents al Parlament. Assolit aquest sobrepassament el Parlament i el Govern de la Generalitat hauran d’aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència i desplegar la Llei de Transitorietat Jurídica. Aquest pas haurà d’anar acompanyat d’una mobilització social organitzada i sostinguda que faci impossible la reacció policial, judicial i política de l’Estat espanyol.

La distància entre les dues estratègies sembla insalvable i fa inviables a ambdues. La divisió redueix la força negociadora en el diàleg amb el Govern espanyola d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tota la pressió es reduirà a la necessitat del Govern espanyol dels vots dels diputats d’ERC a Madrid. Aquesta no només és nul·la per negociar un referèndum d’autodeterminació, sinó també per un nou sistema de finançament, imprescindible perquè la Generalitat pugui afrontar la crisi post-pandèmia. S’ha vist amb el tancament de l’hostaleria: era imprescindible pels contagis, però no es podia ajudar els negocis sacrificats en nom del bé comú com han fet Alemanya i altres països europeus. L’estratègia de la distensió porta a una desescalada que el Regne d’Espanya i la comunitat internacional interpretarà com a feblesa. Significa repetir els passos del moviment del 15-M de 2011 que va donar resultats electorals immediats (europees i municipals de 2015) però declivi a continuació, perquè els seus objectius s’han limitat a formar un Govern de coalició a Madrid.

La dissensió també fa impossible l’estratègia del Consell de la República presidit per Carles Puigdemont perquè en el Parlament elegit el mes vinent, sense ERC, no hi haurà els vots necessaris per aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència. A més en plena pandèmia, les entitats sobiranistes no estan preparades per portar a terme el «desbordament democràtic» al carrer que es proposa al document «Preparem-nos». D’altra banda els partits independentistes saben que no hi ha cap pla de resistència a punt i que aixecar la suspensió de la proclamació de la República, si el 14 de febrer se superen el 50% dels vots, només implicarà una nova aplicació de l’article 155.

Tanmateix és altament probable que la dinàmica política ordinària aboqui a repetir un Govern independentista de coalició. Com en la pel·lícula del «Dia de la Marmota», es repetiran els enfrontaments i bloquejos de la legislatura passada. Això serà molt greu quan el nostre país es troba ofegat pels efectes econòmics i socials de la pandèmia, amb una Generalitat sense recursos econòmics. Un país desballestat per la repressió i la crisi necessita el lideratge ferm de l’independentisme.

És inevitable aquesta perspectiva desoladora? En un nou escrit intentaré esbossar una alternativa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!