Llibres i articles descarregables

Reforma constitucional per exercir el dret a l’autodeterminació

Un exercici acadèmic amb voluntat de provocar polèmica. Amb una simple disposició addicional a la Constitució espanyola de 1978 es podria reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, celebrar el referèndum corresponent a Catalunya i, si guanyava l’opció de la independència, portar a terme la separació amistosa.

Proposició de Reforma Constitucional presentada pel Parlament de Catalunya

Disposició addicional cinquena

1. El Regne d’Espanya reconeix que les nacionalitats que tenien el mateix estatus polític que Portugal en els regnats de Felipe III i Felipe IV i que van ser annexionades per la força de les armes al Regne de Castilla en temps de Felip V, estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civil, signat pel Regne d’Espanya el 13-4-1977.

2. Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia que van aprovar els seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint el procediment establert a l’article 152.2 de la C.E. podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya.

3. Espanya no pot ser el resultat d’una unitat imposada per la força a les nacionalitats. Per aquesta raó, si en el referèndum previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans d’una nacionalitat voten contra la seva continuïtat en el Regne d’Espanya, una llei orgànica reconeixerà que els seus territoris no formen part del territori nacional espanyol. Se seguirà el precedent de la llei 40/1975 de 19 de novembre de 1975, en relació amb la província del Sàhara Occidental, la primera llei que porta la signatura de Juan Carlos de Borbón.

4. En el cas que els ciutadans d’una nacionalitat refusin en referèndum continuar formant part del Regne d’Espanya, aquest reconeixerà el nou Estat que s’haurà de constituir i no posarà cap impediment per tal que sigui reconegut per la resta d’Estats, ni perquè pugui formar part dels organismes supranacionals dels quals el Regne d’Espanya forma part, si el nou Estat hi vol continuar.

5. Els ciutadans de la nacionalitat que esdevingui nou Estat que ho desitgin podran mantenir la nacionalitat espanyola. Per garantir aquest dret el Regne d’Espanya i el nou Estat signaran un conveni de doble nacionalitat, anàleg al que té acordat amb diverses repúbliques americanes que havien format part del Regne d’Espanya. Per mantenir els llaços culturals i lingüístics s’establirà un règim de reciprocitat en les concessions de ràdio i televisió i en altres àmbits de comunicació cultural per tal que els ciutadans del nou Estat puguin sintonitzar les emissores de ràdio i els canals de televisió espanyols i els ciutadans del Regne d’Espanya puguin fer-ho amb els de la nacionalitat separada.

6. Per garantir la seguretat jurídica als ciutadans i a les empreses de tots els països en aquest mateix conveni o en d’altres especialitzats s’establiran els procediments i passos a seguir en els traspassos polítics, administratius, de la seguretat social, imposts, cotitzacions socials, pensions, etc. El conveni o convenis esmentats se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.

Si voleu baixar el document en pdf: Disposició addicional autodeterminació

Desobediència civil fins assolir un Acord de Pau – Introducció i síntesi

La necessitat d’una estratègia per culminar la implantació de la República proclamada és urgent. Una estratègia que ha de ser compartida, com a mínim, per les entitats i partits que van combinar la mobilització popular i l’acció des de les institucions fins a l’u i el 27 d’octubre. A l’últim capítol del llibre “Declaració Unilateral d’Independència”, escrit el 2009, ja s’anunciava la necessitat de la desobediència civil davant la previsible resposta repressiva del Regne d’Espanya. En el present treball actualitzo aquella estratègia, partint del fet que moltes lluites per la independència han acabat amb negociacions i acords de pau. El govern espanyol no acceptarà negociar l’autodeterminació de Catalunya. Només la pressió internacional, especialment els països de la Unió Europea, pot forçar el Govern espanyol a seure en una taula de negociacions. En aquest arxiu de tres folis la introducció i la síntesi de la proposta.

Resum_Introduccio_Desobediència civil fins Acord de Pau

Text sencer: Desobediència civil fins a un Acord de Pau

Desobediència civil i resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i Espanya

Recopilació d’articles publicats entre juliol de 2017 i juliol de 2018 que reflecteix l’evolució política en un any d’intensíssima activitat política. Un seguiment de l’actualitat fet des de la perspectiva de la desobediència civil; és a dir considerant les lleis del referèndum i la transició nacional, el referèndum de l’u d’octubre, els presos polítics, la proclamació de la República, el 155, les eleccions del 21 de desembre, etc. com part d’un moviment de insubmissió pacífica. Contraposant-ho a una concepció insurreccional d’aquests esdeveniment i preveient la impossibilitat d’una desconnexió unilateral com la que van poder portar a terme les Repúbliques bàltiques. Però amb la força suficient, si es continua en la mateixa línia els propers anys, per forçar a una sortida democràtica del conflicte, seguint el model dels “Acords de Divendres Sant” que van posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord.

