Abstenció, malestar creixent, fatalisme

     L’abstenció ha crescut un 8% a Catalunya des del 38,53% de l’any 2003 a l’actual 46,21%. En canvi al País Valencià només ha crescut un 2% (del 28,45 al 30,51) i a les Illes Balears un 3% (del 37’15% al 40’44). L’abstenció dels catalans és la més alta de l’Estat i supera la de Galícia, considerada tradicionalment com abstencionista situada en el 35’90%. Al Principat la demarcació de Barcelona ha estat on s’ha incrementat més l’abstenció, un 8%, passant del 40,47% al 48,82%, mentre que a Tarragona i Girona es quedava en en el 39% i Lleida en el 35%. A la demarcació barcelonina l’abstenció va per barris i ciutats. A l’àrea metropolitana trobem ciutats com Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Mollet, Gavà en les que el 55% dels electors no han anat a votar. Dins la ciutat de Barcelona només el 40% dels ciutadans amb dret a vot l’han exercit a Ciutat Vella, mentre que al districte de Sarrià Sant Gervasi en canvi el 56,52% han anat a les urnes, un percentatge similar al de Sant Cugat del Vallès. Aquestes dades indiquen que una part important dels ciutadans amb menys ingressos econòmics han deixat de confiar en les forces del tripartit (PSC-PSOE, Iniciativa i ERC) que en conjunt han perdut la confiança de 340,898 ciutadans. CiU ha aconseguit mobilitzar una part major dels seus votants, tot i així 69.496 persones han deixat de votar-la. Com que el nombre de regidors i alcaldes no varia encara que voti menys gent aquesta setmana tots aquests partits només comptaran els regidors i començaran les negociacions per formar govern com de costum, bussiness us usual, que diuen els anglosaxons.

     
L’accentuació de l’abstenció en l’àrea metropolitana de la capital catalana mostra un malestar soterrat, però creixent entre els sectors populars. Un malestar que contrasta amb la imatge triomfalista, de país postal, d’anunci televisiu que projecten els partits d’esquerra des de les institucions que controlen, que són totes. No hi ha dades sobre l’abstenció dels joves, però estic convençut de que són molt més altes que la resta de la població. L’abisme entre la vacuïtat del discurs de ?noves idees? de tots els partits i la realitat que pateix una part molt important de la població és cada vegada més gran. Mentre els candidats discuteixen si la culpa dels preus de l’habitatge és de l’administració actual de l’Ajuntament o de la Generalitat els joves que xoquen cada dia amb els preus abusiu dels pisos estan convençuts que tots els polítics de tots els partits han tingut bons tractes amb els promotors immobiliaris. Mentre els candidats discuteixen en abstracte sobre la immigració i els seus drets i la seva integració, els veïns han de patir una baixada en la qualitat d’uns serveis públics que no s’han incrementat en proporció a l’augment del milió i mig de nous ciutadans.

     En aquest sentit cal constatar que el famós vídeo del PP sobre la immigració a Badalona ha fet forat. En aquesta ciutat els populars han passat de 5 a 7 regidors, mentre el PSC-PSOE en perdia 3 i ERC 1. Aquest fet indica que s’està esgotant a marxes forçades el discurs políticament correcte, barreja de llenguatge tecnocràtic de qui controla l’administració, amb la imatge de màrqueting del qui dedica tants milions d’euros a la publicitat institucional. Un discurs generalista, de connotacions generals sobre benestar i progrés, però que no comprometia a res que li ha donat molts bons fruits al PSC-PSOE, però que perd adeptes a marxes forçades.

     El problema és que no hi ha una alternativa creïble a aquesta força en declivi. Perquè tant Iniciativa-verds com Esquerra han adoptat un discurs i unes actituds bàsicament idèntiques a les del PSC-PSOE. Han deixat de presentar-se com a partits militants per passar a ser vistos com a partits institucionalitzats, incapaços tant de fer visibles les inquietuds profundes de la gent, com de resoldre els seus problemes des del poder. La decadència d’Iniciativa ja fa molts anys que s’allarga.

     Però el cas d’ERC és més greu perquè ha perdut bona part de la penetració que va aconseguir l’any 2003 a les ciutats de l’àrea metropolitana. Ha perdut la representació a l’Hospitalet i ha perdut un regidor a moltes ciutats, com Sant Joan Despí o Terrassa on havia aconseguit tenir-ne dos o tres.

Les xifres no acompanyen la teoria de la ?pluja fina? de Carod-Rovira. A les municipals de l’any 2003 quan ERC plantava cara a les ires huracanades del govern Aznar i la seva Brunete mediàtica, va fer un gran salt endavant aconseguint la confiança de 414,549 electors. Uns mesos més tard, a les eleccions al Parlament, el nombre de vots augmentava fins a 544,324. I després de la virulenta campanya contra el tripartit centrada en Carod Rovira el poble català atorgava 638,902 vots a ERC a les eleccions espanyoles de 2004. En canvi la dubitativa resposta a les retallades de l’Estatut passant del ?si crític? al ?nul polític? per acabar en el ?no? imposat per les bases i acceptat de mala gana per la direcció d’ERC va donar com a resultat la retallada dels resultats electorals fins el 416.255 vots. I la reedició del tripartit, justificada en nom de la patriotisme social, la ?pluja fina? i la despolitització de la llengua, han fet quedar a casa a molts simpatitzants republicans, de manera que només s’han aconseguit 333,969 paperetes. És a dir en tres anys ERC ha perdut la confiança de 304,933 catalans que avui o bé no han votat o bé han votat altres partits.

     Aquesta abstenció i aquests resultats exigeixen un debat en profunditat. El primer pas ineludible per a encetar-lo és reconèixer la gravetat de la situació. Però la presentació triomfalista que la direcció d’ERC ha fet dels resultats electorals aquesta nit, ressaltant l’increment de 300 regidors no em sembla una posició realista. Com deien els clàssics, ?els déus enceguen aquells a qui volen perdre? .

Afegeix un comentari