En canvi avui el catalanisme polític, des del moment que ha entrat en el túnel del règim de la monarquia postfranquista és incapaç d?oferir a la pràctica un projecte de futur alternatiu. En la retòrica mil vegades que Catalunya és una nació i, alguns, que desitgen la independència. Però aquesta retòrica no es tradueix en fets. A la pràctica, després de vint-i-cinc anys d?escola traspassada a la Generalitat, hi ha el mateix nivell de fracàs escolar que a Espanya; Catalunya ha perdut el tren de l?avantguarda en l?economia, tant a nivell espanyol com internacional; en el nou món de la cultura audiovisual la cultura catalana no només no té projecció mundial, sinó que pràcticament no existeix. I sobretot els partits polítics catalans tenen els mateixos comportaments que els espanyols: clientelars, cínics, incapaços de generar noves idees i de debats en profunditat. Fins i tot ERC que té unes característiques pròpies té una direcció entestada en convertir-la en un ?partit normal?, un ?partit homologable a la resta de partits?.
Amb els plantejaments de volada gallinàcia de les campanyes electorals de tots els partits catalans, amb les actituds amb que afronten la propera legislatura, començant amb els pactes per formar govern, no és estrany que la fatiga del catalanisme s?aguditzi. L?oferta vital del nacionalisme que era trencadora i innovadora al primer terç del segle XX, que va sobreviure als anys tenebrosos de la dictadura militar franquista, ha esdevingut pràcticament indistingible de les altres, per a un nombre creixent de ciutadans.
Estem en uns anys crucials en els que es plantegen reptes enormes a la nostra nació: des del seu lloc en l?economia mundial globalitzada, a la supervivència de la nostra llengua i cultura en les condicions dels mitjans audiovisuals contemporanis dominats per grans empreses multinacionals. En aquesta situació la resposta del catalanisme és extremadament limitada. Per això és incapaç d?incorporar les generacions filles de la immigració dels anys 60 i 70, tot i que han passat per les escoles de la Generalitat. Per això és incapaç ni tant sols de fer saber que existeix a la majoria de la nova immigració d?altres continents.
En aquestes condicions si no hi ha una renovació profunda de la teoria, però sobretot de la pràctica, del catalanisme polític, la fatiga dels seus materials acabarà petant. La monarquia postfranquista aconseguirà el que no van poder fer els quaranta anys de dictadura militar: la nostra desaparició com a nació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De baixar-se els pantalons, els polítics catalans en diuen "realpolitik".