DesobediènciaCivil_ResolucioDemocraticaConflicte

 

La ponència “Crisi econòmica i independència” va ser presentada al Tercer Congrés Catalanista celebrat l’any 2009.

S’hi constata la triple crisi econòmica que patia Catalunya (mundial, espanyola i catalana) i el seu caràcter estructural. A nivell mundial responia a la nova divisió mundial del treball generada per la globalització amb una intensa deslocalització de les activitats industrials de baix valor afegit vers els països emergents i l’especialització dels països avançats en productes i serveis d’alta tecnologia. En aquest nou ordre global el Regne d’Espanya no té les empreses tecnològiques per situar-se entre els països avançats perquè està dominada per una oligarquia financera i especulativa. Aquest fet agreuja l’antagonisme entre les economies espanyola i catalana perquè aquesta darrera té una tradició  industrial i productiva. Però l’asfíxia fiscal i econòmica espanyola li impedeix trobar el seu lloc en el nou panorama econòmic internacional.

independencia_crisis_economica_Maig2009

_______________________________________________________________________________________________

Nova etapa i nou subtítol d'aquest blog

El llibre “Declaració Unilateral d’Independència” va ser publicat a començaments de l’any 2010, abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2006 i de la gran manifestació de juliol del mateix any. Conté un pròleg de Joan Carretero, principal impulsor de Reagrupament i una cloenda de Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt quan s’hi va celebrar la primera consulta.

A més de la introducció i la cloenda consta d’una introducció i de tres parts.

A la introducció es demostra que l’autonomia porta a la desaparició de Catalunya com a nació i que tenim la primera oportunitat, des de 1714, d’esdevenir un nou Estat d’Europa de manera pacífica, sense grans pertorbacions econòmiques i sense divisions socials.  Avui aquesta tesi és àmpliament acceptada, però quan va aparèixer el llibre la independència encara era vista com una aspiració irrealitzable per la majoria del catalanisme.

La primera part, titulada “L’hostilitat del Regne d’Espanya” consta de tres capítols. El primer descriu la hostilitat política espanyola destinada a reduir Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El segon tracta de l’hostilitat econòmica centrada en l’espoli fiscal i en l’exclusió de Catalunya dels sectors econòmics estratègics com l’energia, les telecomunicacions, etc. amb l’objectiu de la provincianització econòmica del nostre país. El tercer es dedicat a la hostilitat cultural, que consisteix en passar de tenir una llengua i una cultura en el seu territori històric a una minoria lingüística dins del nostre propi país. Aquest intent històric és avui més perillós gràcies a la invasió hertziana dels mitjans de comunicació audiovisuals espanyols que banalitzen la cultura.

La segona part, “De l’autonomia a la independència”, escrita abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, ens fa adonar de l’enorme canvi esdevingut en el catalanisme en sis anys. Enmig de les diferents onades de Consultes Populars encara calia constatar el fracàs de l’autonomia i de la degradació del catalanisme autonomista, del que es qualifica com a “síndrome Petain”. Es ressalta el canvi de rasant que representaven les Consultes i el missatge de regeneració democràtica i fermesa que va representar “Reagrupament”.

La tercera part, “Estratègia per proclamar Catalunya estat europeu” conserva tota la seva actualitat. S’estableix la “Declaració Unitaleral d’Independència” com l’única via possible perquè el Regne d’Espanya no és un país de tradició democràtica com el Canadà o el Regne Unit. S’esbossen els eixos estratègics que portaran a la majoria social i a la independència en dues o tres legislatures a partir de 2010, seguint l’exemple de la irrupció social i electoral del Parti Qubequois o l’Scotish National Party. Entre aquests destaquen: la mobilització del nostre poble, l’acció política al Parlament i al Govern de la Generalitat, l’actuació a les Corts espanyoles per evidenciar el conflicte polític amb Espanya, la internacionalització del cas català i finalment, la desobediència civil.

Declaracio_Unilateral_Independencia


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *