El conflicte amb el Regne d’Espanya ha escalat un quart graó, el de la lluita noviolenta amb la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics. El seu Tribunal Constitucional va iniciar la confrontació amb la castració química de l’autonomia continguda en la sentència contra l’Estatut aprovat en referèndum. Els poders espanyols es pensaven que el poble català era «un tigre de paper» i la seva acció no tindria una reacció més enllà dels laments victimistes. El primer replà de l’escalada van ser les grans manifestacions per la independència, protagonitzades per la societat civil, Òmnium i ANC. Aquestes mobilitzacions van arrossegar els partits partits: l’any 2012 l’independentisme va obtenir, per primera vegada a la història, una majoria absoluta que semblava impossible per l’estructura sociològica del país. El règim monàrquic va considerar les mobilitzacions i la victòria electoral un «suflé» que es desinflaria tot sol. Es va negar a prendre en consideració la proposició del Parlament de Catalunya d’un referèndum sobre la independència seguint l’exemple d’Escòcia i el Regne Unit. Allà no s’ha produït l’escalada de tensió que ha portat a les condemnes als nostres dirigents i a les grans mobilitzacions d’aquest octubre. El 2014 la negativa espanyola a la via democràtica va aguditzar la resposta catalana somrient: la participació de més de dos milions de ciutadans a la consulta del 9-N.
L’estratègia antidemocràtica del Regne d’Espanya, seguint el model de Milosevich, Erdogan i altres països autoritaris, va abocar-nos a la segona fase del més tensió: la desobediència civil feta des de les institucions. La creació de «Junts pel Si» va ser el tret de sortida de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. La coalició de partits (CDC i ERC) i entitats (ANC i Òmnium) van obtenir el mandat d’instaurar la República Catalana a les urnes. La suma de l’acció institucional i la mobilització de masses va dotar-nos d’un potencial esclatant que va mostrar tot el seu esplendor en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la declaració posterior de la República Catalana. La reacció espanyola va ser la brutalitat policial contra pacífics votants, que va dotar el conflicte català d’una dimensió internacional que no havia tingut des de 1714.
Aquesta deriva repressiva del règim monàrquic va encetar la tercera fase, «penal», amb l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium, l’aplicació de l’article 155, l’exili i la presó del Govern de la Generalitat i de la Presidenta del Parlament. Els dirigents espanyols pensaven que escapçant el moviment aquest es rendiria. Novament van subestimar-nos: malgrat la ferotge guerra mediàtica espanyola el 21 de desembre de 2017 les forces independentistes van obtenir la tercera majoria absoluta seguida. La monarquia postfranquista va desplegar, aleshores, una «guerra jurídica» per terra, mar i aire per impedir la investidura de tres candidats seguits a la Presidència de la Generalitat. La resposta de la majoria del poble català ha estat una admirable comunió amb els presos i exiliats polítics. Aquesta solidaritat ha permès superar el desconcert estratègic que s’ha apoderat de les forces polítiques.
La resposta de la gent a la sentència del Tribunal Suprem ha superat la desorientació del moviment independentista. Des del 14 d’octubre hem entrat en una nova fase del conflicte: el de la lluita noviolenta. Aquell dia el tsunami democràtic va treure els estudiants de les aules i va dirigir-los a ocupar l’aeroport només unes hores després de que el Tribunal Suprem fes públiques les condemnes. La desproporcionada repressió dels Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional a una ocupació pacífica va fer esclatar els espectaculars incidents d’aquella setmana retransmesos en directe per totes les televisions. En aquestes nits va aparèixer la violència: per un costat en forma d’agressions a la policia i danys al mobiliari urbà i bens particulars; per l’altra per un abús de la força policial que va provocar multitud de ferits, entre ells quatre persones van perdre un ull. En canvi els tres dies de «marxes de la llibertat» que van culminar amb l’aturada de país van paralitzar Catalunya sense violència.
El Regne d’Espanya ha respost amb la repressió els nostres intents d’exercir el dret a l’autodeterminació i promet més duresa a partir del 10-N. No ens deixa altra camí que la lluita noviolenta. La resistència activa i pacífica ha permès a pobles desarmats vèncer règims autoritaris i cruels. Erica Chenoweth i Maria Stephan van estudiar 323 conflictes arreu del món des de finals de la II Guerra Mundial i van constatar amb gran sorpresa, perquè no s’ho esperaven, que la desobediència civil havia tingut un percentatge d’èxits que doblava el de les lluites armades. També van comprovar que quan el nombre d’implicats en la desobediència civil supera el 3,5% de la població activa les possibilitats d’èxit es multipliquen. Per assolir els seus objectius la lluita noviolenta ha de tenir una estratègia, una organització ben travada i una determinació d’alt voltatge, com expliquen molt bé Paul Engler i Mark Engler al llibre «Manual de Desobediència Civil».
Per aquesta visió a llarg termini, basada en la força moral contra la violència física, la via de la resistència civil és incompatible amb les agressions, les destrosses o els sabotatges. En el camp de la força un Estat amb el seu exèrcit, la seva policia i els suports internacionals no pot ser derrotat. Per aquesta raó moltes policies de tota mena d’Estats usen la provocació contra moviments antisistema per aguditzar la tensió i provocar batalles campals que els desprestigii. El 2009 David Piqué, comissari dels Mossos d’Esquadra, va denominar aquesta estratègia «síndrome de Sherwood» per combatre el moviment okupa de la Vila de Gràcia. No podem caure en aquesta trampa. Per aquesta raó ha tingut tanta importància l’actitud dels membres d’ «En Peu de Pau» i d’altres grups que s’han interposat entre la policia i els joves que podien caure en les provocacions policials.
Els militants de la noviolència hem d’estar preparats per patir la violència de l’Estat i per resistir les seves provocacions, però hem de descartar totalment exercir-la, fins i tot en defensa pròpia. L’opinió pública nacional i internacional capta de manera immediata la diferència entre un Estat que usa la brutalitat policial i empresona un nombre creixent d’insubmisos pacífics. El descrèdit dels opressors i la capacitat de sacrifici dels oprimits acabarà donant la victòria dels desarmats sobre els armats. Aquest és un camí llarg però la victòria final és inevitable. Winston Churchill es va enfrontar a Hitler i a Gandhi. Va derrotar al primer que tenia un dels exèrcits més poderosos de la seva època. Però no va poder doblegar Gandhi que, absolutament indefens, va anar de derrota en derrota fins la victòria final sobre el poderós Imperi britànic: la independència de l’Índia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!