Al llarg de la campanya electoral Josep Lluís Carod-Rovira ha plantejat de manera repetida la necessitat que els diferents partits catalans comparteixin una visió del país a llarg termini. Segons el President d?ERC cal que les forces polítiques es preguntin: quants habitants hi haurà al Principat d?aquí a 25 anys?; en quines feines s?ocuparan?; on viuran?; quina llengua parlaran?; a que dedicaran el seu temps lliure?. A partir d?aquesta perspectiva de futur comuna cal plantejar un conjunt de ?Pactes Nacionals? destinats a anticipar-se als problemes d?habitatge, d?educació, de llocs de treball, de lleure, entre molts altres.
La qüestió està mal plantejada perquè no hi ha un futur predeterminat. La pregunta correcte és: com serà la nostra nació d?aquí una generació si es mantenen les estructures bàsiques actuals? És a dir, com serà el nostre país si continua l?espoli fiscal, l?especulació urbanística, la precarietat laboral, la legislació audiovisual vigent, el sistema educatiu, la situació legal de la nostra llengua?.
Aleshores, si la situació a la que ens porta a 25 anys vista continuació de la inèrcia política, econòmica, social i cultural de l?statu-quo dominant la trobem inacceptable la pregunta és: què cal fer per trencar la inèrcia col?lectiva imperant?. Quina alternativa podem plantejar per oferir a les noves generacions una situació millor que la que es desprèn de la continuació dels interessos creats i de les rutines dels nostres dies?
Quan plantegem les preguntes de la nostra situació a 25 anys vista en termes d?alternativa els ?Pactes Nacionals? no són viables. És impossible posar d?acord els joves que volen comprar un pis d?acord amb el que cobren amb els promotors interessats en mantenir increments anuals de dos dígits en els preus de l?habitatge. És impossible resoldre l?espoli fiscal amb l?Estatut aprovat fa només uns mesos. És impossible la normalització i l?ús social de la nostra llengua, la integració de la nova immigració sense un status legal del català similar al que té el francès al Québec.
En tots els aspectes essencials i determinants de la marxa de la nostra societat és perdre el temps intentar arribar a grans consensos nacionals. Aquesta és la lliçó més evident de tota una legislatura dedicada a consensuar un nou Estatut entre totes les forces polítiques que havien format part de l?Assemblea de Catalunya. Dissortadament aquesta aspiració a la unitat tant elevada i patriòtica s?ha demostrat contraproduent i ens ha portat a la situació de perplexitat que avui domina entre la nostra ciutadania.
La història ens ensenya que tots els moviments unitaris catalans han estat eficaços per elevar la consciència nacional però han tingut uns resultats pràctics esquifits. El gran moviment de la Solidaritat Catalana només va aconseguir la Mancomunitat de Diputacions i l?Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Campanya unitària per l?Estatut de 1918 va fracassar estrepitosament. Sempre per la mateixa raó: quan el moviment nacional català amenaça l?estabilitat del règim borbònic, la dreta catalana acaba pactant amb el règim monàrquic. Així ho va fer Prat de la Riba amb la Mancomunitat, Cambó entrant en un Gobierno de Concentración Nacional (espanyola) amb Maura. La darrera prova és el pacte de Mas amb Rodríguez Zapatero pressionat per la burgesia catalana, esporuguida davant la campanya anticatalana desencadenada contra l?Estatut.
En canvi Macià no va encapçalar cap moviment unitari amb objectius difusos camuflats amb grans exaltacions patriòtiques, sinó un programa concret (Esquerra, República i Catalunya) que no volia abastar a tota la societat sinó assolir una majoria entorn d?un programa. Aquesta actitud decidida amb objectius clars va portar a la proclamació de la República Catalana, el 14 d?abril de 1931.