Ibarretxe, pla estratègic; Montilla, llistat d’inventari

El contrast entre el discurs del lendakari Ibarretxe i el del President Montilla és brutal. Només cal fer l’esforç de llegir-los per adonar-se’n. El discurs del president basc conté un pla estratègic per a un nou cicle històric que porti a la pau i el benestar del seu poble. En canvi el llistí telefònic que va llegir el President de la Generalitat va ser un simple inventari d’actuacions administratives fet amb els retalls proporcionats per les conselleries recitats amb monotonia per un buròcrata vocacional. La diferència és tant gran com entre un pla estratègic fet per un emprenedor que vol convertir en realitat el seu projecte i l’inventari d’un administrador que es limita a gestionar l’herència rebuda.

El discurs del Lendakari davant el Parlament basc va anar molt més enllà dels aspectes que han ocupat les portades dels diaris com la celebració d’un referèndum d’aquí un any; abasten el conjunt de factors que fan evolucionar positivament una societat en tots els seus aspectes en un període llarg. Ibarretxe va partir de fonaments ideològics i ètics ben ancorats en la millor doctrina internacional sobre el dret a l’autodeterminació i sobre els drets humans. A continuació va exhibir els progressos de la societat basca en els darrers anys que, per exemple, els ha permès passar de més del 25% d’atur al 5% actual, amb una alta qualitat mitjana dels llocs de treball creats; també va mostrar una taxa de només el 13% de fracàs escolar, per sota de la mitjana europea del 15% i la meitat del 30% espanyol i català. De cara al futur va plantejar la seva estratègia fonamentada en primer lloc amb la innovació, amb la creació d’una xarxa de centres de recerca impressionants, al davant de cada un dels quals va citar el nom del seu responsable amb un prestigi contrastat. L’ambiciós pla d’infraestructures que planteja el Govern tripartit basc va venir després del progrés tecnològic. Al final de tot aquest plantejament ideològic i pràctic van sorgir les propostes de consultes democràtiques del proper any, que tant d’enrenou han provocat.

En canvi el discurs del President de la Generalitat va partir de l’obsessió per la ?estabilitat institucional?, ?la vocació de normalitat?; va considerar ?l’eficàcia en la gestió? el senyal d’identitat del Govern d’Entesa. De manera que és un sarcasme no desitjat, el llistat telefònic de mesures va començar amb els passos fets en el desplegament de la ?Llei de Dependència?. Aquest repertori administratiu i legislatiu no va respondre a un pla general inserit en la marxa de la societat catalana; no contenia prioritats derivada d’un sistema de valors i d’una visió de la nostra història passada i recent com en el cas basc. Va ser una pura juxtaposició de disposicions vàries. No hi ha projecte històric, perquè la màxima ?ambició nacional? del seu govern és assolir ?el màxim nivell possible d’autogovern en el marc de l’Estatut?.

No és estrany que la societat catalana aclaparada pel seu retrocés en tots els camps, que ha culminat en la fallada de les principals infraestructures d’aquest estiu se senti desconcertada, que busqui en totes direccions un lideratge que trobi un camí de sortida i només trobi una classe dirigent amb perspectives de tant poca alçada i tant tancada en les seves picabaralles internes que ha esdevingut quasi autista.

Només cal visitar el País Basc i comparar-lo amb la situació de Catalunya per adonar-se del contrast entre l’evolució econòmica i social d’Euskadi amb la de Catalunya des de la Transició fins els nostres dies. A la dècada dels vuitanta la conjuntura basca era molt pitjor que la catalana, amb la seva industria siderúrgica i metal·lúrgica en una profunda crisi i la societat profundament dividida per la lluita armada d’ETA, mentre que la catalana semblava un oasi polític i social. Al cap de vint anys s’han canviat les tornes. L’economia d’Euskadi ha sofert una transformació estructural molt important i el cisma polític, social i cultural entre nacionalistes i constitucionalistes ha perdut bona part de la virulència, malgrat el manteniment del terrorisme d’ETA. En aquest mateixos anys l’economia catalana ha patit l’impacte de la globalització en les seves indústries bàsiques i ha patit les deslocalitzacions industrials, mentre tenia una enorme expansió el sector serveis i la construcció. La combinació d’ambdós factors ha produït un creixement econòmic de molta intensitat en ma d’obra poc qualificada, coberta, bàsicament, per la immigració extracomunitària. Un model de creixement quantitatiu que ha col·lapsat el territori i les infraestructures, però qualitativament és molt pobre i vulnerable.

La sensació de que aquest model productiu és molt poc sòlid i que els fonaments de la nostra nació es troben amenaçats s’estén cada vegada més.

Les evolucions divergents d’Euskadi i Catalunya i els diferents discursos de les seves màximes autoritats mostren que una altra política és possible a casa nostra. Però per a portar-la a terme cal un canvi radical en el nostre panorama polític. Continuar amb els plantejaments rutinaris i burocràtics que prioritzen la normalitat i l’estabilitat institucional només aprofundirà la crisi de confiança en les nostres pròpies forces en la que ens trobem. Necessitem amb urgència a casa nostra dirigents amb el coratge, els fonaments ètics i ideològics i la visió històrica que demostra el lendakari Ibarretxe.

Afegeix un comentari