Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

7 de juliol de 2020
0 comentaris

Pel futur, l’amnistia i l’autodeterminació (2). Reprendre la iniciativa

«Desobediència Civil fins a assolir un Acord de Pau» és l’única estratègia per assolir la República Catalana. Vaig desenvolupar-la en un opuscle escrit a l’inici de 2018, disponible en un resum (3 folis) o tot sencer (22 folis). Un país de la Unió Europea com el Regne d’Espanya no pot anar empresonant els representants democràtics del poble català, legislatura darrera legislatura. A curt termini els polítics europeus poden fer veure que ignoren els atacs als Principis democràtics del Tractat de Lisboa, però la persecució política emmascarada de procés judicial acabarà a les instàncies judicials europees i els esclataran a les mans. Ja va passar amb les euroordres i les actes dels eurodiputats i els explotarà enmig de la gravíssima crisi postpandèmia dels anys vinents.

Davant les eleccions de la tardor el moviment per la independència ha de requerir als ciutadans el mandat democràtic per continuar un «crescendo» que culmini en la ratificació de la República Catalana. Aquesta segona vegada, la declaració s’ha de defensar amb els seus representants a l’interior de les institucions i amb centenars de milers de persones al seu voltant. Una de les coses que més va sorprendre la corresponsal de «Le Monde» el 27 d’octubre de 2017 és que els diputats abandonessin el Parlament i la Generalitat després de declarar la independència. És un senyal de poca determinació. La comunitat internacional, si veu un poble i els seus representants democràtics resolts a defensar les seves institucions, intervindrà per evitar una massacre espanyola; si s’ha fet l’acció exterior adient, es forcarà un Acord de Pau com el d’Irlanda del Nord.

Es va mantenir la unitat d’acció mentre se succeïen de manera trepidant els abusos i injustícies del Govern de Mariano Rajoy, dels Tribunals Constitucional i Suprem, etc. Va sobreviure al carrer fins a les accions del Tsunami Democràtic, les Marxes per la Llibertat, la vaga general i les nits de foc de l’Eixampla de Barcelona contra la sentència del Tribunal Suprem. Aleshores el conflicte català va retornar a les portades dels mitjans de comunicació espanyols i internacionals. La divisió va irrompre, a continuació, a les institucions, i amb ella el desconcert. Les amenaces personals del Tribunal Constitucional van fer que el Parlament de Catalunya necessités 43 dies per aprovar una resolució descafeïnada de rebuig als 100 anys de condemnes dels presos. Es va obrir una abismal bretxa entre la contundent resposta popular i l’escanyolida rèplica dels nostres diputats.

Uns mesos abans, la moció de censura contra Mariano Rajoy havia fet emergir una possibilitat no contemplada: un govern espanyol no obertament hostil. El canvi de vents va inflar les veles dels polítics amb fatiga de materials després de tres anys d’agudes confrontacions amb un Estat sense manies. Els que anhelen retornar a la zona de confort de la rutina de gestió i de baralles partidistes retòriques són a l’interior de tots els partits independentistes; només varia la seva influència en la direcció. Fruit del canvi d’aires, el 20 de gener de 2019 es va signar el «Pacte de Pedralbes». A Madrid es va desfermar un temporal furibund a Madrid, que va fer trontollar el mateix PSOE quan Felipe González i Alfonso Guerra van eixir de la cova on hibernaven. Pedro Sánchez necessitava aprovar els pressupostos amb els vots dels diputats independentistes. L’inici del judici al Tribunal Suprem, el 12 de febrer, i eleccions municipals i europees a l’abril van fer impossible aquest suport. Pedro Sánchez va haver de convocar eleccions espanyoles per al 28 d’abril, en plena retransmissió en directe del judici del Suprem. La furibunda reacció de l’Estat profund al «Pacte de Pedralbes» va ser una de les raons de l’entossudiment del PSOE de repetir les eleccions el 10 de novembre de 2019: no volia dependre dels vots dels diputats independentistes. Tanmateix haver de celebrar quatre eleccions espanyoles en quatre anys és un símptoma inequívoc d’una crisi de règim. Recorda la incapacitat de la IV República francesa per resoldre la demanda d’independència d’Algèria: la caiguda continuada de governs va abocar al Cop d’Estat del General De Gaulle i la creació de la V República.

Abans del COVID-19 posar esperances en el diàleg amb el Govern de coalició progressista espanyol era temerari; implica confiar que el règim monàrquic és reformable. Ara pidolar-lo és una follia. Els partits espanyols, inclòs Podemos, s’han conjurat per deixar el conflicte català fora de l’agenda política. Tanmateix els presos continuen patint la injustícia a la garjola, els exiliats segueixen lluny de casa i als jutjats hi ha una corrua inacabable de futurs presos. La pandèmia i la crisi social i econòmica que la seguirà ha fet més inajornable un «Acord de Pau», perquè sense resoldre el conflicte amb Espanya, ni aquesta ni el poble català no podem afrontar el futur, la reconstrucció del país. Amb un país que se’ns desfà a les mans, l’independentisme no pot mendicar passivament un «diàleg» amb el Regne d’Espanya.

Ens cal passar a l’ofensiva. Per fer-lo seure en una taula amb mediadors internacionals necessitem molt més que uns quants diputats al Congreso de los Diputados. Només tenim una via, dura i persistent: la desobediència civil que sumi la legitimitat democràtica guanyada a les eleccions amb les grans mobilitzacions. En definitiva el model del cicle polític de grans manifestacions i victòries electorals que va començar el 2012. Els apologetes del règim del 78 s’obstinen a assegurar que el procés ha fracassat. Tot el contrari: el procés ha estat l’èxit més gran i la gesta més èpica de la nostra història des de 1714. Hem fet trontollar el règim monàrquic i la brutalitat espanyola ha plantat el conflicte català en l’agenda internacional. Aquesta resiliència general ens impel·leix a plantejar les eleccions vinents al Parlament a l’ofensiva. Ens obliga a demanar als nostres conciutadans el mandat democràtic per reprendre l’estratègia de «desobediència civil fins a l’Acord de Pau» en condicions que puguin ser compartides per les forces independentistes. Aquests termes els desenvoluparé en l’article vinent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!